Millenials d’esquerres, futurs liberals?

jjubierre36047263-mani-estudiantes-madrid161026135524-1477483068484

Els millenials van votar massivament per Bernie Sanders, per Pablo Iglesias i ho faran per Jeremy Corbyn. Alhora, han viscut en una època de globalització efervescent i han crescut amb el progrés tecnològic recent. Per què, doncs, voten opcions polítiques que no afavoreixen el comerç internacional, l’emprenedoria i el lliure mercat? La resposta és difícil i en canviar la tendència rau l’èxit polític de les opcions liberals. Jo vaig ser un d’ells i és per això que tractaré a continuació d’analitzar les raons que porten als joves al socialisme.

En general, els assumptes que interessen a les noves generacions són el respecte pels drets civils – com els de la comunitat LGTBI, la lliure circulació d’immigrants, l’acollida de refugiats i l’oposició a les guerres intervencionistes -, però també una major regulació de l’economia en favor d’una reducció de les desigualtats, menys injustícia i més prosperitat. També neguen rotundament als abusos de poder, la falta de llibertat d’expressió i la corrupció política.

Sembla evident que les idees són molt llunyanes al liberalisme en qüestions econòmiques, ja que els programes de les candidatures esmentades proposen augments de la despesa pública i dels impostos, així com regulacions sobre la indústria emergent i la tradicional. Tot i així, s’ha de pensar que no són els votants millenial qui han creat aquest ideari sinó els que s’hi han adherit amb entusiasme perquè han cregut que era el més just. Però no els culpeu de tots els mals,  potser s’han decidit per aquestes forces polítiques perquè han confós bones intencions amb bones conseqüències. Sincerament, han cregut que un estat controlador que dóna subvencions, ajudes a mansalva i “doma” el capitalisme seria útil per a la societat. S’equivoquen i no ho saben. Però hi ha llum al final del túnel, ja que si no pensem en termes econòmics, la veritat és que les opinions d’aquests joves no són tan llunyanes a les que defensen les tesis liberals, especialment pel que fa als drets civils, la lliure circulació de persones o la cooperació internacional.

Tenint en compte aquests darrers punts, voldria llençar un missatge als sectors liberals actius en aquets país: si com a liberals voleu que les idees que defenseu s’apliquin i tinguin l’èxit que creieu que tindrien, no us dediqueu a insultar a socialistes i neocomunistes. En lloc d’això, toca explicar als millenials com ha avançat fins ara la humanitat. Toca convèncer que els seus somnis de prosperitat poden fer-se realitat amb més llibertat econòmica i intentar que se n’adonin que els liberals també defensen els drets civils abans esmentats. També cal fer-los veure que s’equivoquen al pensar que la corrupció política i els abusos de poder s’acaben quan l’esquerra governa. Ells ho creuen perquè associen socialisme amb bondat i no consideren el paper dels incentius. L’estudi dels dirigents socialistes de l’Amèrica Llatina els podria fer entrar en raó.

La política sol estar molt polaritzada i els votants associen grups d’idees amb partits, cosa que acaba fent que prenguin les ideologies com a cànons sagrats i que no puguin acceptar cap proposta dels seus rivals polítics. No només els joves han escollit el socialisme per falta d’informació i de coneixement, sinó també per un exercici de comparació. Mentre Sanders omplia sales plenes de joves desconfiats amb l’establishment cada nit, el candidat del partit Republicà, Donald Trump, es dedicava a desacreditar jutges pel seu origen mexicà o a dir que prohibiria la entrada de tot musulmà als EUA. El partit republicà va regalar el discurs del bé a l’esquerra americana. Els joves són idealistes i utòpics i, evidentment, cauran abans en paranys d’intervencionisme i proteccionisme econòmic que en un discurs basat en la mentida i la por. En resum, molts joves millenials han optat per l’esquerra política perquè han cregut que la dreta representava el mal i l’egoisme. És cert que el cas de Trump confon el personal encara més, ja que a la vegada que demana desregularitzar el sistema sanitari o baixar impostos, té una actitud intensament proteccionista, com demostra la seva al·lèrgia als tractats de lliure comerç i el seu “America First”. Malgrat això, sovint es descriu a Trump com a liberal o “neoliberal”, justament perquè s’obvia que els drets civils, les llibertats individuals i el respecte a la pluralitat d’opinions i a la diferència són aspectes inherents del discurs liberal des dels seus inicis.

En definitiva, si es redueix el liberalisme a allò econòmic, i es tendeix – des dels mitjans – a construir un home de palla neoliberal només preocupat per desregularitzar i baixar impostos, és comprensible que molts joves socialistes no es plantegin defensar idees liberals en el sentit econòmic, les quals han acostumat a acompanyar programes polítics regressius pel que fa als drets civils, les llibertats individuals i l’emancipació de les minories.

En altres paraules: molts millenials no es plantegen el liberalisme com una opció perquè veuen que els qui majoritàriament defensen aquestes idees en defensen d’altres que disten molt de la idea de llibertat. Potser els qui són liberals des de fa molt temps veuran estúpid que els joves caiguin en la trampa de l’esquerra populista, però jo ho puc entendre. I és per això que crec que és millor tractar de convèncer a joves escorats a l’esquerra amb un discurs constructiu, que expliqui els avantatges del comerç i l’intercanvi per al desenvolupament socioeconòmic i el progrés humà, i que  incideixi també en els aspectes no econòmics del liberalisme, tals com la tolerància, el pluralisme, les llibertats individuals, les institucions inclusives i els drets civils.

Albert López

Soci de CCL

 

Una economia competitiva i innovadora per a un nou país, amb Andreu Mas-Colell

DALJZjlVYAAZfQj (1)

El passat dijous 18 de maig, vam celebrar el nostre IV Sopar amb el Professor Andreu Mas-Colell com a convidat estrella. La ponència de l’exconseller d’Economia va tractar els aspectes claus que determinen la competitivitat de l’economia i algunes propostes per a Catalunya.

Mas-Colell va recalcar la importància de la internacionalització, la formació i l’atracció de talent per augmentar la competitivitat de les empreses catalanes, així com la necessitat de transferir la recerca al teixit industrial del país per potenciar la innovació. També va destacar que la mida reduïda de les empreses, majoritàriament PIMES poc intensives en capital financer i tecnològic, suposa un fre a l’hora de guanyar productivitat i millors retribucions salarials. Es va mostrar escèptic amb aquells qui critiquen el turisme, subratllant que aquest sector ha impulsat la connectivitat aeroportuària de Barcelona i contundent en la defensa de la col·laboració publicoprivada i l’especialització en la provisió de serveis públics, exemplificada en el cas del nou centre d’oncologia pediàtrica associat al Sant Joan De Déu.

Mas-Colell també va alertar sobre els perills d’establir drets subjectius sense garantia de recursos com en el cas de la Renda Garantida Ciutadana, si bé va matisar que una RGC controlant els possibles incentius perversos seria viable en un escenari d’independència amb hisenda pròpia.

Imagen1 (1)

El Professor va proposar un model de governança universitària per a una Catalunya independent, amb major autonomia i un nou procediment de selecció del rectorat introduint la figura d’un patronat o consell universitari. L’exconseller fou molt clar sobre la relació entre el sistema de contractació obert i els èxits de la recerca catalana i la necessitat de preservar un model on el personal és laboral (ICREA, Serra Hunter) i no funcionarial (CSIC).

També va parlar de l’atractiu model fiscal de Madrid, amb menor Impost sobre la Renda i sense Impost de Patrimonis, per l’atracció d’inversió i com la manca d’autonomia fiscal de Catalunya condiciona les altes càrregues tributàries per empreses i treballadors.

Finalment, Mas-Colell va intentar desdramatitzar l’onada catastrofista sobre la IV Revolució Industrial, la robotització i la desaparició del treball, emfatitzant que millorar la safety net o xarxa de seguretat social és molt preferible a les propostes proteccionistes dels nous moviments populistes.

En definitiva, va ser una vetllada molt interessant, on vam poder tractar a fons un ampli ventall d’aspectes clau per la competitivitat del nostre país, en molt bona companyia. Us esperem al proper sopar!

Llibertat i bons fums

El nostre dret a les drogues. La hipocresia de la prohibició.

La prohibició de les drogues és, a dia d’avui i des de fa dècades, una opció política taxativa que restringeix d’una manera o altra l’accés d’aquestes substàncies als ciutadans. No obstant, l’anomenada “guerra contra les drogues”, igual que qualsevol altra mesura política, ha de ser, com a mínim, debatuda a fons valent-nos dels millors anàlisis que es puguin reunir, especialment quan, com qualsevol ciutadà mínimament immers en la vida social de la seva comunitat sap, l’accés a les drogues no ha estat limitat amb èxit ni el dany derivat del seu consum ha deixat de ser una realitat vigent en tot el planeta.

Per començar, convé assenyalar que l’experiència prohibicionista, en nom de protegir la salut pública dels ciutadans, s’ha caracteritzat per un nefast abordatge de les conseqüències indesitjades i ha creat un mercat  criminal i corruptor. De fet, la prohibició es fonamenta en arguments morals molt dubtosos, ja que si realment la salut és l’excusa plantejada per iniciar i perpetuar la prohibició, l’evident doble vara moral en les polítiques públiques que protegeixen la llibertat dels productors, distribuïdors i consumidors d’alcohol i tabac no sembla tenir massa sentit. El cert és que el nombre de 187.100 persones mortes a causa del consum de totes les drogues il·legals no són res si les comparem amb les 6 milions de defuncions anuals directament atribuïbles al tabac. L’alcohol, per altra banda, està darrere de comportaments violents de tota mena, accidents de trànsit, una addicció molt difícil de vèncer i diferents danys a la salut de caràcter sever.

La tesi principal que afirma que el dany a la salut és el principal motiu pel qual cal prohibir el cànnabis, la cocaïna, el peiot, l’ayahuasca o altres drogues recreacionals o cerimonials il·legals, perd pes i s’enfonsa quan s’enfronta a la resta de drogues legals o altres agents perillosos en què, per dubtosos motius, sembla que no ha de ser aplicada. La llibertat que protegeix les persones relacionades amb l’alcohol i tabac, la boxa, els menjars greixoses, el sedentarisme, l’estrès laboral o altres factors de risc que actualment assolen Occident, és ignorada en un exercici d’hipocresia absoluta, on les piruetes mentals per justificar les suposades diferències entre uns comportaments i uns altres no fan sinó demostrar, que les bases de la ideologia prohibicionista no són més que tèbies excuses.

L’activisme liberal

La pobresa argumentativa de la qual parlem és recognoscible, sense grans dificultats, en el famós eslògan “Just say no” (Simplement digues no), mancat de qualsevol informació científica pel que fa a quina dosi o sota quines circumstàncies un ha de rebutjar les drogues, en lloc de l’ús d’un criteri basat en el respecte a la llibertat de la ciutadania però oferint certes garanties en matèria d’educació sanitària, com sí n’hi ha, per contra, quan es parla d’alcohol o sexe segur. Sens dubte, l’acceptació sense gaire resistència a l’statu quo imperant, té molt a veure amb aquest fet, i per això podem esperar que la prohibició prossegueixi fins que la societat es sensibilitzi d’una vegada per totes amb aquesta causa. De la mateixa manera que l’homosexualitat, i després d’un canvi notable i gradual en l’apreciació d’aquesta orientació sexual, no va ser eliminada per l’Associació Americana de Psicologia dels manuals de diagnòstic de malalties fins a 1973, la percepció que tinguem sobre l’abordatge del que pot significar un problema per a alguns consumidors, però que no deixa de ser una opció vital respectable, ha de determinar el temps de vigència que li quedi a aquesta croada moral. És aquí on els liberals hem de passar a l’activisme, opinant des de la nostra acostumada visió respectuosa i tolerant amb els drets de les persones en tots aquells mitjans en què puguem influir. El respecte a una societat de persones lliures i responsables, a la propietat privada, a la pluralitat de projectes vitals i a l’autonomia contractual de les persones, és, de fet, una caixa d’eines conceptual molt poderosa a l’hora de promoure la llibertat en totes les seves expressions, també en la despenalització de les drogues.

En un exercici de sa civisme hauríem de plantejar, a la resta de persones, si l’autonomia individual per ingerir qualsevol substància hauria de ser anàloga a aquestes llibertats que han estat perseguides durant tant de temps. A ulls de la majoria de ciutadans, plantejar qualsevol mínima intrusió de l’Estat a la lliure manifestació d’idees o a la pràctica religiosa sol impulsar crítiques vehements i fins i tot revoltes, però aquest no sembla ser el cas quan parlem del dret a accedir a la compra de drogues. Actualment, el punt de vista oficial és que les drogues constitueixen una amenaça per als ciutadans. I el concepte que se’n desprèn d’aquesta imatge és que el deure d’un Estat modern, i científicament evolucionat, és protegir els seus ciutadans, generant, de pas, conseqüències imprevistes traduïdes en malestars de tota mena, com el fort estigma social que pateixen els usuaris d’aquestes substàncies i la maximització del risc associat al consum, resultant aquestes unes de les víctimes que més notòriament pateixen l’anomenada ” guerra contra les drogues “.

Promovent l’estigma i l’erosió dels drets humans


Utilitzar el sistema penal per resoldre un problema de salut pública passa necessàriament per criminalitzar la vida privada de moltes persones, fàcilment classificables per la societat en diferents col·lectius especialment vulnerables a aquestes sancions. La identificació de la criminalitat amb un determinat grup, classe o categoria dóna lloc, amb el pas del temps, a una “marca distintiva deshonrosa” que indueix una discriminació o estigma de més o menys intensitat.

Aquesta discriminació no ha passat desapercebuda per l’Oficina de les Nacions Unides contra les Drogues i el Delicte (UNODC), que en un elaborat informe la inclouen dins de les “conseqüències imprevistes” de la guerra contra les drogues:

“La cinquena conseqüència imprevista (del control internacional de drogues) és la manera en què percebem i tractem els consumidors de drogues il·lícites. Sembla haver-se creat un sistema en el qual els que cauen en la xarxa d’addicció es troben exclosos i marginats de la societat, contaminats per un estigma moral, i sovint incapaços de trobar tractament fins i tot si estan motivats a buscar-lo. “

De la mateixa manera, i malgrat que no es reconeix formalment un “dret a les drogues”, criminalitzar aquest àmbit sí que té un impacte real molt gran en alguns Drets Humans reconeguts per les Nacions Unides (sent la protecció als Drets Humans un dels tres pilars del treball de les Nacions Unides, juntament amb el desenvolupament i la seguretat), per exemple en el dret a la privacitat, a la llibertat de creences i pràctiques o el dret a la salut, entre d’altres vulnerats.

“Les persones que consumeixen drogues no perden els seus drets humans. Aquests inclouen el dret d’aspirar a l’estàndard més alt de salut física i mental disponible (incloent l’accés a tractament, serveis i atenció), el dret a no ser torturat o detingut arbitràriament, i el dret a no ser privat de la vida arbitràriament. Amb massa freqüència, els consumidors de drogues pateixen discriminació, són forçats a acceptar tractaments, són marginats i sovint es veuen perjudicats per enfocaments que emfatitzen excessivament la criminalització i el càstig, mentre resten importància a la reducció de danys i el respecte pels drets humans” – Navanethem Pillay, Alt Comissionat de l’ONU per als Drets Humans 2009.

Resulta curiós que el dret a la salut surti perjudicat quan la protecció de la salut és, suposadament, la gran excusa per prohibir les drogues. I és que els incentius de la prohibició, lluny de protegir el dret a la salut, asseguren un consum irresponsable, ja que empenyen a l’usuari de drogues a realitzar un consum clandestí, antihigiènic i sense supervisió, abandonant-lo en un mar de desinformació al voltant del consum i la qualitat de la substància.

Així doncs, podem afirmar sense por d’equivocar-nos que en tot el món, i de manera més o menys intensa, la guerra contra les drogues està soscavant greument els drets humans. Ja sigui perquè la població ignora aquests danys o perquè no se sent molt incòmoda amb ells, la veritat és que s’han donat constants abusos i deteriorament de llibertats civils, negació de drets econòmics i socials, discriminació de persones i grups i imposició de càstigs inhumans a causa d’un enfocament prohibitiu clarament injustificat. Potser perquè aquests actes de flagrant injustícia són considerats de manera aïllada (un consumidor bastonejat per l’autoritat per extreure-li informació, una família desplaçada per la fumigació aèria del seu cultiu il·lícit, un consumidor “reeducat” a força de treballs forçosos …), o perquè el discurs intolerant ha creat un clima polític en el qual no es requereix que les polítiques sobre drogues compleixin amb els drets humans, no hi ha un moviment ciutadà actiu proporcional als danys comesos.

Tanmateix, la realitat és que la guerra contra les drogues s’ha lliurat a tot el món durant 50 anys, propagant els danys anteriorment citats, sense aconseguir reduir el més mínim, l’oferta i el consum de les mateixes. Deixant de banda aquest fracàs, si l’Oficina de les Nacions Unides contra les Drogues i el Delicte (UNODC) ha identificat importants “conseqüències imprevistes” fruit de l’aplicació d’aquestes polítiques, és obvi que aquestes resulten no del propi consum de la droga , sinó de l’elecció d’un enfocament prohibitiu basat en l’aplicació d’unes lleis que, per la seva naturalesa, criminalitzen a molts usuaris de drogues, qui sovint es situen en posicions de vulnerabilitat, i emplaça el control del tràfic de drogues en mans de criminals organitzats.

Aquesta és l’herència que ens ha deixat una opció política equivocada, que no concorda amb els principis de llibertat, propietat i autonomia contractual, necessaris per construir una societat en la qual valgui la pena viure. De nosaltres depèn trencar amb un tabú que tots sabem i pocs s’atreveixen a dir: només en el marc de la legalització de les drogues serem capaços d’aturar aquest desastre, i, per això, és urgent reclamar el nostre legítim dret a les drogues.

Jose María Escorihuela

Becat per l’Institut Mises Barcelona

Activista i estudiant d’infermeria

 

Llibertat i bons fums!

Let ‘Em In

ap_678987637498_custom-a7e49926e391f623fd1fb1f06d5648fb41a82cee-s900-c85-1

No són bons temps per als defensors de la llibertat de moviments. Aquells qui creiem que aquesta llibertat és fonamental i, per tant, té una importància simètrica a la llibertat d’expressió, el dret d’associació o el dret de reunió, veiem com, cada vegada, per motius diversos, són més les persones que aposten per una restricció dràstica dels fluxos migratoris. Aquesta posició no és homogènia i aplega un ampli ventall de posicions, des dels que aposten per un augment de les restriccions amb condicionants fins als partidaris del tancament de fronteres. N’hi ha fins i tot que van més enllà i volen aixecar murs, després de tants anys celebrant-ne la caiguda.

Els liberals som aquells qui entenem que la resta d’individus no són de la nostra propietat i han de poder perseguir els seus projectes vitals amb llibertat. In dubio, pro libertate: cada individu ha de poder determinar, pacíficament, el seu curs d’acció a menys que existeixin fortes raons que ho impedeixin. La raó epistemològica en què es fonamenta aquest principi és la mateixa que s’aplica a la presumpció d’innocència: tothom és innocent fins que es demostra el contrari; tothom té dret d’expressió, reunió o associació fins que es demostra el contrari. La càrrega de la prova recau sobre el prohibicionista, sobre aquell qui vol limitar la capacitat d’agència i l’exercici de les nostres llibertats. El raonament és equivalent quan ens referim a la llibertat de moviments: és la interferència en els plans d’acció dels altres que requereix una justificació per dur-se a terme, i per tant ha d’existir una presumpció a favor de la llibertat migratòria.

El liberalisme, per tant, parteix de dues premisses que són indispensables també per a entendre la qüestió de la immigració: el reconeixement del pluralisme i l’exercici de la tolerància. L’ideal polític liberal, en definitiva, reclama una visió del món que no considera a persones amb diferents interessos com a enemics mortals. Els estats, en la mesura que constitueixen una associació forçosa, no voluntària i amb escassa possibilitat d’escissió, són la distopia per excel·lència d’aquest marc. No obstant, alguns estats compten amb millors institucions que d’altres i protegeixen millor els drets civils, les llibertats individuals i la igualtat davant la llei. En aquest sentit, la possibilitat per a cada individu de poder escindir-se d’un estat o de qualsevol altra organització política hauria de prendre un paper creixent.

La llibertat de moviments és una llibertat bàsica que els governs haurien de respectar i protegir. La tesi que intentarem desenvolupar en aquest article és que les restriccions frontereress4g són èticament inadmissibles i econòmicament destructives. La gran majora dels individus als que s’impedeix la lliure circulació a través de les fronteres nacionals fugen de la persecució o la pobresa i busquen poder millorar els seus plans vitals. La immigració és també un element clau en un món cada vegada més interconnectat. Malgrat les preocupacions significatives i generalitzades sobre les seves implicacions econòmiques i socials, el moviment de persones entre les fronteres mundials ha augmentat la productivitat i el benestar globals.  No deixa de ser curiós veure com la defensa de la lliure circulació de béns, capitals i serveis (malgrat que fins i tot aquestes s’estan posant en qüestió darrerament), sovint no va acompanyada de la defensa de la llibertat de circulació de persones.

Més del 90% dels 247 milions d’immigrants que es van moure a través de les diferents fronteres nacionals ho van fer voluntàriament i, en general, per raons econòmiques. El 10% restant són refugiats o demandants d’asil que s’han desplaçat a un altre país per escapar del conflicte i la persecució. Aproximadament la meitat d’aquests immigrants s’han desplaçat de països en vies de desenvolupament a països desenvolupats, on la immigració és un determinant clau del creixement poblacional. Entre l’any 2000 i 2014 els immigrants han contribuït entre un 40% i un 80% en el creixement de la força laboral en els seus principals països de destinació. Els treballadors que es desplacen a països amb dotacions de capital per treballador majors, i per tant països on poden esdevenir més productius, fan augmentar el PIB global. Algunes estimacions xifren aquestes contribucions en $6.7 bilions, el 9.4% del PIB global l’any 2015, i $3 bilions més del que haurien estat capaços de produir en els seus països d’origen.

L’abolició total de les barreres comercials que permetés la lliure circulació de béns, capitals i mercaderies suposaria un increment del PIB mundial d’una magnitud força reduïda si ho comparem amb l’abolició de les restriccions i barreres per la mobilitat laboral. Les magnituds poden fluctuar força en funció dels supòsits i de la manera en com s’estimi, però estan en un interval d’entre el 50% i el 150% del PIB mundial actual (aquest article fa un recull d’evidència empírica sobre aquest tema ). Això vol dir que l’absència de restriccions a la llibertat de circulació de persones esdevindria la millor font de guanys en eficiència que hauria donat mai la globalització, i un considerable augment de la renda mundial, accelerant, d’aquesta manera, el ritme de disminució de les taxes de pobresa.

Un recent i extens report publicat pel portal VoxEU sobre immigrants econòmics i refugiats dedica un capítol a l’estudi d’aquesta qüestió. Es fa una anàlisi dels costos de la immigració a curt i a llarg termini,  on es modifiquen alguns dels supòsits (com els possibles canvis en l’estructura demogràfica associats a les modificacions dels patrons d’educació i fertilitat) emprats en altres simulacions per a una estimació adequada. Malgrat que les xifres no són tan espectaculars com les citades anteriorment, a curt termini el guany de la lliure circulació de persones seria proper al 20% del PIB i a llarg termini podria arribar al 50% de la renda mundial.

Impacte econòmic de la immigració: mercat laboral

Quan es parla de l’impacte econòmic de la immigració cal especificar de quin impacte s’està parlant. A grans trets, l’opinió pública sol discutir sobre l’impacte en el mercat laboral i l’impacte en l’Estat del benestar, és a dir, en la diferència entre els recursos que reben els immigrants i el que aporten al sistema fiscal. Alhora, quan parlem de l’impacte de la immigració en el mercat laboral, podem discernir entre l’impacte en la quantitat (l’ocupació) i l’impacte en el preu (el salari).

Quan es parla de l’impacte de la immigració en la quantitat d’ocupació al mercat laboral se  sol afirmar que els immigrants “roben” els llocs de treball als ciutadans natius, mentre que en l’àmbit salarial s’afirma que un augment de l’oferta laboral provoca una disminució dels salaris. Aquestes són dues de les moltes fal·làcies econòmiques que tan bé s’han recollit en aquesta entrada del blog Nada es Gratis, i que podem batejar com “la fal·làcia de la quantitat fixa de treball”. Aquestes afirmacions, a més de ser simplistes, assumeixen la consideració implícita que tot roman constant (el que en economia anomenem ceteris paribus) i ometen que un augment de l’oferta del treball comporta canvis en la demanda de béns i serveis (podent, per tant, afectar a la seva composició). A més, no és cert que els immigrants siguin substituts perfectes (no tenen unes qualificacions, aptituds, habilitats, etc. simètriques als treballadors natius) i en molts casos són complementaris.

De fet, la complementarietat dels immigrants en el mercat laboral espanyol és quelcom força documentat en l’evidència empírica sobre el tema. Aquest seria un dels principals motius que ajudaria a explicar el nul impacte de la immigració en l’ocupació i els salaris dels treballadors natius. La immigració sembla que afecta a l’especialització laboral dels natius i els indueix a recol·locar-se a feines amb un menor contingut manual, provocant per tant una modificació de la distribució ocupacional. A més, també trobem una certa segregació dels efectes en funció del gènere (per tant, caldria un estudi on l’impacte s’analitzés per separat d’acord amb el gènere). En la mateixa línia i degut a l’efecte sobre l’especialització, la immigració podria ajudar a augmentar la mobilitat laboral, contribuint positivament a l’eficiència en la intermediació laboral i augmentant la qualitat del matching entre treballadors i llocs de treball . Un altre recull d’evidència empírica sobre aquest tema també reforça les afirmacions anteriors: fins i tot tenint en compte els nivells educatius, els immigrants i els autòctons estan concentrats en ocupacions diferents i, una vegada més, es provoca un efecte “desplaçament” dels natius cap a ocupacions menys manuals i amb remuneracions esperades més altes. La literatura també demostra com l’arribada d’immigrants ha permès augmentar la taxa de participació laboral femenina, especialment d’aquelles dones amb uns nivells de qualificació més elevada.

Una altra fal·làcia és la  suposada menor productivitat dels immigrants, que en teoria explicaria la baixa productivitat de la nostra economia. El problema d’aquesta explicació és que pot presentar un problema en la detecció de la causalitat, i per tant la conclusió pot ser errònia (a més d’haver-hi certa divergència en l’evidència, com aquí i aquí). És la immigració la causa de la baixa productivitat del nostre país o és una conseqüència de la mateixa? Podria ser que els immigrants hagin entrat massivament durant les darreres dècades al nostre país perquè les empreses espanyoles, donada la seva baixa productivitat, demandaven precisament aquest tipus de mà d’obra amb una menor qualificació. Sembla una explicació força plausible. En tot cas la interacció entre ambdós factors podria ser un agreujant.

De fet, l’argument de la disminució de la productivitat és un dels arguments que també se  sol emprar a nivell global per justificar les restriccions migratòries. Segons aquest argument, si grans fluxos d’immigrants dels països pobres i en vies de desenvolupament es desplacen a països desenvolupats, això podria disminuir la productivitat agregada i per tant la renda per càpita de l’economia. Tanmateix, es dóna la paradoxa que aquest mateix argument emprat per augmentar les restriccions migratòries es pot convertir en un argument a favor d’una major liberalització de les fronteres. Si bé és possible que aquest efecte sobre la productivitat es pugui donar, tan sols succeiria amb fluxos migratoris de magnituds molt més elevades de les que observem avui en dia. De manera senzilla, si en un costat d’una balança posem els guanys en eficiència i a l’altre costat els possibles efectes negatius de la immigració en la productivitat, hauríem de tenir uns fluxos molt més grans perquè l’efecte negatiu de la productivitat superés els guanys estimats en eficiència. Així doncs, els defensors d’aquesta tesi haurien d’apostar per una obertura de fronteres fins que un immigrant addicional provoqués una disminució de la productivitat.

Impacte econòmic de la immigració: la balança fiscal

Una altra gran preocupació dels natius pel que fa a la immigració és l’efecte fiscal sobre les prestacions i els serveis de l’Estat del Benestar. Segons aquesta retòrica, els immigrants aportarien molt menys al sistema de protecció social del que acabarien rebent mitjançant serveis i transferències i, per tant, en termes agregats, estarien extraient recursos fiscals de la societat.

En un extens estudi de la Col·lecció d’Estudis Socials de l’Obra Social La Caixa es dedica un capítol sencer a analitzar aquesta qüestió pel cas espanyol. Tal i com enuncien els autors, a falta de treballs complets que incloguin les estimacions paramètriques, les dades de les que disposem mostren un impacte clarament positiu de la immigració sobre els comptes públics. Citant l’informe de l’Oficina Econòmica del President del Govern de l’any 2006, els autors expliquen que del superàvit de les finances públiques en els anys de major creixement de l’economia espanyola (i recordem que Espanya tan sols ha tingut superàvit durant tres anys consecutius, 2004, 2005 i 2006) aproximadament uns 5.000 milions d’euros anuals (el 50%), corresponia a la immigració. En altres paraules: les persones immigrants absorbien el 5,4% de la despesa pública (18.618 milions) i aportaven el 6,6% dels ingressos totals de l’Estat (23.402 milions), amb un saldo net positiu de 4.784 milions, és a dir, la meitat del superàvit del conjunt del sector públic l’any 2005.

Un exhaustiu assaig de Dolado i Vázquez sobre els efectes econòmics de la immigració en el que es tracten diversos àmbits d’impacte, també calcula un saldo net positiu. D’acord amb l’evidència disponible, els ingressos derivats de la immigració per conceptes com IRPF, cotitzacions socials, IVA, impostos especials, etc., excedeixen actualment les despeses, com les prestacions d’atur i inserció, pensions, educació o sanitat, en uns 2.000 milions, un saldo que s’estima que podria arribar als 3.000 milions. Només considerant les cotitzacions socials (8.080 milions) els immigrants aporten més que tota la despesa social associada a la immigració (6.500 milions), amb un 10% del total de cotitzants aproximadament. Malgrat tot, es preveu una disminució en aquesta contribució, l’impacte de la qual dependrà de les projeccions demogràfiques.

En aquests termes, i seguint fent referència a les cotitzacions socials, se sol argumentar també que els immigrants podran solucionar el problema de la sostenibilitat del sistema de pensions de repartiment, ja que la immigració que rep Espanya té una edat mitjana inferior a la espanyola, i contribuiria a prorrogar l’envelliment. A més, les estimacions de la despesa pública en pensions com a percentatge de la renda nacional ens mostren que aquesta podria arribar a ser del 20% el 2050, una xifra astronòmica i difícilment sostenible. En la mesura que els immigrants aportin les seves respectives cotitzacions socials per pagar les pensions dels actuals jubilats, és innegable que aquestes  ajudarien a l’equilibri financer del sistema. Amb dades de 2008 la Seguretat Social comptava amb 18,7 milions de cotitzants dels quals gairebé 1,9 milions eren immigrants, i que van ajudar a elevar temporalment la ràtio de cotitzants sobre pensionistes en prop del 2,5. Tanmateix, si bé la immigració pot posposar el problema, en cap cas podrà solucionar-lo. Si els immigrants es queden al nostre país i acaben cobrant les seves respectives pensions, com és lògic, el problema es traslladarà al futur. Espanya té tractats internacionals subscrits que generen drets pels immigrants que retornen als seus països d’origen (convenis bilaterals amb països llatinoamericans, Marroc o Argèlia, a més de les normes comunitàries de reciprocitat de reconeixement de drets).

Sobre la balança fiscal també podem presentar evidència pel Regne Unit, ja que un dels arguments esgrimits pels partidaris del Brexit ha estat recuperar el control de les fronteres i la política migratòria per una suposada onada migratòria que està assetjant el país i que està provocant uns costos fiscals enormes. Un professor del University College London i un altre de la Universitat de Milà estimen  els efectes fiscals de la immigració al Regne Unit. Segons les enquestes, el 44% dels europeus creu que els immigrants reben més del que aporten al sistema fiscal. Tan sols un 15% creu que els immigrants aportin més del que reben.

L’estudi conclou que, entre el 2001 i el 2011, les contribucions fiscals netes dels A10 (els 10 països que van entrar a la Unió Europea el 2004) al Regne Unit van ser de £5.000 milions, els arribats de la resta de la UE de £15.000 milions, i els que van arribar de fora de la UE de £5.000 milions. Durant el mateix període, el cost fiscal dels natius anglesos va ser de £617.000 milions.

A més, els immigrants també van provocar un enorme estalvi als contribuents britànics proporcionant qualificació i educació pagada pels seus respectius països d’origen. Entre 1995 i 2011, els immigrants europeus van dotar al mercat laboral britànic amb capital humà valorat en £14.000 milions, que haguessin hagut de pagar si s’hagués produït mitjançant el sistema educatiu britànic. Els immigrants no europeus van generar uns estalvis en els mateixos termes de £35.000 milions. Si ens fixem en els immigrants que van arribar entre 2001 i 2011, els estalvis són igualment de £18.000 milions. Un estalvi substancial addicional als contribuents britànics es produeix en termes de “béns públics purs”, que està estimat en £82.000 milions entre 1995 i 2011. En conclusió, segons aquests autors la immigració al Regne Unit des del 2000 ha tingut una contribució positiva neta molt substancial, on els immigrants han contribuït més del que han rebut en beneficis i transferències.

Un altre argument sovint emprat pels partidaris del Brexit, era la hipotètica baixa qualificació dels immigrants i el seu conseqüent  impacte negatiu sobre els salaris. Tanmateix, la proporció d’immigrants amb educació terciària al Regne Unit és la més alta de la Unió Europea (el capítol quatre parla d’aquest aspecte), per sobre de Suïssa (38%) Àustria (30%), Països Baixos (26%), Alemanya (19%) o Suècia (36%), amb un 47%.

Sobre els efectes en els salaris al Regne Unit l’evidència ens diu que la immigració pot tenir un impacte diferent segons les parts de la distribució salarial que analitzem, però amb un impacte, de mitjana i en termes agregats, lleugerament positiu (tot i que poc significatiu, i explicat segurament perquè els immigrants solen tenir un salari menor que el valor del seu producte marginal, causat per un mismatch inicial o factors discriminatoris que degradin les seves condicions). Altres estimacions pel cas alemany van en la mateixa línia: no sembla haver-hi un efecte advers de la immigració en l’ocupació i els salaris.  Per tant, els discursos populistes basats en aquesta retòrica no són gaire consistents

Immigració, criminalitat i refugiats

Una altra fal·làcia que esperona el rebuig a la immigració es basa en el suposat augment de la criminalitat. D’acord amb una enquesta del 2009, la majoria dels europeus creia que els immigrants augmenten el crim; en comparació, només un terç creu que els immigrants roben els llocs de feina als natius. Sembla, per tant, que la criminalitat és un fenomen que preocupa més que els efectes de la immigració sobre el mercat laboral.

Des d’una perspectiva beckeriana i purament teòrica, la decisió de cometre o no un crim es basa en els costos i els beneficis de trencar les normes. És factible pensar que aquesta anàlisi pot ser diferent pels natius i pels immigrants degut a factors com una menor renda o uns majors costos de sanció en cas d’arrest (la pèrdua del permís laboral o, en certs casos, la deportació). El primer factor (una menor renda) podria ser un determinant de major propensió al crim, mentre que el segon podria ser un determinant de majors costos de transgressió. En aquest sentit, facilitant l’accés a oportunitats laborals i a l’economia oficial, l’estatus legal augmenta el cost d’oportunitat de cometre crims. Si l’estatus legal redueix la taxa de criminalitat dels immigrants, aleshores les polítiques migratòries restrictives (a vegades motivades per possibles conductes criminals) podrien ésser contraproduents i provocar que les taxes de criminalitat dels immigrants ja residents augmentessin.

Un exemple de l’evidència esmentada el podem trobar al capítol set del report citat, on es parla d’un episodi d’indult a Itàlia l’any 2006, en el qual 25.000 presos van ser alliberats (incloent 9.000 foranis). Pocs mesos més tard Romania i Bulgària van entrar a la UE i els seus ciutadans van obtenir l’estatus legal a la resta de la Unió. Els autors comparen la reincidència dels presos indultats dels nous països membres de la UE amb un grup (amb característiques comparables) de membres de la UE. Ambdós grups presenten la mateixa reincidència abans de l’ampliació, però la reincidència dels nous ciutadans de la UE disminueix en un 50% en els mesos següents. Aquest efecte és encara més fort i pronunciat al nord d’Itàlia, que ofereix millors oportunitats als immigrants legals. Degut a la semblança dels dos grups abans de l’ampliació, la disminució de la reincidència pot atribuir-se a l’efecte causal de la condició jurídica. Altres estudis que exploren modificacions jurídiques com les que hem comentat per tal de poder trobar causalitat arriben a resultats semblants: la regularització disminueix el crim i la reincidència.

Per tant, en contextos en què els immigrants tenen costos d’integració i regularització reduïts i oportunitats laborals, no es detecta un efecte de la immigració sobre les taxes de criminalitat. En molts països europeus, els refugiats i els sol·licitants d’asil no poden accedir al mercat laboral durant un període determinat de temps (a França i el Regne Unit el període és d’un any). La justificació per imposar aquest període és impedir que els immigrants econòmics entrin als països com a sol·licitants d’asil. Amb l’evidència descrita anteriorment això podria ser quelcom contraproduent.

En resum, els arguments esgrimits per justificar majors restriccions a la llibertat migratòria són fruit o bé del desconeixement de la realitat (i intentant fer ciència de casos concrets o particulars) o bé de la (perversa) intenció de crear un blanc fàcil, un boc expiatori, en moments de crisi econòmica i malestar social. Els immigrants ni roben els llocs de treball als ciutadans natius ni provoquen una disminució dels salaris ni fan disminuir la productivitat de l’economia ni extreuen recursos del sistema fiscal i l’Estat del Benestar. El cert és que qualsevol ciutadà interessat en la reducció de la pobresa, l’augment de la productivitat i eficiència globals i el respecte a les llibertats individuals, els projectes vitals aliens i la igualtat moral de les persones, hauria de ser un ferm defensor de la lliure circulació de persones i l’obertura de fronteres. Deixem-los entrar.

Roger Medina

Revisió i edició: Martí Jiménez

Les ideologies ens ceguen

L’article presentat a continuació no reflecteix necessàriament les nostres idees, però considerem que és un testimoni interessant sobre el marcs ideològics prefabricats i el paper dels biaixos en l’opinió pública. A més, agraïm a l’autor el reconeixement al treball de Catalans Lliures.

Crec en la igualtat de les persones de totes les races, no m’agrada la guerra, sóc ateu, a vegades sóc independentista, intento no ser nacionalista, crec en la llibertat d’expressió, m’agrada la democràcia participativa i encara que no en sé res d’economia m’agradaria que fos justa per tothom. Crec en l’educació i la sanitat pública com a eina per assegurar una vida digna per a tothom encara que no criminalitzo la privada. Bàsicament perquè n’he sigut alumne/pacient des que vaig néixer. Crec en el progrés, en la ciència i en la cooperació humana per superar els problemes. Si tractes d’etiquetar-me o adivinar a quin partit voto potser et serà difícil. He votat 4 cops. A ERC per l’alcaldia d’Argentona, a Junts Pel Sí al Parlament, a ERC al congrés (20-D) i a En Comú Podem al congrés (26-J). No sé si vaig fer bé o malament però vaig fer el que vaig sentir i raonar en aquell moment. Però m’agradaria no haver de votar mai més a una llista electoral d’un partit polític i  a continuació explicaré per què.

Durant aquest últim any m’he enamorat de la política americana encara que el desenllaç no m’hagi agradat. L’antipolítica proposta per Trump em va encendre i em va fer adonar-me que el que em guiava eren els valors i el sentit comú en comptes de les ideologies o el marc esquerra/dreta.

 Tornant a Catalunya, els meus tres primers sufragis van ser identitaris, cosa de la qual no estic gens orgullós ja que he arribat a la conclusió que poc a veure tenen identitat i política. El vot per En Comú Podem va ser més raonat. Vaig sentir-me cridat per la seva defensa de la democràcia participativa, la sanitat pública, l’educació pública, la seva defensa de la igualtat i la persecució d’una societat justa. Encara no sé si s’equivoquen en les polítiques que volen aplicar però crec que no m’equivocava en creure que són honestos, valents i que la justícia està entre els seus ideals. Tot i així, no comparteixo moltes de les coses que fan com “criminalitzar els empresaris” , emprar vocabulari com “gente” o “pueblo”, la seva aferrissada obsessió per la Guerra Civil ( no estic dient que s’hagi d’oblidar) i d’altres…

El relat continua quan aquest passat desembre conec de l’existència del Col.lectiu Catalans Lliures a través de Twitter i gràcies a un ex-company d’escola. Són un grup de joves catalans liberals per la independència. Fins aleshores, associava el liberalisme amb la dreta rància i creia que passava dels desafavorits, només buscava el benefici d’alguns i d’altres tòpics. Llegint-los vaig descobrir que compartien amb mi moltíssims dels valors que he comentat abans i que eren molt rigorosos amb les dades, cosa que com a científic m’encanta. També vaig entendre que no eren dimonis, simplement tenien idees diferents amb el mateix objectiu que el meu. Porto mesos seguint-los i he après moltes coses. Estic d’acord amb algunes de les coses que diuen i menys d’acord amb d’altres. Però no us enganyeu, no he passat de comunista a liberal. Me n’he adonat que no sóc ni una cosa ni l’altra.

Tot això ha fet que me n’adoni que les ideologies ens ceguen. Ens situen en caselles que no ens deixen veure el món amb d’altres ulls. És realment natural que totes les persones que voten a un partit tinguin les mateixes opinions sobre TOT? Jo penso que no i per això em dono de baixa de les ideologies. També dels partits polítics ja que es relacionen amb una certa ideologia (la majoria). Vist això, em costarà decidir el meu vot a les properes eleccions. Em diuen que no voti, que em passi a la militància abstencionista, però em molesta no participar si se’m dona l’oportunitat d’opinar i de triar.

Després de donar-li moltes voltes he arribat a la conclusió que m’encantaria que el vot fos directe, sobre temes concrets i com a màxim sobre representants electes independents. D’aquesta manera hauríem de decidir si estem a favor dels cultius modificats genèticament, sobre en què invertir un superàvit, sobre si volem un casino o sobre qui és el representant de la nostra comarca al parlament. Això involucraria més als ciutadans en la política i l’organització de la societat i evitaria el sectarisme dels partits.

Alguns programes polítics contenen centenars de propostes. El de Podem que em vaig llegir sencer n’és un bon exemple i és més que probable que si t’hi pares a pensar no estiguis d’acord amb moltes de les mesures que el teu partit proposa. Això no seria així si tinguéssim una democràcia més directa. No dic que desapareguin els polítics ja que ells haurien de prendre bastantes decisions (no hi ha temps material de preguntar-ho tot) i haurien de fer campanyes i generar opinió. Simplement proposo separar els temes i no haver de triar un pack de propostes. Un altre motiu és la poca naturalitat que alguns polítics mostren quan defensen línies d’opinió que no comparteixen, el marc ideològic dels seus partits els obliga a ser obedients si volen guanyar poder. Això no passaria amb polítics independents.

En definitiva, gràcies a Podem i a Catalans Lliures per fer-me reflexionar. Gràcies a Donald Trump per fer-me adonar que el més important són els valors.

Dit això… suposo que el que desitjo serà difícil així que hauré d’anar pensant què voto la propera vegada…

 

Albert López 

Una Reforma Institucional per Catalunya

Per què fracassen els països, o quines reformes cal fer a Catalunya per assolir unes institucions inclusives i transparents

El rol de les institucions en la teoria econòmica recent

D’ençà que Daron Acemoglu i James A. Robinson van publicar l’obra mestra Why nations fail (2012), el paper de les institucions en l’economia ha guanyat una rellevància notable, i actualment és un dels temes més tractats en el debat polític. Anteriorment, altres autors, com Alberto Alesina o Kenneth Arrow ja havien explorat abans aquests camins. Així mateix, el Doctor Carles Boix també ha fet aportacions destacables a la literatura de les institucions, especialment amb el seu sublim treball Political order and inequality (2015). En essència, les esmentades contribucions versen sobre com unes institucions transparents, inclusives i resilients aporten creixement econòmic, riquesa i benestar, mentre que unes institucions febles, extractives i opaques obstrueixen el desenvolupament econòmic i el progrés social.

Parlar genèricament d’ “institucions”, tanmateix, és poc acurat, així que abans d’entrar en matèria, caldria definir exactament què significa aquest terme. La primera distinció que cal fer és entre institucions formals i informals. Les institucions formals poden ser de tres tipus: 1) les lleis, 2) entitats públiques d’àmbit privat com partits polítics, sindicats, tribunals de comptes o agències independents i 3) el disseny institucional, que és l’arquitectura de l’Estat, és a dir, el disseny estructural de les institucions que conformen el sector públic i les seves funcions i relacions interdepartamentals. Les institucions informals són les costums, la cultura, mentalitat i similars. La ciència va demostrar fa molts anys enrere que el pes de les institucions informals sobre la corrupció, el creixement econòmic o la participació ciutadana és mínim i que són les institucions formals les que realment són rellevants en aquests casos (en aquest sentit, recomanable visitar el bloc de Víctor Lapuente Giné, segurament la màxima autoritat espanyola sobre el tema, que ha escrit nombrosos articles a premsa).

La revolució que està vivint l’economia en aquests últims anys, centrada en la introducció de models macroeconòmics amb bancs i sistemes financers, també inclou el background institucional. Quins països tenen millor background? A on les institucions sumen creixement i a on resten? Quins països tenen més problemes de corrupció i qualitat democràtica? L’estudi de les institucions intenta respondre a totes aquestes qüestions. En aquest sentit, disposem d’una significativa quantitat de literatura que ha estudiat aquests conceptes, tant en la seva vessant teòrica com en l’empírica.

Des d’un punt de vista teòric, el paper de les institucions és el d’ “enabling environment”, un terme emprat per Margareta Drzeniek-Hanouz (2015) i que fa referència a la creació del context adient per facilitar la la generació de riquesa i la realització personal. Poc es podia imaginar Paul Romer, creador de la Teoria del Creixement Endogen (1986), que les institucions serien un dels drivers del creixement a llarg termini, tal i com Acemoglu, Johnson i Robinson varen demostrar l’any 2004. Aquest serà el punt de sortida de la nostra anàlisi institucional. No obstant, altres treballs afirmen que el capital humà és un element tan important com les institucions en el creixement econòmic, afirmació amb la qual estic totalment d’acord. En realitat, l’evidència empírica ens suggereix que són ambdós factors els que treballen conjuntament en el procés d’enabling environment.  En aquest sentit, la col·laboració público-privada és un instrument essencial, ja que permet la iteració entre capital humà i institucions; ara bé, quan les institucions són opaques i hi abunden els incentius perversos apareix, en ambdós àmbits, la corrupció i la col·lusió  amb l’objectiu d’extreure rendes als ciutadans com malauradament hem vist tantes vegades a casa nostra.

Les institucions a Catalunya i Espanya en el si de la Unió Europea (UE)

Com es comparen les institucions del nostre país en relació a les dels països veïns? En aquest treball, Moshammer, Pierluigi i Masuch usen dades de panell per analitzar el pes institucional en els països de la UE. La publicació sencera és altament recomanable i mereix diverses lectures, però voldria destacar les següents taules:

Figura 1: Index sintètic sobre qualitat institucional

captura

Com es pot apreciar a la Figura 1, la qualitat institucional espanyola no és només baixa en l’entorn de la UE, sinó que a més, ha empitjorat considerablement des del 1999. Cal aclarir el concepte de qualitat institucional. En un país amb qualitat institucional elevada, les normes de funcionament de les institucions són clares i, per tant, no donen lloc a l’arbitrarietat. Aquest índex, en cap cas es refereix a si unes institucions són millors o pitjors, fet que es materialitza en un creixement econòmic desigual i inferior a què li pertocaria per context:

Figura 2: Contribució institucional a la taxa acumulada de creixement del PIB 1999-2014

captura1

Com es pot veure a la Figura 2, a l’aïllar-se l’efecte de convergència econòmica (pel qual les economies relativament menys desenvolupades tendeixen a convergir als nivells de les més desenvolupades), el creixement econòmic espanyol es basa únicament en deute públic més institucions; en altres paraules, es basa en infraestructures d’obra civil, un model de creixement incompatible, tant amb les visions més liberals com amb les defensores d’emular el model d’Estat del Benestar nòrdic. Tal i com vaig concloure en un treball previ, els efectes d’un model de creixement com aquest sobre l’economia a llarg termini, són significativament perniciosos.  

Paral·lelament, el Banc Central Europeu (BCE) també ha mostrat interès en l’efecte del background institucional en els indicadors macroeconòmics fonamentals dels països de l’Eurozona. En el seu butlletí econòmic, hi ha nombrosos articles sobre el tema, però voldria destacar-ne aquest. El següent gràfic mostra com la deficient regulació dels mercats impedeixen prosperar als països del Sud d’Europa:

Figura 3: Qualitat institucional i eficiència dels mercats de productes i treball

captura2

Una altra de les conclusions dels estudis del BCE és que el disseny institucional espanyol és dels pitjors del continent:

Figura 4: Qualitat institucional (BCE)

captura3

Les institucions a Catalunya i Espanya: l’abast del problema

En base als resultats dels estudis analitzats al punt anterior, es pot concloure que Espanya (i, per extensió, Catalunya) tenen institucions opaques i relativament fortes, que generen incentius perversos i, per tant, deriven en una  aportació negativa al creixement econòmic. Dit d’una manera més senzilla: amb institucions més petites, transparents i inclusives seríem més rics. Aquest consens és més important del que sembla, ja que posa sobre la taula la necessitat d’una reforma profunda i urgent de les institucions formals catalanes (i espanyoles, si s’escau). En el dilema control-transparència, aquesta última ha demostrat ser molt més efectiva que la primera, ja que control implica barreres i elevats costos de transacció.

La designació directa de càrrecs polítics als òrgans institucionals és l’eix principal generador de corrupció i incentius perversos. En aquest sentit, hi ha una diferència evident entre les institucions liberals, que fugen dels nomenaments a dit, i els Estats socialistes, que els promouen. Aquest post és una bona introducció als efectes de la “colonització” que duen a terme els partits polítics en les institucions, primer en les públiques i, progressivament, en les privades a cop de BOE, DOGC o pressupostos del govern.

Un bon exemple d’institució que genera incentius perversos seria la Intervenció General de l’Administració de l’Estat (IGAE), un òrgan que data del segle XIX i que al llarg del segle XX va anar desapareixent en la majoria de països europeus. L’IGAE es dedica al control intern de la gestió econòmica del sector públic i gestiona la comptabilitat pública. El problema d’aquest òrgan rau en el fet que l’activitat dels tècnics fiscalitzadors depèn de càrrecs electes per a poder desenvolupar les seves tasques, generant incentius perversos, tant per als primers com per als segons.

En definitiva, la dependència mútua entre partits polítics i institucions al nostre país és la causa principal de la mala qualitat de les darreres. Per fer-nos una idea de la magnitud del  problema: quan un polític guanya les eleccions a l’alcaldia de Barcelona (1,5 milions d’habitants) nomena a dit uns 120 càrrecs. Quan el President electe dels EUA accedeix al càrrec (319 milions d’habitants) en nomena 1,400. Per aquesta regla de tres, si els EUA tinguessin el disseny institucional espanyol o català, haurien de nomenar 25,512 càrrecs cada vegada que un nou president accedís a la Casa Blanca. En aquest escenari, Google, IBM o Apple serien microempreses comparades amb els partits polítics. Però justament això és el que passa a Espanya (i Catalunya): les empreses més grans són els partits polítics. Sovint es diu que aquest país és molt dogmàtic quan en realitat, no governen partits sinó tècnics, i per això no es nota massa la diferència entre un govern d’esquerres i un de dretes: els partits no es dediquen a governar, sinó bàsicament a destinar els diners del contribuent en proporcionar llocs de treball per als militants a les institucions. Al no governar, el dogma s’imposa al pragmatisme i la democràcia és un tràmit per veure qui obté una feina i qui la perd. Espanya no és, en aquest sentit, un Estat capitalista sinó corporativista.

Reformes institucionals: quines i com

Analitzat quin és l’abast del problema, caldria ara identificar les reformes que hauria d’abordar el nostre marc institucional per esdevenir inclusiu, eficient i transparent.

Des del punt de vista estructural, hi ha dos canvis que caldria fer quan abans millor. El primer és el tribunal de comptes. En el model anglosaxó, els tribunals de comptes estan poc regulats i la llibertat per fiscalitzar el sector públic és màxima. El model mediterrani, en canvi, regula tots els procediments que ha de seguir aquest tribunal, tant durant la investigació com en la presentació de resultats. Els tribunals de comptes anglosaxons s’han demostrat molt més eficients que els mediterranis ja que, per una banda, trien com efectuar cada investigació en funció del context i, de l’altra, la llibertat en la presentació dels seus informes els fa molt més accessibles a la ciutadania. En essència, el que cal és que el tribunal de comptes sigui una agència independent on els càrrecs no siguin de designació política. L’assignació pressupostària ha de ser mínima però suficient i han d’augmentar ingressos competint al mercat.

L’altre aspecte estructural que caldria reforma és, en línia amb el desenvolupat en el punt anterior, el marc institucional en el seu conjunt per tal de deslligar els interessos polítics (de partit) del funcionament de les institucions, minimitzar els incentius perversos i desenvolupar unes institucions realment inclusives. Quan a Catalunya es parla que volem ser la Dinamarca del Sud, només s’incideix en com redistribuir diners – que altrament no es tenen – per tal de fer “política social”. Malauradament, en el nostre context fer “política social” es refereix més a com repartir ingressos inventant càrrecs innecessaris per donar feina als militants del partit, que no pas a com fer més eficient la regulació dels mercats i dissenyar institucions que assegurin creixement econòmic a llarg termini i polítiques redistributives efectives.

Des de Catalans Lliures proposem instaurar institucions liberals a l’estil anglosaxó, que limitin els càrrecs polítics als partits, blindant les institucions dels interessos partidistes, i que impedeixin la designació a dit de càrrecs públics, especialment pel que fa a les agències independents (com el Banc Central o el Tribunal de Comptes per posar dos exemples). Els càrrecs tècnics s’haurien de triar per mèrits, ja sigui via elecció directa o via una Agència Independent (cada institució, naturalment, tindria el seu propi context, i el procés de selecció del càrrec s’hauria d’ajustar a cada cas, sempre tenint en compte les competències que ha de desenvolupar cada rol). D’altra banda, els nomenaments mai haurien de ser paral·lels al cicle electoral. Aquestes reformes, centrades bàsicament en l’eliminació de la designació directa de càrrecs polítics en les institucions, acabarien amb els incentius perversos i l’extracció de rendes via col·lusió en entorns de cooperació público-privada. En altres paraules, acabarien amb la corrupció, sempre i quan la reforma es complementés, degudament, amb un finançament adequat dels partits polítics i altres agents socials, a través d’una millora del pressupost o aportacions privades (ambdós models de finançament han funcionat correctament en entorns molt diferenciats). Cal destacar el treball fet per l’Associació Catalana de la Funció Pública, que porta anys insistint en la necessitat de professionalitzar la direcció pública. Sens dubte, aquest és el camí a seguir.

Pel que fa a les reformes d’àmbit més particular, i seguint els arguments de Brunt (2007), seria imprescindible definir un dret de propietat molt més clar i simple. En aquest sentit, hom només ha d’observar els problemes que comporta posar un immoble en propietat al mercat de lloguer (les okupacions, per posar un exemple, haurien de ser tractades amb celeritat perquè generen greus disfuncions al mercat immobiliari). Ara bé, la base d’aquesta reforma és un sistema judicial eficient i amb recursos. Independentment de l’avaluador, Espanya és un dels països del món amb pitjors resultats pel que fa a la independència i eficiència de les institucions judicials (veure, per exemple, aquest recent informe de la Comissió Europea). Nombrosos jutjats no tenen, literalment, ni paper per a fer la seva feina i els advocats del torn d’ofici, essencials per assegurar el dret a defensa, treballen en condicions inacceptables. A banda d’abordar aquestes dues qüestions amb urgència – dret de propietat i reforma judicial – la creació de jutjats especialistes en finances o mercat immobiliari també constituirien un pas essencial en el si d’aquesta reforma.

Una altra proposta seria implementar més agències independents a l’estil d’Airef, una de les poques agències independents de l’Estat que funciona correctament. Dissenyada a l’estil alemany, només té un defecte: no pot demandar al Gobierno perquè la legislació espanyola ho prohibeix (i es que els polítics saben bé com defensar-se).

Finalment, un altre element important seria la introducció del perjuri al codi penal. Quan un diputat obté l’acta, cal que juri les seves declaracions de béns. La vergonya aliena de l’afer Bel-Llach, per posar un exemple, no té sentit en països amb institucions liberals com el nord, el centre d’Europa o el món anglosaxó. La diferència entre el món anglosaxó i mediterrani és que, en aquests primers, les declaracions de béns són declaracions jurades – és a dir, si un càrrec menteix pot córrer el risc de passar cinc anys a la presó. Per aquest motiu, no es comprova que aquesta declaració sigui certa amb diners públics: mentir és delicte penal.  Al món mediterrani, contràriament, és possible mentir en la declaració de béns, ja que fer-ho no té conseqüències penals i, a més, es gasta diner públic en dur a termes les comprovacions. No té cap lògica que sigui l’Administració qui hagi de donar fe sobre el patrimoni personal de càrrecs electes. És car i ineficient.

En definitiva, la reforma institucional que proposem des de Catalans Lliures es centra en punts clau que funcionen de manera solvent en tots els països rics del planeta. Quan parlem d’institucions inclusives parlem d’institucions no colonitzades, blindades dels interessos partidistes. En aquest sentit, una futura Catalunya independent té una oportunitat d’or per liderar un canvi institucional profund. Un canvi que cal iniciar amb urgència.

Autor:
Ivan Aguilar, Doctor en Economia.
Revisió i edició:
Elisenda Lamana, MSc Candidate a la London School of Economics
Martí Jiménez, Estudiant de Ciències Biomèdiques

Per un ecologisme de mercat

Contra el que la gran majoria de gent es pensa, capitalisme és sinònim d’estalvi i no de consumisme banal. És només quan ens capitalitzem que tenim la seguretat i els suficients recursos com per reinvertir i de facto multiplicar beneficis. És així com ens fem rics, estalviant i no gastant a cor que vols, i és així com el benefici i la posterior inversió dels malvats ‘rics’ ha permès millorar el sistema econòmic que a tots ens beneficia. El capitalisme liberal, a diferència del corporativista, és contrari a l’expansió monetària en moments d’estabilitat perquè com és sabut, l’única cosa que aconsegueix és inflació, benestar fals i una mentalitat viciosament acomodatícia.
Doncs bé, fent un parangó amb la protecció dels nostres recursos naturals, la conservació del medi ambient hauria de ser una prioritat pels partidaris del capitalisme liberal. Talment com en l’economia estricta, en aquest cas, estalviar en recursos naturals del planeta farà que la bombolla consumista d’energia i aliments no acabi amb els avantatges i la vida que ens proporciona la Terra. Si estalviar en economia és capitalisme, en ecologia també ho ha de ser. I per això cal ser conscients i responsables del que tenim entre mans. No estic dient que els governs comencin a planificar les nostres vides regulant la quantitat d’energia que podem gastar, però cal denunciar i aturar els que només pel benefici propi ho volen destrossar tot. En el liberalisme el benefici propi ha de comportar benefici pels altres també.
Conservar el medi ambient és una prioritat humana que no està renyida amb la gestió privada dels espais. Existeix un ecologisme de mercat que consisteix en preservar el medi ambient gràcies a la propietat privada i en invertir en nous models de vida menys contaminants i extractius. El reciclatge, l’intercanvi i la cooperació universal poden reduir el desgast dels recursos i a l’hora crear un mercat que mogui milers de milions d’euros, com és el cas de Tesla, paradigma d’innovació empresarial.  S’ha demostrat manta vegades que la protecció ambiental més efectiva ha estat gràcies a l’estímul econòmic que li proporciona al propietari del terreny en concret, o també de la responsabilitat cooperativa d’una comunitat conscienciada amb l’entorn que li proporciona uns guanys suficients de l’espoli natural.

Des del liberalisme doncs, hem de defensar els recursos naturals a mode de preservació i apostar per l’ecologisme de mercat sense problemes, i sense fer escarafalls, si es dóna el cas, que un arbitre públic -o privat consensuat per diferents actors- intervingui en la gasivitat del lucre irresponsable dels que no veuen que els recursos de la Terra són limitats, talment com el diner o l’or.

Hi ha múltiples exemples que mostren aquesta voluntat de conservació del medi ambient des de la societat civil, com per exemple, la National Trust for Places of Historic Interest or Natural Beauty, una organització privada fundada el 1895 amb el propòsit de preservar el llegat natural i cultural del país. L’esmentada institució va establir des d’un començament que les seves propietats serien inalienables en el futur (això és, mai podrien vendre’s ni ésser hipotecades). En més de 120 anys de història ha rebut ingents donacions privades en forma de diners i herències. Però no tan sols es realitzen donacions dineràries, sinó també donacions en forma d’hores de dedicació i voluntariat que han fet que esdevingui l’organització amb més membres i voluntaris de tot el Regne Unit, amb més de quatre milions de membres que dediquen un total de més de quatre milions d’hores anuals a conservar i restaurar les propietats. Actualment és el segon propietari d’immobles privat del Regne Unit després de la Corona Britànica, i posseeix unes 250.000 hectàrees de terreny i 1.200 kilòmetres de costa.

Tanmateix hi ha entorns que són difícilment conservables mitjançant un sistema de propietat privada individual. Hi ha entorns que són difícilment divisibles i la seva utilització pot generar enormes externalitats negatives. Exemples d’aquests ecosistemes integrals serien els rius. En general, aquests ecosistemes són complexos i mantenen una interdependència que en dificulta la privatització individual. En aquests casos una solució eficient pot ser la propietat privada comunal. Aquesta forma de propietat manté els avantatges de la propietat privada individual i per altre evita alguns dels seus defectes, com la dificultat d’internalitzar les externalitats. Alguns exemples presents avui dia d’aquest règim de propietat són les grans extensions de les terres de conreu suïsses, els sistemes de reg administrats pel Tribunal d’Aigües de València, els aqüífers de Finlàndia, gran part de les carreteres sueques, o els elefants de Botswana, que són propietat de les comunitats locals, i que al encarregar-se ells d’explotar-los comercialment i protegir-los dels caçadors furtius han aconseguit en menys d’un quart de segle multiplicar per quatre la seva població, mentre aquesta disminuïa a la resta d’Àfrica.

Elinor Ostrom va ser guardonada amb el Premi Nobel d’Economia l’any 2009 per estudiar aquest tipus de propietats privades comunals, tant els casos històrics com els casos presents avui dia d’aquest tipus de gestió dels recursos. El seu llibre publicat l’any 1990, Governing the Commons: The Evolution of Institutions for Collective Action presenta un exhaustiu anàlisi dels casos anteriorment citats, a més de molts altres. En paraules seves “Si els agents de l’Estat creuen que només ells posseeixen l’autoritat per fixar les regles, serà molt difícil que les comunitats locals mantinguin les seves institucions comunals a llarg termini”. La flexibilitat normativa d’aquest tipus d’institucions i el seu coneixement específic de la informació de cada lloc pot portar a un millor marc normatiu per a la gestió dels recursos a través d’un procés de prova i error.

En definitiva, és el mercat, entès com a cooperació i competència de diferents agents amb incentius ben distribuïts gràcies a la propietat privada individual o comunal, la millor eina per estalviar recursos, reduir externalitats com la contaminació i descobrir tecnologies de producció energètica sostenibles. La simbiosi perfecta entre llibertat, responsabilitat i innovació per salvaguardar el medi ambient. Un ecologisme de mercat per un futur millor pels nostres fills i néts.

Eric Herrera & Roger Medina