Catalunya a Europa: alternatives a la UE i propostes de reforma

Fa uns mesos iniciàvem el debat sobre el paper de Catalunya al món amb l’article “La Unió Europea: el marc natural d’una Catalunya independent”. En aquest primer article vam voler explicar exactament què és i com funciona la Unió Europea, per què la podem considerar essencialment un projecte liberal i pro-globalització i per què tindria sentit, per un estat petit com Catalunya, formar-ne part.

En aquest segon article voldríem seguir aprofundint en aquests arguments; tanmateix, malgrat considerem que la UE pot aportar coses molt positives a un futur Estat català, també reconeixem les seves limitacions i alguns aspectes importants que s’haurien de reformar substancialment. Per aquest motiu, en aquest segon article incorporem l’anàlisi comparativa de la UE amb d’altres institucions intergovernamentals, com l’EFTA (European Free Trade Association, Associació Europea de Lliure Comerç), l’EUCU (European Union Customs Union, Unió Duanera de la Unió Europea) i l’EEA (European Economic Area, Àrea Econòmica Europea). Malgrat aquestes institucions no tenen l’entitat de la UE, podrien substituir algunes de les funcions que aquesta desenvolupa, especialment a nivell econòmic.

Finalment, el present article també incorpora una crítica a la UE actual, proposant algunes de les reformes que s’haurien de dur a terme per tal de reduir la influència dels estats centralitzats, prioritzar el benestar dels ciutadans per sobre dels interessos partidistes, evitar els dobles criteris a l’hora d’aplicar estàndards comunitaris i, en definitiva,  avançar cap a una Europa més equilibrada i descentralitzada, on el principi de subsidiarietat s’apliqui de forma més efectiva i es reconeguin subjectes polítics més enllà dels estats nació tradicionals. Ens situem, doncs, en el reformisme, a mig camí entre el federalisme naïve que afavoreix l’estatus quo i l’euroescepticisme que pretén destruir la UE.

La UE, l’EFTA, l’EEA i l’EUCU: qui és qui?

La UE, l’EFTA, l’EEA i l’EUCU són institucions intergovernamentals europees que representen diferents nivells d’integració econòmica i política, tal i com es defineixen en economia política. El primer nivell, o nivell zero, és l’autarquia (absència d’integració econòmica), seguit de la zona de lliure comerç (ZLC), la unió duanera, el mercat únic, la unió econòmica i, finalment, la unió política. Cada un d’aquests estadis significa un grau d’integració econòmica més elevat, com es mostra al següent gràfic:

Figura 1: Nivells d’integració econòmica. Font: Hofstra People – Hofstra University.

La UE hauria assolit, progressivament, l’estatus d’unió econòmica i, en alguns aspectes, s’aproxima a la unió política, ja que disposa de competències exclusives en alguns camps, com en la política de competència. Una vertadera unió política, però, consistiria en un govern federal com els dels Estats Units. Com es va argumentar a la primera part de l’article, la sobirania dels estats membres continua sent el pilar d’aquesta institució i, per tant, la UE dista molt de ser un estat federal.

L’EFTA, la ZLC formada per Noruega, Islàndia, Liechtenstein i Suïssa, se situaria en un estadi d’integració econòmica molt més inferior al de la UE. Una ZLC es basa en una sèrie d’acords que redueixen o eliminen els aranzels i les barreres tarifàries al comerç de mercaderies entre els membres d’aquesta zona, però cada país pot determinar el seu aranzel exterior. Actualment, una ZLC ofereix realment pocs avantatges de per se, més enllà de poder ajustar l’aranzel exterior i la possibilitat de negociar acords de lliure comerç amb tercers països de forma bilateral. Establir una ZLC tenia sentit fa cent anys, quan els aranzels constituïen realment la principal barrera al comerç. Després de dècades de liberalització en aquest sentit, tal i com es va explicar en l’article previ, les principals barreres al comerç i l’intercanvi de tot tipus són principalment les no-tarifàries: estàndards, normes d’origen, marc regulador, etc; en aquest sentit, el mercat únic és una eina molt més eficaç que una ZLC pel que fa a reduir ostensiblement els costos de transacció per a economies petites, obertes i amb poc poder negociador respecte als gegants comercials globals.

Tradicionalment, el conveni de l’EFTA ha comprès els productes industrials i el peix. Progressivament, però, aquest ha anat incorporant més normes i compromisos per tal d’incloure els serveis, les inversions i els contractes públics. Tot i així, el nivell d’integració econòmica a l’EFTA continua sent inferior al del mercat únic. Així mateix, l’EFTA és una organització internacional que ha anat perdent, progressivament, pes i influència, i on les oportunitats comercials serien molt més limitades. Segons dades de la pròpia EFTA, aquesta suposa un mercat de 13 milions de persones i un volum de comerç intern de poc més de 1.700 milions d’euros (dades del 2013 i 2016, respectivament). En comparació, el mercat únic comprèn 500 milions d’habitants i mou anualment centenars de bilions d’euros, essent el mercat més gran del món. L’avantatge principal de l’EFTA és que a través d’aquesta es podria accedir a l’Àrea Econòmica Europea (l’EEA), com s’explicarà més endavant.

A mig camí entre la ZLC i el mercat únic es trobaria l’EUCU o la unió duanera de la UE. La unió duanera és un acord entre estats que permet la lliure circulació de mercaderies entre aquests (reduint o abolint els aranzels interiors i els controls de duanes) i estableix un sol aranzel exterior per a tota la unió. Actualment, tots els estats de la UE formen part de la unió duanera, que també incorpora Mònaco. Turquia, San Marino i Andorra són tercers països que formen part de la unió duanera de la UE, però via acords específics que es limiten a determinats productes (per exemple, l’acord amb Turquia exclou la lliure circulació dels productes agrícoles). També cal tenir present que una unió duanera està pensada per facilitar la lliure circulació de mercaderies, essent un instrument poc útil per a regular la lliure circulació de persones, serveis i capitals, fonamentals en l’economia del coneixement.

Donat que la ZLC i la unió duanera presenten certs límits, tres dels quatre estats que formen part de l’EFTA també disposen d’accés al mercat únic europeu com a membres de l’EEA – l’Àrea Econòmica Europea – un acord entre la UE, Noruega, Islàndia i Liechtenstein. Suïssa no forma part de l’EEA però té accés al mercat únic a través d’una sèrie d’acords bilaterals que ha anat negociant amb la UE al llarg del temps. L’EEA estableix que només els membres de la UE o de l’EFTA en poden formar part; per tant, si Catalunya acabés fora de la UE una vegada independent, una bona opció seria formar part de l’EEA via l’EFTA. Tanmateix, cal tenir en compte que els estats de l’EEA poden accedir al mercat únic a canvi de contribuir al pressupost comunitari i acceptant bona part de la legislació comunitària sense poder influir-hi, és a dir, sense tenir representació com a estat membre al Consell, fet que és clau per a gaudir plenament dels avantatges d’aquest club d’estats que és la UE i per impulsar-hi algun tipus de reforma des de dins. Per altra banda, els estats de l’EEA fora de la UE tampoc es beneficien d’algunes polítiques comunes com l’agricultura i la ramaderia, la unió duanera, la política exterior comuna i la política de seguretat comuna.

Però si els quatre estats de l’EFTA han acabat buscant, d’una forma o altra, l’accés al mercat únic, per què no formen part directament de la UE? La resposta és que els quatre estats es poden “permetre el luxe” de no formar part d’un marc institucional com és la UE perquè disposen de recursos naturals i/o avantatges competitius especials que no els interessa supeditar al mercat comú. Si Catalunya disposés de petroli o gas natural, per exemple, una vegada independent la seva posició negociadora davant la resta de veïns europeus  i grans potències es veuria enormement augmentada. Catalunya, encara que no formés part de la UE, podria vendre la seva energia als estats membres i així finançar les seves necessitats a curt i mitjà termini, mentre es consolida com a Estat i desenvolupa tractats de lliure comerç o acords bilaterals amb tercers països. L’altra opció per a poder consolidar una posició negociadora sòlida respecte a tercers països seria desenvolupar algun tipus d’avantatge institucional específic, com configurar-se com a refugi fiscal o com a enclavament estratègic . El problema és que aquesta opció requereix temps: el dia 1 de la independència, però, Catalunya necessitarà accés als mercats si vol mantenir viu el seu sistema financer i empresarial. El fet d’haver d’esperar ni que sigui uns pocs anys a obtenir rèdit del nou marc institucional seria costós per al país, a no ser que es pugui accedir a fonts de finançament alternatives, com ajuda financera de tercers països. Aquesta possibilitat, però, a dia d’avui es desconeix.

Pel que fa a la lliure circulació de persones, aquesta està garantida a l’EEA. En conseqüència, els ciutadans de l’EEA (UE més EFTA menys Suïssa) poden desplaçar-se i desenvolupar una activitat econòmica a qualsevol país de la mateixa EEA sense ser discriminats per motius de nacionalitat. Segons aquest acord, les persones no actives econòmicament, com els pensionistes, els estudiants o les famílies dels treballadors, també tenen dret a moure’s lliurement i residir a qualsevol país de l’EEA. Pel que fa a Suïssa, que no forma part de l’EEA, va establir un acord bilateral específic amb la UE per regular aquest punt. Per últim, cal destacar l’Espai Schengen, que és un altre acord específic entre estats, independent dels que hem esmentat fins ara, que aboleix el control de passaports a los fronteres dels estats que el conformen. Tots els estats de la UE menys Polònia i el Regne Unit i els quatre països de l’EFTA formen part de Schengen.

Al següent gràfic es pot veure de manera més clara com es distribueix aquest entramat d’organitzacions i acords intergovernamentals:

Figura 2: Entitats supranacionals i acords intergovernamentals a Europa. Font: Commons Wikimedia.

En resum: hi ha vida més enllà de la UE per a un futur Estat català? A nivell econòmic, clarament sí. Catalunya podria participar dels diferents estadis d’integració econòmica amb d’altres països via els acords prèviament esmentats.

Un aspecte interessant de la UE, però, és que ofereix una posició negociadora relativament més sòlida als estats petits sense avantatges competitius especials, com seria Catalunya. En una negociació bilateral amb una potència comercial, quin avantatge competitiu podria oferir Catalunya a un país com els Estats Units? Amb el Brexit, un país consolidat i amb un cos diplomàtic de primera línia com el Regne Unit, dedicarà anys i un esforç titànic (el major esforç des de la Segona Guerra Mundial, s’ha arribat a afirmar) per tal d’establir un nou marc de cooperació amb la UE i, a la vegada, teixir nous acords comercials amb la resta de països del món. Establir nous acords comercials és costós, sobretot perquè el diable està en els detalls de les barreres no tarifàries i no pas en els aranzels, com s’ha argumentat. Catalunya, com a membre de la UE, es podria beneficiar del TTIP (Tractat de Lliure Comerç i Inversió amb els Estats Units), del CETA (Tractat de Lliure Comerç amb el Canadà) o de futurs tractats de lliure comerç sense haver d’iniciar costoses negociacions i sense haver de cedir excessivament posicions a favor del gegant comercial. Cedint el poder negociador a la UE, doncs, Catalunya ampliaria de facto la seva sobirania, com es va argumentar a la primera part d’aquest article.

Així mateix, i com ja s’ha mencionat, el dia de la independència + 1 Catalunya haurà de seguir finançant-se als mercats internacionals (especialment si adquireix la part del deute espanyol que li correspondria com a ex-CCAA), i això requerirà que els creditors i els inversors percebin Catalunya com un país segur i fiable per invertir i prestar diners al seu govern per a que aquest pugui fer front a les nòmines dels seus funcionaris i a finançar els serveis públics més bàsics. El mercat comú i l’Eurozona oferirien, a curt termini, aquesta fiabilitat per a un país que encara no disposa d’institucions essencials, com un cos diplomàtic capaç de negociar acords bilaterals o un banc central.

Finalment, pel que fa a l’euro, Catalunya podria seguir utilitzant-lo, ja que no és necessari ser un estat membre de la UE per fer-ne ús. L’euro és la segona moneda de reserva del món i països petits com Andorra, Mònaco, San Marino o el Vaticà l’empren com a moneda domèstica i han tancat acords amb la UE pels quals tenen dret a produir quantitats limitades de monedes (no de bitllets). La Comissió Europea explica aquesta casuística aquí. Per la seva banda, Kosovo i Montenegro han adoptat l’euro com a moneda domèstica unilateralment, sense cap acord amb la UE.

La UE: un entorn que afavoreix el creixement econòmic i la consolidació institucional

Però no és només a curt termini, ni en els aspectes econòmics i financers, que Catalunya es podria beneficiar del fet de ser un estat membre més de la Unió Europea. Des del 1986, Catalunya està institucionalment integrada al marc de la UE. Així mateix, la UE (o, més generalment, Europa) sempre ha estat un horitzó atractiu per a la societat catalana, molt abans que aquesta accedís al mercat comú o a l’Eurozona. “Europa” ha significat, tradicionalment, progrés econòmic i social, inspiració cultural i modernitat. I és que, actualment, la Unió Europea és el marc institucional que dóna cabuda a alguns dels estats amb majors quotes de llibertat individual i econòmica, més competitius i amb major qualitat de vida del planeta.

Un altre aspecte essencial de la UE és la seva capacitat d’exercir de pol de pressió per a la implementació i consolidació de reformes estructurals. Malgrat la mala fama que han assolit durant la crisis econòmica, la UE ha promogut reformes estructurals als mercats laborals, sistemes fiscals i sistemes de pensions dels estats membres des de fa dècades. I ho ha fet, essencialment, des de la Comissió Europea – que actua en aquest sentit com a comunitat epistèmica – però també des de fòrums multilaterals, com els processos de Cardiff o Luxemburg.

Aquest aspecte podria entendre’s com una restricció a la sobirania; és cert, per una banda, que aquesta pressió soft de la UE – especialment de la Comissió Europea – per a que molts països iniciïn reformes estructurals en certs camps redueix les opcions possibles pel que fa a escollir polítiques públiques. Per altra banda, però, aquesta pressió ha estat essencial per a que molts països, especialment els de l’anomenat Club Med, afrontessin reformes que, de no ser per la UE, no haguessin encarat mai, amb nefastes conseqüències per al creixement econòmic i la consolidació institucional a llarg termini. I, tot i així, malgrat l’afany uniformitzador de la CE, encara observem diferències substancials entre models institucionals, com es va argumentar en l’anterior article. Aquest fet posa en evidència que, per molta pressió que s’exerceixi des de Brussel·les, els estats continuen sent els últims legitimitzadors i impulsors de polítiques públiques. Inclús els estats rescatats durant la crisi, com Grècia i Espanya, no han acabat d’implementar totes les recomanacions de Brussel·les pel que fa al mercat laboral o el sistema fiscal ni de bon tros.

Catalunya, una vegada independent, es podria beneficia enormement d’aquest pool de bones pràctiques que és la UE en matèria de polítiques públiques, especialment pel que fa al mercat laboral, el sistema fiscal i les pensions. Fins ara, com a CCAA, Catalunya ha quedat pràcticament aïllada dels fòrums bones pràctiques esmentats. Aquest relatiu aïllament ha estat també perjudicial per al debat sobre polítiques públiques a Catalunya, lamentablement encara molt polititzat i amb un substrat ideològic incrustat que l’allunya de les polítiques públiques basades en evidència que són l’estendard de l’Europa més avançada. Formant part de la UE, un Estat català no tindria ja cap excusa per trencar amb la dependència institucional espanyola i aplicar polítiques i reformes en la línia dels estats membres més exemplars, amb l’objectiu d’afrontar els reptes estructurals com l’envelliment població, el canvi climàtic, la dependència energètica, etc.

Ningú és perfecte: una crítica (liberal) a la UE

Que romandre a la UE sigui, raonablement, el més convenient per una Catalunya independent, especialment durant els primers anys, no implica que la UE actual sigui el paradigma del millor dels móns possibles. Com lamentablement s’ha evidenciat els darrers dies, la UE és un club d’estats per allò bo i també per allò dolent. El silenci de la Comissió Europea davant la vulneració de drets fonamentals a l’Estat espanyol, inclòs l’ús de la violència contra la població civil a Catalunya, ha posat en evidència el que ja alguns periodistes i europarlamentaris han titllat de  “doble criteri”. Segons aquest, la Comissió seria molt crítica i intervencionista pel que fa a la vulneració de l’Estat de dret en països com Polònia, Hongria i, àdhuc, Turquia – que no forma part de la UE – i, en canvi, excessivament tolerant amb les males praxis pel que fa a la separació de poders i la vulneració als drets civils a països com Espanya, les quals s’han internacionalitzar aquests dies després de l’ominosa actuació de l’Estat per tal d’aturar el referèndum de l’1 d’octubre.

Davant del silenci de la Comissió Europea, és comprensible que bona part de la societat catalana, inclús la més europeista, s’hagi sentit decebuda. En aquest punt, però, retorno a un dels arguments de la primera part de l’article: la UE s’ha d’entendre com un projecte a llarg termini que sabem quan s’inicià però que encara no s’ha completat, si és que s’ha de completar. Així com no és del tot rigorós equiparar govern amb institucions, tampoc ho és confondre la UE com a projecte amb les majories de govern del moment i el rol específic de la Comissió Juncker. El mainstream polític actual és clarament poc favorable a la secessió i, això, sumat al fet que la Comissió Europea no és tan independent dels estats com ho havia arribat a ser històricament (pensem, per exemple, en la Comissió Delors), és una part de l’explicació d’aquest silenci. Tanmateix, la UE no és només la Comissió Europea; al llarg dels darrers dies, representants institucionals de parlaments nacionals i del Parlament Europeu i, fins i tot, dos primers ministres (el belga i l’eslovè) han expressat obertament el seu rebuig a les actuacions de l’Estat espanyol. Així mateix, un nombre creixent de periodistes internacionals (alguns dels quals gens sospitosos de ser euroescèptics, al contrari) ha qüestionat obertament el paper de la Comissió respecte a la qüestió catalana. Finalment, el passat dimecres 4 d’octubre va tenir lloc al Parlament Europeu un debat obert que tractà específicament la vulneració dels drets fonamentals per part de l’Estat espanyol durant les darreres setmanes. Malgrat les famílies polítiques majoritàries van donar suport a l’Estat espanyol, d’altres grups polítics que volen reformar la UE, com els Verds i els Reformistes, van criticar durament el doble criteri, el silenci de la Comissió i la vulneració de drets per part de l’Estat.

La incomoditat dels actors que conformen la UE és, doncs, cada vegada més generalitzada, i la pressió envers la Comissió comença a ser insostenible. El cas català, doncs, ja no es pot considerar un afer intern sinó un afer europeu; que les institucions europees s’impliquin en el debat sobre la violació dels drets fonamentals i l’ús de la violència desproporcionada per a garantir l’ordre constitucional és quasi més essencial per a la UE que per a l’Estat espanyol, ja que indicaria que, efectivament, una reforma democràtica és possible a nivell europeu. Contràriament, si les institucions europees es neguen a intervenir, serà molt difícil en un futur sostenir que són les garants de valors com la pau (no oblidem que la UE va rebre el Nobel de la Pau el 2012) o el respecte als drets civils i llibertats individuals. La credibilitat de la UE, doncs, està en joc aquests dies. Si els principals grups polítics europeus renuncien a la defensa dels valors fonamentals de la UE, el projecte europeu se’n pot ser ressentir fins al punt de perdre tota la legitimitat que li queda.

Un altre aspecte qüestionable de la UE, més estructural, és la seva excessiva dependència en els estats nació tradicionals. Com s’ha anat augmentant al llarg d’aquests dos articles, l’estat és la unitat de mesura de la UE, el seu legitimador últim i el motor de tota reforma que pretengui ser perdurable en el temps. Els estats seran favorables a reformes que impliquin ampliar la sobirania, però mai a perdre-la a favor d’institucions supranacionals que puguin prendre decisions al marge dels estats i que rendeixin comptes directament a la ciutadania europea (per exemple, un Parlament Europeu que actuï com a tal, és a dir, legislant, i que sigui escollit en unes eleccions europees de veritat, amb partits panaeuropeus). Per aquest motiu l’Europa federal que alguns somien és, actualment, una paradoxa, ja que difícilment serà impulsada des dels estats, i menys encara des d’aquells estats més centralitzats i jacobins. Quan Macron, doncs, parla de reforçar la sobirania europea, en el fons està dient que vol ampliar la sobirania francesa a nivell europeu, no que vulgui cedir sobirania de l’estat francès a una institució supranacional més democràtica, ja que això significaria el principi de la fi dels estats nació tradicionals.

Aquest model estatista de la UE actual – que és, majoritàriament, el model francès, espanyol i italià – dista molt d’un model d’estat liberal, descentralitzat, on existeixin ens subestatals que puguin exercir sobirania, si aquesta és la voluntat dels ciutadans, i rendeixin comptes als seus contribuents. Aquest darrer seria el paradigma de l’Europa de les regions o l’Europa de les ciutats. En gran part, aquest model és defensat per estats petits i oberts amb vocació comercial, com els Països Baixos o Dinamarca, i àdhuc per estats federals com Alemanya, que sempre s’ha mostrat molt reticent a construir un macro-estat europeu sens assegurar primer mecanismes de rendició de comptes que puguin evitar l’abús de poder i el risc moral. El Regne Unit, a la seva manera, també era una potent assegurança que contenia, com un dic, l’ambició jacobina d’aplicar un fals federalisme a nivell europeu només per engrossir encara més uns estats atrofiats i centralitzats. Per això la sortida del Regne Unit de la UE és, possiblement, una mala notícia per al Regne Unit, però sobretot ho és per a la UE, en tant que estats com França i Espanya, i el model que representen, guanyen més pes relatiu.

Per estructura econòmica i característiques geogràfiques, tindria sentit que l’Estat català s’alineés amb aquells territoris que afavoreixen la descentralització del poder, l’obertura i la rendició de comptes a diversos nivells administratius. Seria, almenys, irònic que un estat català independent repliqués aquell model institucional jacobí espanyol i francès del qual porta temps intentant desmarcar-se. En aquest sentit, un estat català podria ser positiu per a una futura reforma de la UE que llimés el poder dels estats nació tradicionals a favor d’una visió més favorable a les perifèries i les ciutats. La UE necessita, indubtablement, una reforma en aquest sentit, liderada per països de tradició federal, i no pas una reforma liderada per l’estat més jacobí i xovinista d’Europa, com la proposada recentment per Macron. Per aquest motiu, una Catalunya dins de la UE no només seria interessant per a Catalunya, sinó per a la pròpia UE. Sense exagerar, es podria afirmar que la revolta catalana és realment l’última oportunitat que té la UE per reformar-se i perdurar en el temps.

Conclusions

Al llarg d’aquests dos articles s’ha argumentat per què romandre a la Unió Europea seria l’opció més natural per a una Catalunya independent. Catalunya ja forma part del mercat únic i de la Unió Monetària Europea; la seva estructura econòmica està plenament integrada en aquests marc, i la millor garantia per a l’estabilitat macroeconòmica i financera d’una Catalunya independent seria que en continués formant part.

Formar part de la UE com a Estat i no com a regió també té d’altres avantatges, més enllà dels econòmics. Significa tenir més poder de negociació a nivell internacional, formar part de la política de seguretat i de defensa comunes i compartir un marc de bones pràctiques amb alguns dels països més avançats del món. Catalunya com a estat de la UE podria consolidar unes institucions que permetéssin trencar amb el path-dependency espanyol, tot incorporant models institucionals i polítiques públiques dels països que funcionen i que, indubtablement, estan assentats sobre concepcions més liberals que les que existeixen actualment a Catalunya.

La UE, però, no és perfecta, i actualment es troba subordinada a uns estats nació que es resisteixen a cedir poder a d’altres ens, ja siguin supranacionals o subestatals. Encara que sembli una paradoxa, la UE és un marc que ha permès la supervivència dels estats nació en un món globalitzat, i no la seva subordinació, com s’acostuma a argumentar. Reformar la UE sense reformar els estats nació, com es proposa des del federalisme és, doncs, una paradoxa. En aquest sentit, una Catalunya independent dins de la UE trencaria amb la lògica dels estats nació jacobins i seria una bona oportunitat per aconseguir un major equilibri a favor d’una reforma que afavorís la descentralització, la transparència i la inclusió de més mecanismes de rendició de comptes a la UE que permetessin reforçar una legitimitat democràtica que cada vegada està més qüestionada.

Si un Estat català, reconegut internacionalment, no pogués romandre a la UE, podria seguir usant l’euro i formar part d’estadis menys desenvolupats d’integració econòmica amb els països europeus a través de diferents acords intergoveramentals. L’EFTA comprendria l’estadi més primitiu d’integració, la ZLC, que permet lliure circulació de béns entre països i que aquests estableixin el seu propi aranzel exterior. El segon estadi d’integració és la unió duanera de la UE, que estableix un únic aranzel comú per a la unió. Finalment, l’estadi màxim d’integració és el mercat únic i la unió econòmica. Per a formar-ne part de forma completa, cal ser estat membre de la UE; si no, essent membre de l’EFTA es podria accedir a l’EEA, que permetria gaudir de molts dels beneficis del mercat únic, malgrat alguns aspectes, com la política agrària comuna, quedarien exclosos. A més a més, ser membre de l’EEA implicaria acceptar bona part de la legislació comunitària i contribuir al pressupost de la UE sense tenir cap influència política dins de les institucions europees ni tampoc pel que fa a les relacions comercials exteriors.

Finalment, una altra opció, no incompatible amb cap de les anteriors, és que Catalunya desenvolupés un avantatge institucional que li permetés atraure capital internacional amb facilitat. Aquesta opció, però, és més viable a llarg termini que no pas a curt, en tant que implica canviar de model productiu i construir noves institucions; tot això, en un marc d’incertesa, és més complex que no pas si es romangués al marc actual.

Elisenda Lamana Garcia

Economista i Presidenta del Col·lectiu Catalans Lliures

Anuncis

YES

eixample

Yes to a trade-oriented country; Yes to a Southern Europe Nation where talent can beat status; Yes to inclusive finance institutions and a Development Bank to spread the country’s interests and investments in emerging and frontier markets (e.g. FMO). Yes to radical transparency and obsessive decentralization in every tax, banking, legal and bureaucratic public system&op. Yes to commit and invest in leading research centers and connect them to both education and the private sector. Yes to a digital, design, IT, biotech, pharma and media clusters. Yes to carry the torch of Private Equity and Venture Capital in Southern Europe. Yes to an airport and port hubs and public transport networks where political criteria will never be the chosen one.  Yes to support (in a western Europe sense) agriculture, empowering countryside regions. Yes to an absolute intolerance for crony capitalism and the civic duty of calling it out. Yes to a short and to-be-continuously-tweaked Constitution via referendums à la Suisse. Yes to a bilingual society where no one will be asked what did they vote for or where did they come from. Yes to allow and promote self-determination, on a personal and collective level.

Let’s observe what works out there and emulate it as best we can. A blank canvas.

Yes for everyone that fought for it, dreaming as we are, but could not shape the future.

@____AGM____  Amsterdam, 28th September of 2017.

Anàlisi de les restriccions a la competència en l’arrendament de vehicles amb conductor (VTC) i recomanacions a la Conselleria de Territori i Sostenibilitat

La regulació vigent a Catalunya

L’actual regulació del sector de l’arrendament de vehicles amb conductor (VTC) a Catalunya es caracteritza per ser una de les més restrictives de l’entorn europeu. Les principals limitacions són: el límit quantitatiu en el segment VTC, l’obligació de prestar el servei en la modalitat de pre-contractació, la prohibició de circular per les vies públiques o romandre estacionats per contactar directament amb els clients, l’obligació de llogar la totalitat del vehicle, les restriccions geogràfiques a la lliure prestació del servei en territori nacional i l’establiment d’un nombre mínim de vehicles i altres condicionants sobre les característiques dels mateixos. L’efecte de totes aquestes limitacions és la restricció de la competència en el transport urbà de passatgers i el blindatge del règim de monopoli existent en la prestació i intermediació de serveis de taxi.

En aquest context, s’ha aprovat el Decret Llei 5/2017, d’1 d’agost, de mesures urgents per a l’ordenació dels serveis de transport de viatgers en vehicles fins a nou places. Aquesta llei incorpora noves restriccions al sector de les VTC, creant barreres tant a l’accés com a l’exercici de l’activitat indegudament justificades a l’empara dels principis regulació econòmica general i l’interès del consumidor. L’objectiu d’aquest document de Catalans Lliures és aportar elements d’anàlisi que siguin d’utilitat per a les autoritats catalanes de cara a un possible replantejament del model regulatori actual cap a models que fomentin la lliure competència i es basin ens els principis de necessitat i proporcionalitat que defineixen la regulació econòmica eficient.

La dualitat regulatòria entre taxis i VTC s’explica en gran mesura per la intenció del legislador de blindar i mantenir un règim de monopoli en el sector del taxi. Des de principis dels anys vuitanta, s’observen períodes de temps molt dilatats en què el nombre de llicències no ha variat o s’ha reduït, tot i l’existència d’importants canvis demogràfics i econòmics. La manca de resposta de l’oferta a canvis en variables fonamentals de la demanda constitueix un dels indicadors més clars del funcionament ineficient d’aquest mercat. El valor econòmic que s’atorga a les llicències de taxi és la prova més evident de l’existència de rendes reguladores de monopoli generades per una regulació restrictiva que limita l’entrada, restringeix la competència en preus, qualitat i innovació, transfereix rendes dels ciutadans als operadors establerts en el mercat del taxi i redueix el benestar. L’any 2016, les restriccions d’entrada i de preu en el mercat del taxi a l’Àrea Metropolitana de Barcelona ocasionaven un sobrepreu d’almenys un 12,3% i generaven una pèrdua anual en el benestar dels consumidors d’almenys 61,4 milions d’euros.

El manteniment d’una escassetat de llicències totalment artificial, creada administrativament, entraria dins dels fenòmens de captura del regulador (Stigler, 1971; Peltzman, 1976). Segons l’Institut Metropolità del Taxi de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, l’any 2016 el valor d’una llicència de taxi a l’àrea era de 134.115 euros. Al llarg del temps, les llicències de taxi, que en un mercat competitiu no tindrien valor, s’han convertit en un actiu amb una elevada rendibilitat, superior a la d’un altre tipus d’actius, com els actius borsaris. Segons la Subdirecció d’Anàlisi Econòmica de la CNMC, entre 1987 i 2016, el valor d’una llicència de taxi en el mercat secundari ha augmentat un 503,7%, mentre que l’IBEX-35 ha augmentat un 233,7%.

Captura
Gràfic 1. Nombre de llicències de taxi a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. 1982-2016. Font: Informe económico de la CNMC sobre el decreto 314/2016, relativo a la actividad de mediación en los servicios de taxi en Cataluña UM/010/17

Tenint en compte la situació del sector del transport de viatgers amb conductor, no sembla que la solució adequada sigui restringir encara més el tipus de servei tradicionalment més limitat normativament (VTC), sinó alleugerir les càrregues imposades a tots dos tipus de serveis de manera que puguin competir en el mateix mercat en igualtat de condicions, és a dir, anivellar el terreny de joc (“level the playing field”). La prohibició derivada del nou Decret Llei limitarà la comercialització de llicències en aproximadament un 50% de les actualment vigents i previstes en el curt termini a Catalunya. Conseqüentment, aquesta mesura crearà una forta barrera a l’entrada dels operadors VTC, el que suposarà un benefici per a la gran majoria d’operadors ja establerts, els taxistes, però un perjudici pel consumidor, que no podrà gaudir d’un servei substitutiu a uns preus probablement més competitius.

Experiència i bones pràctiques internacionals

A Nova Zelanda es van eliminar els límits quantitatius i es va establir un sistema de preus lliures – amb obligacions d’informació pública sobre les tarifes. Els preus es van reduir al voltant d’un 15% -25% en termes reals en les àrees urbanes (Bekken, 2006). L’experiència del Regne Unit, en concret a la ciutat de Londres, amb la introducció dels minicabs, confirma que els preus es redueixen amb la llibertat l’entrada.

El progrés tecnològic actua sobre els dos principals elements que podrien reduir les possibilitats de competència en preus en aquest mercat: els costos de cerca i els problemes d’informació. Les noves aplicacions tecnològiques que han sorgit en el transport urbà de passatgers (Uber, Cabify, Mytaxi, Lyft) han reduït considerablement, gairebé eliminat, els costos de cerca de vehicles. D’altra banda, permeten l’existència informació a disposició de l’usuari sobre la localització del servei, el temps d’arribada, el preu i altres variables, solucionant els problemes d’informació i incertesa típics en el mercat del taxi. Al seu torn, disposen de mecanismes de generació de reputació i interacció repetida en el mercat. Per tots aquests motius, els costos de transacció són mínims i l’usuari disposa d’informació adequada. En aquest context, la competència en preus pot ser molt intensa i la regulació del nivell dels preus no es troba justificada. Uber ofereix preus més reduïts que els taxis tradicionals en multitud de ciutats d’Estats Units (Silverstein, 2014).

Captura2
Gràfic 2. Grau de llibertat en l’entrada al mercat i en la fixació de tarifes. Font: Autoritat Catalana de Competència a partir de l’Economic review of the small public service vehicle industry. Goodbody Economic Consultants in association with Faber Maunsell and IMS Millward Brown (2009).

Recomanacions

En base a l’evidència presentada, i seguint els arguments aportats per diverses institucions especialitzades en regulació de mercats i competència, incloent l’Autoritat Catalana de la Competència (ACCO), la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia (CNMC) i la Comissió Europea, sembla que la solució òptima per al sector de la mobilitat urbana en vehicles de fins a 9 places amb conductor passa per reduir les càrregues administratives i la sobreregulació existent.

Des del Col·lectiu Catalans Lliures recomanem encarar una reforma del marc regulador del transport urbà de passatgers en vehicle de turisme (taxis i VTC) orientada a l’establiment d’un mercat competitiu. S’han d’eliminar moltes de les restriccions actualment presents, especialment els numerus clausus i els requisits d’accés i exercici injustificats. L’ única opció normativa alineada amb el interès general i els principis de regulació eficient és establir un règim de llibertat d’entrada i llibertat de preu en el transport urbà de passatgers en vehicle de turisme (taxi o VTC), en tots els segments del mercat i amb lliure prestació del servei en tot el territori nacional.

Valorem positivament que les recomanacions de l’Informe de la Comissió Interdepartamental de l’Economia Col·laborativa publicat el 5 de setembre de 2017 i que involucra sis conselleries del Govern de la Generalitat, s’aproximen en major mesura a les propostes aquí esmentades, considerant l’eliminació de les principals restriccions en el sector del taxi i l’arrendament de vehicles amb conductor (VTC).

 La Generalitat de Catalunya podria exercir les competències que disposa en matèria de transports, en virtut de l’article 16 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, per tal de regular l’activitat de VTC de manera que aquests operadors disposessin d’una normativa veritablement pro-competitiva, permetent l’obertura d’un mercat actualment captiu a la competència i generant un major benefici per al conjunt de la societat i l’economia catalanes.

Autor: Martí Jiménez Mausbach. Vicepresident de Catalans Lliures.

Revisió: Elisenda Lamana. Presidenta de Catalans Lliures.

 

BIBLIOGRAFIA

ACCO (2017). Informe de Regulación s/ decreto ley relativo alquiler vehículos con conductor (VTC).

Bekken, J. T. (2006): “Experiences with Regulatory Changes of the Taxi Industry”, 9th Conference on Competition and Ownership in Land Transport, 2006.

CNMC (2015). Informe Económico sobre los límites cuantitativos y las restricciones a la competencia en precios del taxi de la ciudad de Málaga LA/01/2015.

OCDE – Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económico (2007): “Taxi Services: Competition and Regulation, OECD Competition Policy Roundtables”.

Peltzman, S. (1976): “Toward a More General Theory of Regulation,” Journal of Law and Economics, vol. 19(2), pp. 211-40.

Silverstein, S. (2014): “These Animated Charts Tell You Everything About Uber Prices In 21 Cities”, Business Insider, octubre.

Stigler, G. J. (1971): “The theory of economic regulation’, Bell Journal of Economics, Vol. 2, 1971, pp. 3–21.

La Unió Europea: el marc natural d’una Catalunya independent

Hospital Sant Pau_UE
Façana Hospital de Sant Pau (http://locampusdiari.com/arxius/38330)

Introducció: el debat de Catalunya al món

Des del inici de l’anomenat procés sobiranista, la intensitat de l’argumentació en el sí del debat púbic ha girat al voltant dels mecanismes que farien possible la independència (consulta, DUI, RUI), així com dels equilibris polítics que la sostindrien. Tanmateix, la necessitat de definir què serà i què no serà Catalunya una vegada sigui un estat independent – a nivell institucional, econòmic i social – és, al nostre entendre, igual d’urgent i imprescindible i una de les motivacions de CCL, així com d’altres moviments que han sorgit darrerament de la societat civil catalana.

En aquest sentit, l’objectiu d’aquest article és explicar com entenem el paper d’una futura Catalunya Estat en el marc institucional global. Si la independència esdevé finalment una realitat, la posició de Catalunya al món serà clau, tant a curt termini  – per a determinar si el futur Estat es podrà sostenir i consolidar en el temps – com a mitjà i llarg termini – per al desenvolupament de les seves institucions, el seu model socioeconòmic i les seves polítiques públiques. Així doncs, amb aquest article pretenem aportar idees al debat sobre el marc global on s’emmarcarà Catalunya una vegada independent.

Des de Catalans Lliures ens posicionem a favor d’un futur estat obert i basat en una economia de mercat dinàmica, interdependent, competitiva, diversificada i enfocada a l’exportació. Tanmateix, assolir aquests objectius dependrà, en gran mesura, de les aliances que s’estableixin una vegada Catalunya esdevingui un estat i del marc on aquesta s’insereixi. En aquest sentit, la Unió Europea (UE), el marc actual de l’economia i la societat catalanes és, al nostre entendre, el millor espai per a que Catalunya progressi en un context de llibertats individuals, drets civils, economia de mercat i institucions inclusives. Tanmateix, som conscients que els mecanismes pels quals Catalunya podria seguir formant part de la UE no són del tot clars. Malgrat que els Tractats no expliciten l’expulsió immediata de la UE del territori que s’independitza – com alguns polítics han (mal)interpretat, intencionadament – el cert és que actualment Brussel·les no és especialment oberta a les secessions, i diferents oficials i representants comunitaris ja han declarat obertament que una Escòcia independent (i, per al·lusions, Catalunya) hauria de demanar accés a la UE igual que qualsevol país tercer. Tot i així, resulta complicat pensar que països com Escòcia o Catalunya, amb societats, institucions i economies plenament integrades al marc comunitari, i amb ciutadans ja “de iure” europeus  – un dret adquirit fonamental segons el Tribunal Superior de Justícia Europeu-  haurien d’esperar per darrere de Turquia per a ser acceptats al marc comunitari del qual ja formaven part.

Però aquest article no pretén especular sobre com Catalunya podria romandre a la UE o si hauria de demanar-ne l’accés en un context post-independència, sinó que se centra en explicar per què la Unió Europea és, d’entre tots els marcs institucionals possibles, l’opció òptima per al progrés de la societat i l’economia catalanes. L’article es divideix en dues parts: la primera se centra en analitzar la genealogia i morfologia de la UE, mentre que la segona es dedicarà a argumentar els beneficis de formar part d’aquest marc institucional per a una futura Catalunya independent.

Primera part: què és i què no és la Unió Europea

Un projecte polític assentat sobre valors liberals

En un context com l’actual, de replegament i d’atrinxerament d’algunes posicions ideològiques – tant a la dreta com a l’esquerra – al voltant de la idea caduca d’estat nació, la Unió Europea ha continuat defensant els beneficis de la integració econòmica, consolidant el mercat únic i liderant tractats de lliure comerç amb les principals potències globals. Actualment, si hi ha una organització internacional que defensa amb fermesa els valors, profundament liberals, d’obertura i lliure circulació de béns, serveis, capitals i persones és la Unió Europea, si bé és cert que no tots els Estats ni les majories de govern que la conformen actualment en són promotors en igual mesura, com s’argumentarà a la segona part d’aquest article. Tanmateix, els fonaments i els objectius de la UE transcendeixen la ideologia de les majories de govern circumstancials; en aquest sentit, cal destacar que els valors liberals i les pràctiques pro-economia de mercat i pro-globalització han estat la punta de llança del projecte europeu des dels seus inicis.

La UE es va gestar durant la Postguerra europea i va desenvolupar-se en un context internacional – basat en els Acords de Bretton Woods – caracteritzat per la consolidació de  l’estat nació com a unitat fonamental de mesura i acció i com a eina principal dels governs per a desenvolupar les seves polítiques econòmiques, inspirades pel paradigma keynesià (intervenció directa en l’economia via despesa pública).  Paradoxalment, però, el que va pretendre la UE des dels seus inicis – i el que va fer, efectivament – fou llimar les fronteres físiques i psicològiques de l’estat nació westfalià amb la clara voluntat política d’evitar una altra gran guerra europea. Aquest procés d’evolució de l’estat tradicional a Europa s’ha dut terme d’una forma prou insòlita: via cooperació interestatal i cessió de sobirania voluntària en un marc de relacions supranacional. Malgrat, al llarg de la història, trobem diversos exemples de cooperació interestatal no violenta (el Benelux o el Zollverein, l’Unió Duanera alemanya de 1833), en cap altra ocasió un conjunt d’estats tan rellevants  – incloent les antagòniques França i Alemanya – havien cedit voluntàriament i en igualtat de condicions sobirania econòmica i política a unes institucions supranacionals.

El resultat d’aquest procés de cooperació és ben tangible: el mercat únic europeu, que s’assenta sobre les quatre llibertats fonamentals: lliure moviment de persones, béns, serveis i capitals. Aquest mercat de 500 milions de consumidors – que són, a la vegada, ciutadans de la UE – és el més gran del món, superant el dels Estat Units, i s’ha construït en un temps rècord – poc més de mig segle – i sense coacció. Si bé és cert que encara queden àrees on el mercat únic s’ha de completar – especialment pel que fa als serveis o al mercat de capitals -, es pot afirmar que la UE constitueix “l’exemple més reeixit de cooperació internacional voluntària de la història moderna” (Moravcsik, 2012). De fet, el mercat únic europeu és un dels aspectes més ben valorats pels ciutadans europeus (Comissió Europea, 2016).

La UE i el procés de globalització

La UE és fonamentalment un projecte polític que ha progressat via integració econòmica i cessió de sobirania per part dels seus estats membres. I ho ha fet en paral·lel a un procés d’integració econòmica més global – la segona i la tercera globalització – que es va iniciar de facto durant la Postguerra. Malgrat el marc institucional de Bretton Woods atorgava a l’estat supremacia pel que fa a les principals decisions de política econòmica, també va generar, en paral·lel, una sèrie d’institucions enfocades a promoure la integració i la cooperació econòmiques a nivell global. Un bon exemple seria el GATT, actualment la Organització Mundial del Comerç, una institució formada pels principals països avançats i en desenvolupament que des dels anys 50 s’ha dedicat a reduir progressivament les barreres aranzelàries i no aranzelàries arreu del món i a promoure el comerç internacional de béns i serveis.

La UE no només replicà aquest procés de liberalització global a escala europea, sinó que l’intensificà, assolint, amb el mercat únic, els nivells d’integració econòmica interestatal més elevats del món. Aquesta integració, però, no només ha estat “negativa” (en el sentit de desregulació: eliminació de les barreres al comerç), sinó també “positiva”, en el sentit de generar institucions pròpies capaces de regular la competència al mercat únic europeu, impulsar polítiques comunes en el marc de l’agricultura i la pesca, o fins i tot generar una moneda pròpia amb un Banc Central únic per a 19 dels 28 estats de la UE. Actualment, doncs, les economies europees són més interdependents que mai, malgrat continuen presentant diferències institucionals evidents. Si comparem la Unió Europea amb els Estats Units, per exemple, comprovarem que la UE és un ens molt més descentralitzat, en el sentit que els estats membres continuen sent clau per al procés de presa de decisions i legitimació de les polítiques comunes i compartides, i moltes institucions rellevants per al progrés social i econòmic, com el mercat laboral o el sistema educatiu, continuen sent competència exclusiva dels estats membres. Finalment, el pressupost comunitari equival a un percentatge ínfim del PIB europeu, només un 1%, en comparació al 20% del PIB nord-americà que representa el pressupost federal dels Estats Units.

Cedir sobirania per a guanyar-ne més

Un dels dubtes que sorgeixen quan es debat sobre si és interessant que Catalunya esdevingui un estat membre de la UE és la qüestió de la sobirania: formant part de la UE com a Estat, perdria Catalunya la sobirania que hauria guanyat (o recuperat, segons com es plantegi el debat) al independitzar-se de l’estat espanyol?

Entendre la UE com un estat supranacional que absorbeix la sobirania nacional dels estats nació és un discurs que escoltem sovint, especialment per part dels moviments euroescèptics, i va ser un dels arguments principals del discurs pro Brexit al Regne Unit. Però aquest discurs presenta una sèrie de punts dèbils.

El primer és concebre la sobirania estatal com es concebia fa cent, dos-cents o cinc-cents anys, quan els estats nació tradicionals es van començar a forjar. A diferència del passat, en el món globalitzat actual la sobirania ja no es mesura en funció de la capacitat de disposar de més instruments, com per exemple una política monetària pròpia o el control absolut de les fronteres. Una vegada les economies esdevenen interdependents, l’estat més sobirà és aquell que està perfectament inserit dins de l’economia global, i que pot traslladar les seves prioritats amb veu clara i influent en els fòrums d’alta política i presa de decisions internacionals. L’altra opció per a ser sobirà és l’autarquia, però pocs estats al món tenen la capacitat de mantenir un nivell de vida homologable al dels països més avançats essent plenament autàrquics, menys encara les economies europees, històricament interdependents i amb relativament pocs recursos naturals. Àdhuc estats amb recursos naturals substancials poden acabar essent menys sobirans que un estat membre de la UE i esdevenir estats fallits, malgrat disposar de tots els instruments propis d’un estat nació. En altres paraules: el procés de globalització ha posat límits al poder dels estat nació, i només aquells estats que aconsegueixin adaptar-se a la interdependència aconseguiran mantenir la seva sobirania, mentre que els que s’entossudeixin a actuar com estats nació tradicionals i replegar-se sobre sí mateixos es poden trobar que, malgrat disposen de tots els instruments, no els poden exercir. Per als estats petits aquesta realitat és molt més evident. De res li serviria a Catalunya disposar d’una moneda pròpia, per exemple, si aquesta no és acceptada pels mercats internacionals. Inclús si això passés, la moneda catalana s’acabaria ajustant a les monedes de referència, com passa amb els països les polítiques monetàries dels quals s’adapten a l’evolució del dòlar o de l’Euro (aquest fenomen s’anomena “il·lusió canviària”). En definitiva: en un món globalitzat, els avantatges de disposar de certs instruments són relatius, especialment per als països petits, oberts i sense recursos naturals.

El segon punt feble del discurs euroescèptic és concebre la UE com un estat supranacional mastodòntic. Ja hem indicat que el pes del pressupost comunitari sobre el PIB i la capacitat del “govern federal” (que equivaldria, amb matisos, a la Comissió Europea) de prendre decisions independentment dels estats és molt limitada. L’afirmació, doncs, que la UE equival a una mena de URSS (el cèlebre terme “EUSSR” fou encunyat pels partidaris del Brexit al Regne Unit) és una caricatura que només pot ser útil en tertúlies informals. A més a més, malgrat estar formada per un conjunt d’institucions supranacionals, la UE no és pròpiament un estat supranacional, és a dir, que no intenta replicar ni la morfologia ni les competències dels estats nació a escala europea. És, en aquest sentit justament, que la UE trenca amb la psicologia de l’estat tradicional i es situa com un experiment de cooperació interestatal sense precedents, tal i com s’ha argumentat abans.

Per què la UE no és un estat tradicional? En primer lloc, perquè no s’assenta sobre un demos concret. Malgrat molts de nosaltres ens podem sentir europeus, i la identitat europea es pot considerar una realitat més, el cas és que la immensa majoria de ciutadans de la UE responen en primer lloc al seu demos nacional i només un ínfim percentatge dels europeus se sent abans europeu que nacional, o només europeu (Comissió Europea, 2013). El demos, a més, no es conjuga només amb la identitat, forjada a través d’una història, llengua i cultura comunes, sinó també a través d’unes regles del joc, que anomenem institucions i que, tot sovint, són dependents de la història particular dels territoris que conformen la UE, ja siguin els propis estats, les regions o bé les ciutats.

En aquest sentit – i malgrat alguns dels pares de la UE, com Altiero Spinelli, eren fervents federalistes – la UE no ha tingut mai com a objectiu clar i destacat constituir-se com un estat nació, sinó més aviat construir un seguit d’institucions compartides per tots els estats que, progressivament, anessin generant interdependències entre aquests, fonamentalment a través de la integració econòmica, que és molt més senzilla de legitimar a través de resultats, com la millora dels estàndards de vida, que no pas la integració política plena. És per aquest motiu que, malgrat que la integració europea ha assolit nivells molt elevats, la legitimitat dels estats respecte a la seva direcció, intensitat i velocitat sempre ha estat primordial. En aquest sentit, es pot afirmar sense embuts que, malgrat els progressos en integració econòmica i política, la UE continua essent fonamentalment un club d’estats que es relacionen en un marc supranacional però fortament limitat per les majories de govern i les dinàmiques domèstiques. Pel fet de formar part de la UE, els estats membres, i els diferents demos que els sustenten, no han deixat de “ser” ni s’han vehiculat cap a un nou demos, com ha succeït en la majoria de processos d’integració territorial dels darrers segles.

El que realment fa la UE és prendre eines que tradicionalment havien estat en mans dels estats nació i emprar-les a nivell europeu per al benefici dels propis estats. Més que restar sobirania als estats, doncs, la UE ha permès generar un “pool de sobiranies” a escala internacional que multiplica les oportunitats dels estats membres de subsistir en un món globalitzat i dominat per les grans potències de l’Àsia i Amèrica. Formar part de la UE permet a països petits com els Països Baixos o Dinamarca adoptar una posició negociadora amb els Estats Units que no es basi simplement en acceptar el que demani la potència comercial hegemònica. Així doncs, la UE s’ha d’entendre com un amplificador de sobiranies, més que no pas un estat federal que pren competències i legitimitat als estats federats.

Finalment, la UE tampoc és un estat tradicional en el sentit de funcionament institucional. El Parlament Europeu, per exemple, no té la capacitat de proposar lleis, ja que l’únic òrgan amb capacitat legislativa és la Comissió Europea. Si haguéssim de buscar una definició acurada, no diríem que la UE és un estat supranacional sinó, més aviat, un “estat regulador” (Majone, 1997), és a dir, una forma de govern basada en la normativa en lloc d’una intervenció pública positiva via fiscalitat i despesa, una competència que han mantingut els estats membres. La UE com a estat regulador estableix les regles del joc per als diferents agents que conformen l’economia política del mercat únic (empreses, institucions domèstiques, ciutadans) i garanteix el correcte funcionament d’aquest.

L’estat regulador, però, no és un invent europeu; tradicionalment, s’ha emprat aquest concepte per a definir l’estat federal nord-americà, pioner en la creació d’agències independents que regulen la competència en un dels mercat interns més grans del món. I és que, contràriament al que argumenten alguns moviments llibertaris, la situació inicial prèvia a la creació de la UE (o a la creació el mercat únic dels EUA) no era precisament la de competència perfecta, a la qual la UE hi va anar afegint traves reguladores, sinó que el comerç intraeuropeu estava fortament limitat per barreres tarifàries i no tarifàries, així com per les regulacions divergents dels estats, que prioritzaven (encara més que avui) els monopolis nacionals i les oligarquies estatals. El que va fer la UE, com s’ha argumentat, va ser replicar el procés de liberalització o desregulació global a escala europea. Però la simple desregulació en un marc dominat pel pes de l’estat en l’economia, com era el cas del paradigma Bretton Woods, podria haver dut a la privatització dels monopolis estatals, passant simplement d’un marc de col·lusió públic a un de privat. De fet, en alguns països on la regulació de la competència és fràgil, i on les oligarquies extractives tenen un pes substancial, com és el cas d’Espanya, la desregulació dels monopolis estatals en molts casos va derivar en la privatització a dit. En aquest context, per evitar aquesta mala praxis, i per assolir realment l’objectiu de liberalitzar l’economia, és necessari re-regular. Paradoxalment, doncs, els mercats lliures requereixen més normes, justament perquè no es parteix d’una situació inicial ideal on les forces del mercat actuen lliurement, com argumentarien alguns llibertaris, sinó que venim d’un model on el pes de l’estat sobre l’economia era quasi absolut i és el procés de desregulació i re-regulació, com el liderat per la Unió Europea en paral·lel al dels estats membres, el que ha aportat més lliure competència i més liberalització.

Però quins avantatges comportaria per a una Catalunya Estat el marc comunitari respecte a d’altres marcs de relacions internacionals, com per exemple l’EFTA? I què pot aportar la UE a una Catalunya independent a nivell social, econòmic i institucional? Aquestes i més preguntes s’intentaran respondre a la segona part de l’article.

Elisenda Lamana Garcia

Economista i Presidenta del Col·lectiu Catalans Lliures

 

 

Millenials d’esquerres, futurs liberals?

jjubierre36047263-mani-estudiantes-madrid161026135524-1477483068484

Els millenials van votar massivament per Bernie Sanders, per Pablo Iglesias i ho faran per Jeremy Corbyn. Alhora, han viscut en una època de globalització efervescent i han crescut amb el progrés tecnològic recent. Per què, doncs, voten opcions polítiques que no afavoreixen el comerç internacional, l’emprenedoria i el lliure mercat? La resposta és difícil i en canviar la tendència rau l’èxit polític de les opcions liberals. Jo vaig ser un d’ells i és per això que tractaré a continuació d’analitzar les raons que porten als joves al socialisme.

En general, els assumptes que interessen a les noves generacions són el respecte pels drets civils – com els de la comunitat LGTBI, la lliure circulació d’immigrants, l’acollida de refugiats i l’oposició a les guerres intervencionistes -, però també una major regulació de l’economia en favor d’una reducció de les desigualtats, menys injustícia i més prosperitat. També neguen rotundament als abusos de poder, la falta de llibertat d’expressió i la corrupció política.

Sembla evident que les idees són molt llunyanes al liberalisme en qüestions econòmiques, ja que els programes de les candidatures esmentades proposen augments de la despesa pública i dels impostos, així com regulacions sobre la indústria emergent i la tradicional. Tot i així, s’ha de pensar que no són els votants millenial qui han creat aquest ideari sinó els que s’hi han adherit amb entusiasme perquè han cregut que era el més just. Però no els culpeu de tots els mals,  potser s’han decidit per aquestes forces polítiques perquè han confós bones intencions amb bones conseqüències. Sincerament, han cregut que un estat controlador que dóna subvencions, ajudes a mansalva i “doma” el capitalisme seria útil per a la societat. S’equivoquen i no ho saben. Però hi ha llum al final del túnel, ja que si no pensem en termes econòmics, la veritat és que les opinions d’aquests joves no són tan llunyanes a les que defensen les tesis liberals, especialment pel que fa als drets civils, la lliure circulació de persones o la cooperació internacional.

Tenint en compte aquests darrers punts, voldria llençar un missatge als sectors liberals actius en aquets país: si com a liberals voleu que les idees que defenseu s’apliquin i tinguin l’èxit que creieu que tindrien, no us dediqueu a insultar a socialistes i neocomunistes. En lloc d’això, toca explicar als millenials com ha avançat fins ara la humanitat. Toca convèncer que els seus somnis de prosperitat poden fer-se realitat amb més llibertat econòmica i intentar que se n’adonin que els liberals també defensen els drets civils abans esmentats. També cal fer-los veure que s’equivoquen al pensar que la corrupció política i els abusos de poder s’acaben quan l’esquerra governa. Ells ho creuen perquè associen socialisme amb bondat i no consideren el paper dels incentius. L’estudi dels dirigents socialistes de l’Amèrica Llatina els podria fer entrar en raó.

La política sol estar molt polaritzada i els votants associen grups d’idees amb partits, cosa que acaba fent que prenguin les ideologies com a cànons sagrats i que no puguin acceptar cap proposta dels seus rivals polítics. No només els joves han escollit el socialisme per falta d’informació i de coneixement, sinó també per un exercici de comparació. Mentre Sanders omplia sales plenes de joves desconfiats amb l’establishment cada nit, el candidat del partit Republicà, Donald Trump, es dedicava a desacreditar jutges pel seu origen mexicà o a dir que prohibiria la entrada de tot musulmà als EUA. El partit republicà va regalar el discurs del bé a l’esquerra americana. Els joves són idealistes i utòpics i, evidentment, cauran abans en paranys d’intervencionisme i proteccionisme econòmic que en un discurs basat en la mentida i la por. En resum, molts joves millenials han optat per l’esquerra política perquè han cregut que la dreta representava el mal i l’egoisme. És cert que el cas de Trump confon el personal encara més, ja que a la vegada que demana desregularitzar el sistema sanitari o baixar impostos, té una actitud intensament proteccionista, com demostra la seva al·lèrgia als tractats de lliure comerç i el seu “America First”. Malgrat això, sovint es descriu a Trump com a liberal o “neoliberal”, justament perquè s’obvia que els drets civils, les llibertats individuals i el respecte a la pluralitat d’opinions i a la diferència són aspectes inherents del discurs liberal des dels seus inicis.

En definitiva, si es redueix el liberalisme a allò econòmic, i es tendeix – des dels mitjans – a construir un home de palla neoliberal només preocupat per desregularitzar i baixar impostos, és comprensible que molts joves socialistes no es plantegin defensar idees liberals en el sentit econòmic, les quals han acostumat a acompanyar programes polítics regressius pel que fa als drets civils, les llibertats individuals i l’emancipació de les minories.

En altres paraules: molts millenials no es plantegen el liberalisme com una opció perquè veuen que els qui majoritàriament defensen aquestes idees en defensen d’altres que disten molt de la idea de llibertat. Potser els qui són liberals des de fa molt temps veuran estúpid que els joves caiguin en la trampa de l’esquerra populista, però jo ho puc entendre. I és per això que crec que és millor tractar de convèncer a joves escorats a l’esquerra amb un discurs constructiu, que expliqui els avantatges del comerç i l’intercanvi per al desenvolupament socioeconòmic i el progrés humà, i que  incideixi també en els aspectes no econòmics del liberalisme, tals com la tolerància, el pluralisme, les llibertats individuals, les institucions inclusives i els drets civils.

Albert López

Soci de CCL

 

Una economia competitiva i innovadora per a un nou país, amb Andreu Mas-Colell

DALJZjlVYAAZfQj (1)

El passat dijous 18 de maig, vam celebrar el nostre IV Sopar amb el Professor Andreu Mas-Colell com a convidat estrella. La ponència de l’exconseller d’Economia va tractar els aspectes claus que determinen la competitivitat de l’economia i algunes propostes per a Catalunya.

Mas-Colell va recalcar la importància de la internacionalització, la formació i l’atracció de talent per augmentar la competitivitat de les empreses catalanes, així com la necessitat de transferir la recerca al teixit industrial del país per potenciar la innovació. També va destacar que la mida reduïda de les empreses, majoritàriament PIMES poc intensives en capital financer i tecnològic, suposa un fre a l’hora de guanyar productivitat i millors retribucions salarials. Es va mostrar escèptic amb aquells qui critiquen el turisme, subratllant que aquest sector ha impulsat la connectivitat aeroportuària de Barcelona i contundent en la defensa de la col·laboració publicoprivada i l’especialització en la provisió de serveis públics, exemplificada en el cas del nou centre d’oncologia pediàtrica associat al Sant Joan De Déu.

Mas-Colell també va alertar sobre els perills d’establir drets subjectius sense garantia de recursos com en el cas de la Renda Garantida Ciutadana, si bé va matisar que una RGC controlant els possibles incentius perversos seria viable en un escenari d’independència amb hisenda pròpia.

Imagen1 (1)

El Professor va proposar un model de governança universitària per a una Catalunya independent, amb major autonomia i un nou procediment de selecció del rectorat introduint la figura d’un patronat o consell universitari. L’exconseller fou molt clar sobre la relació entre el sistema de contractació obert i els èxits de la recerca catalana i la necessitat de preservar un model on el personal és laboral (ICREA, Serra Hunter) i no funcionarial (CSIC).

També va parlar de l’atractiu model fiscal de Madrid, amb menor Impost sobre la Renda i sense Impost de Patrimonis, per l’atracció d’inversió i com la manca d’autonomia fiscal de Catalunya condiciona les altes càrregues tributàries per empreses i treballadors.

Finalment, Mas-Colell va intentar desdramatitzar l’onada catastrofista sobre la IV Revolució Industrial, la robotització i la desaparició del treball, emfatitzant que millorar la safety net o xarxa de seguretat social és molt preferible a les propostes proteccionistes dels nous moviments populistes.

En definitiva, va ser una vetllada molt interessant, on vam poder tractar a fons un ampli ventall d’aspectes clau per la competitivitat del nostre país, en molt bona companyia. Us esperem al proper sopar!

Llibertat i bons fums

El nostre dret a les drogues. La hipocresia de la prohibició.

La prohibició de les drogues és, a dia d’avui i des de fa dècades, una opció política taxativa que restringeix d’una manera o altra l’accés d’aquestes substàncies als ciutadans. No obstant, l’anomenada “guerra contra les drogues”, igual que qualsevol altra mesura política, ha de ser, com a mínim, debatuda a fons valent-nos dels millors anàlisis que es puguin reunir, especialment quan, com qualsevol ciutadà mínimament immers en la vida social de la seva comunitat sap, l’accés a les drogues no ha estat limitat amb èxit ni el dany derivat del seu consum ha deixat de ser una realitat vigent en tot el planeta.

Per començar, convé assenyalar que l’experiència prohibicionista, en nom de protegir la salut pública dels ciutadans, s’ha caracteritzat per un nefast abordatge de les conseqüències indesitjades i ha creat un mercat  criminal i corruptor. De fet, la prohibició es fonamenta en arguments morals molt dubtosos, ja que si realment la salut és l’excusa plantejada per iniciar i perpetuar la prohibició, l’evident doble vara moral en les polítiques públiques que protegeixen la llibertat dels productors, distribuïdors i consumidors d’alcohol i tabac no sembla tenir massa sentit. El cert és que el nombre de 187.100 persones mortes a causa del consum de totes les drogues il·legals no són res si les comparem amb les 6 milions de defuncions anuals directament atribuïbles al tabac. L’alcohol, per altra banda, està darrere de comportaments violents de tota mena, accidents de trànsit, una addicció molt difícil de vèncer i diferents danys a la salut de caràcter sever.

La tesi principal que afirma que el dany a la salut és el principal motiu pel qual cal prohibir el cànnabis, la cocaïna, el peiot, l’ayahuasca o altres drogues recreacionals o cerimonials il·legals, perd pes i s’enfonsa quan s’enfronta a la resta de drogues legals o altres agents perillosos en què, per dubtosos motius, sembla que no ha de ser aplicada. La llibertat que protegeix les persones relacionades amb l’alcohol i tabac, la boxa, els menjars greixoses, el sedentarisme, l’estrès laboral o altres factors de risc que actualment assolen Occident, és ignorada en un exercici d’hipocresia absoluta, on les piruetes mentals per justificar les suposades diferències entre uns comportaments i uns altres no fan sinó demostrar, que les bases de la ideologia prohibicionista no són més que tèbies excuses.

L’activisme liberal

La pobresa argumentativa de la qual parlem és recognoscible, sense grans dificultats, en el famós eslògan “Just say no” (Simplement digues no), mancat de qualsevol informació científica pel que fa a quina dosi o sota quines circumstàncies un ha de rebutjar les drogues, en lloc de l’ús d’un criteri basat en el respecte a la llibertat de la ciutadania però oferint certes garanties en matèria d’educació sanitària, com sí n’hi ha, per contra, quan es parla d’alcohol o sexe segur. Sens dubte, l’acceptació sense gaire resistència a l’statu quo imperant, té molt a veure amb aquest fet, i per això podem esperar que la prohibició prossegueixi fins que la societat es sensibilitzi d’una vegada per totes amb aquesta causa. De la mateixa manera que l’homosexualitat, i després d’un canvi notable i gradual en l’apreciació d’aquesta orientació sexual, no va ser eliminada per l’Associació Americana de Psicologia dels manuals de diagnòstic de malalties fins a 1973, la percepció que tinguem sobre l’abordatge del que pot significar un problema per a alguns consumidors, però que no deixa de ser una opció vital respectable, ha de determinar el temps de vigència que li quedi a aquesta croada moral. És aquí on els liberals hem de passar a l’activisme, opinant des de la nostra acostumada visió respectuosa i tolerant amb els drets de les persones en tots aquells mitjans en què puguem influir. El respecte a una societat de persones lliures i responsables, a la propietat privada, a la pluralitat de projectes vitals i a l’autonomia contractual de les persones, és, de fet, una caixa d’eines conceptual molt poderosa a l’hora de promoure la llibertat en totes les seves expressions, també en la despenalització de les drogues.

En un exercici de sa civisme hauríem de plantejar, a la resta de persones, si l’autonomia individual per ingerir qualsevol substància hauria de ser anàloga a aquestes llibertats que han estat perseguides durant tant de temps. A ulls de la majoria de ciutadans, plantejar qualsevol mínima intrusió de l’Estat a la lliure manifestació d’idees o a la pràctica religiosa sol impulsar crítiques vehements i fins i tot revoltes, però aquest no sembla ser el cas quan parlem del dret a accedir a la compra de drogues. Actualment, el punt de vista oficial és que les drogues constitueixen una amenaça per als ciutadans. I el concepte que se’n desprèn d’aquesta imatge és que el deure d’un Estat modern, i científicament evolucionat, és protegir els seus ciutadans, generant, de pas, conseqüències imprevistes traduïdes en malestars de tota mena, com el fort estigma social que pateixen els usuaris d’aquestes substàncies i la maximització del risc associat al consum, resultant aquestes unes de les víctimes que més notòriament pateixen l’anomenada ” guerra contra les drogues “.

Promovent l’estigma i l’erosió dels drets humans


Utilitzar el sistema penal per resoldre un problema de salut pública passa necessàriament per criminalitzar la vida privada de moltes persones, fàcilment classificables per la societat en diferents col·lectius especialment vulnerables a aquestes sancions. La identificació de la criminalitat amb un determinat grup, classe o categoria dóna lloc, amb el pas del temps, a una “marca distintiva deshonrosa” que indueix una discriminació o estigma de més o menys intensitat.

Aquesta discriminació no ha passat desapercebuda per l’Oficina de les Nacions Unides contra les Drogues i el Delicte (UNODC), que en un elaborat informe la inclouen dins de les “conseqüències imprevistes” de la guerra contra les drogues:

“La cinquena conseqüència imprevista (del control internacional de drogues) és la manera en què percebem i tractem els consumidors de drogues il·lícites. Sembla haver-se creat un sistema en el qual els que cauen en la xarxa d’addicció es troben exclosos i marginats de la societat, contaminats per un estigma moral, i sovint incapaços de trobar tractament fins i tot si estan motivats a buscar-lo. “

De la mateixa manera, i malgrat que no es reconeix formalment un “dret a les drogues”, criminalitzar aquest àmbit sí que té un impacte real molt gran en alguns Drets Humans reconeguts per les Nacions Unides (sent la protecció als Drets Humans un dels tres pilars del treball de les Nacions Unides, juntament amb el desenvolupament i la seguretat), per exemple en el dret a la privacitat, a la llibertat de creences i pràctiques o el dret a la salut, entre d’altres vulnerats.

“Les persones que consumeixen drogues no perden els seus drets humans. Aquests inclouen el dret d’aspirar a l’estàndard més alt de salut física i mental disponible (incloent l’accés a tractament, serveis i atenció), el dret a no ser torturat o detingut arbitràriament, i el dret a no ser privat de la vida arbitràriament. Amb massa freqüència, els consumidors de drogues pateixen discriminació, són forçats a acceptar tractaments, són marginats i sovint es veuen perjudicats per enfocaments que emfatitzen excessivament la criminalització i el càstig, mentre resten importància a la reducció de danys i el respecte pels drets humans” – Navanethem Pillay, Alt Comissionat de l’ONU per als Drets Humans 2009.

Resulta curiós que el dret a la salut surti perjudicat quan la protecció de la salut és, suposadament, la gran excusa per prohibir les drogues. I és que els incentius de la prohibició, lluny de protegir el dret a la salut, asseguren un consum irresponsable, ja que empenyen a l’usuari de drogues a realitzar un consum clandestí, antihigiènic i sense supervisió, abandonant-lo en un mar de desinformació al voltant del consum i la qualitat de la substància.

Així doncs, podem afirmar sense por d’equivocar-nos que en tot el món, i de manera més o menys intensa, la guerra contra les drogues està soscavant greument els drets humans. Ja sigui perquè la població ignora aquests danys o perquè no se sent molt incòmoda amb ells, la veritat és que s’han donat constants abusos i deteriorament de llibertats civils, negació de drets econòmics i socials, discriminació de persones i grups i imposició de càstigs inhumans a causa d’un enfocament prohibitiu clarament injustificat. Potser perquè aquests actes de flagrant injustícia són considerats de manera aïllada (un consumidor bastonejat per l’autoritat per extreure-li informació, una família desplaçada per la fumigació aèria del seu cultiu il·lícit, un consumidor “reeducat” a força de treballs forçosos …), o perquè el discurs intolerant ha creat un clima polític en el qual no es requereix que les polítiques sobre drogues compleixin amb els drets humans, no hi ha un moviment ciutadà actiu proporcional als danys comesos.

Tanmateix, la realitat és que la guerra contra les drogues s’ha lliurat a tot el món durant 50 anys, propagant els danys anteriorment citats, sense aconseguir reduir el més mínim, l’oferta i el consum de les mateixes. Deixant de banda aquest fracàs, si l’Oficina de les Nacions Unides contra les Drogues i el Delicte (UNODC) ha identificat importants “conseqüències imprevistes” fruit de l’aplicació d’aquestes polítiques, és obvi que aquestes resulten no del propi consum de la droga , sinó de l’elecció d’un enfocament prohibitiu basat en l’aplicació d’unes lleis que, per la seva naturalesa, criminalitzen a molts usuaris de drogues, qui sovint es situen en posicions de vulnerabilitat, i emplaça el control del tràfic de drogues en mans de criminals organitzats.

Aquesta és l’herència que ens ha deixat una opció política equivocada, que no concorda amb els principis de llibertat, propietat i autonomia contractual, necessaris per construir una societat en la qual valgui la pena viure. De nosaltres depèn trencar amb un tabú que tots sabem i pocs s’atreveixen a dir: només en el marc de la legalització de les drogues serem capaços d’aturar aquest desastre, i, per això, és urgent reclamar el nostre legítim dret a les drogues.

Jose María Escorihuela

Becat per l’Institut Mises Barcelona

Activista i estudiant d’infermeria

 

Llibertat i bons fums!