Resposta a l’article de Miquel Puig, “Per a què serveix el salari mínim”, publicat a La Vanguardia (suplement Diners) el 18 de setembre de 2016.
Context
El debat sobre precarietat i salari mínim està a l’ordre del dia, com demostra el fet que Miquel Puig dediqués un article a La Vanguardia en resposta a una conversa a Twitter amb Node Liberal. La conversa emana d’un intens debat a la xarxa social entre Node Liberal i la plataforma Anem a Mil, arran de la presentació de la proposta d’un Salari Mínim Interprofessional (SMI) de 1000€ per a la ciutat de Barcelona per part del grup d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) el passat mes de maig. La proposta recull les demandes plantejades per Anem a Mili ha estat subscrita per altres ajuntaments i representants polítics.
Aquesta plataforma i el mateix Miquel Puig (vegis el seu darrer treball “Un bon país no es un país low cost”, Edicions 62) sostenen que incrementar el SMI fins a un nivell “digne” es imprescindible per acabar amb la precarietat del mercat laboral català i espanyol. Node Liberal s’ha dedicat, des de fa mesos, a qüestionar aquesta proposta des de diferents angles, via la literatura existent, i criticant especialment la manca d’un estudi ex ante que sostingui la iniciativa. Anem a Mil facilità a Node Liberal un estudi elaborat pel Laboratori de Transferència en Economia Aplicada (AQR-Lab) de la Universitat de Barcelona (febrer de 2016), sobre el qual, segons diu la Plataforma, es basa la proposta del SMI a 1000€. Una vegada analitzat aquest estudi, però, arribem a la conclusió que no es tracta d’una anàlisi de l’impacte d’aquesta mesura sobre la ciutat de Barcelona, sinó d’un survey dels impactes derivats de l’increment del salari mínim local a diferents ciutats del mon. L’estudi acaba amb una sèrie d’oportunes reflexions finals en forma de preguntes que cal fer-se abans d’aplicar un increment del SMI a la ciutat de Barcelona, i –curiosament– conclou el següent: “Per donar resposta a aquestes preguntes, recomanem dur a terme una avaluació ex ante amb l’objectiu de simular els impactes de la mesura seguint altres treballs previs com ara els de Belman et al. (2015), Neumark et al (2013) o Sander i William (2005).”
Node Liberal ha demanat diverses vegades a la plataforma Anem a Mil i també al grup municipal d’Esquerra Republicana aquesta anàlisi (ex ante vol dir justament “abans” de plantejar la proposta, cosa que ja s’ha fet a l’Ajuntament de Barcelona i a diversos ajuntament del país). Tanmateix, no tan sols s’ha fet palès que aquesta anàlisi no existeix, sinó que tampoc es té cap intenció de fer-se. Al Col·lectiu Catalans Lliures, aquest fet ens sembla altament preocupant donat el molt més que probable impacte negatiu que podria produir la mesura, tal i com s’analitzarà a continuació.
Per què considerem que apujar el SMI tindria efectes negatius donada l’estructura del mercat laboral espanyol?
El primer pas per respondre a aquesta pregunta és identificar què és la precarietat. Com apunta Anem a mil i Miquel Puig al seu darrer treball, citat mes amunt, la precarietat del mercat laboral espanyol estaria lligada als salaris baixos dels treballs poc qualificats. Però precisament l’objectiu de la devaluació salarial que ha experimentat l’economia espanyola els darrers anys ha estat abaixar els salaris per guanyar competitivitat. La precarietat, doncs, no ve donada pels salaris baixos, sinó per l’excés de contractes temporals i el gran nombre d’hores no remunerades. Fem una ullada a l’impacte del salari mínim abans i després de la Gran Recessió en els contractes nous a temps complet a l’Estat espanyol (la línia vertical és el salari mínim):
Figura 1: Distribució dels salaris en els nous contractes a temps complet a l’Estat espanyol (2007 i 2012). Font: Marcel Jansen.
Com es pot comprovar, la incidència del SMI a temps complet és irrellevant. Veiem que la devaluació salarial en aquests contractes ha desplaçat la distribució salarial lleugerament cap a salaris inferiors. Ara afegim els nous contractes a temps parcial:
Figura 2: Distribució dels nous contractes a temps complet i parcial a l’Estat espanyol (2007 i 2012). Font: Marcel Jansen
Com es pot apreciar a la Figura 2, l’escenari canvia radicalment. Veiem com el nombre de contractes a l’esquerra del salari mínim ha augmentat dramàticament. Aquests treballadors són contractats a canvi de fer hores no remunerades o infraremunerades en diner B. L’increment d’aquests contractes fa baixar el salari nominal, justament l’objectiu de la devaluació salarial. Vol dir això que l’objectiu és augmentar la precarietat? No, no i no.
Quan un Estat té moneda pròpia, les devaluacions salarials es fan via tipus de canvi. Els treballadors cobren el mateix salari però les importacions són més cares, de manera que es produeix una pèrdua generalitzada de poder adquisitiu (és a dir, cauen els salaris reals). Aquest efecte es compensa a mitjà termini amb l’increment d’exportacions (millora de la competitivitat). Com alguns recordaran, a Espanya aquest mecanisme fou àmpliament usat a principis de la dècada dels noranta.
En una Unió Monetària (UM), però, no és possible devaluar la moneda, així que la devaluació es produeix íntegrament via salaris nominals. Quin és el problema? Doncs que una baixada dels salaris nominals mantenint intacte (o fent micropujades) del SMI implica, de facto, una pujada important del SMI relatiu entre ambdós períodes. En una UM, doncs, és obligat baixar el SMI quan s’opta per una devaluació salarial. En la Figura 2, això equival a desplaçar la línia del SMI cap a l’esquerra, fet que permet ajustar productivitat i salaris i, conseqüentment, resulta innecessari obligar a fer hores no remunerades per ser contractat. En una UM, l’equivalent a devaluar la moneda sense baixar el SMI seria limitar les exportacions. Si mirem la proporció del SMI sobre la moda del salari nominal legal, veurem que aquest ha augmentat entre 2007 i 2012 i que, per tant, que el SMI relatiu ha augmentat, és un fet inqüestionable. És per això que els estudis sobre salari mínim d’Estats amb autonomia monetària no són aplicables als Estats que formen part d’Unions Monetàries, com es el cas de l’espanyol. Si més no, cal ser extremadament curós a l’hora d’extrapolar.
Així doncs, la pujada del SMI relatiu provoca l’aparició d’economia submergida via hores no remunerades i reduccions de jornades remunerades. Les conseqüències són dramàtiques: augment de la rigidesa, menor contractació, caiguda en picat de la recaptació i augment de la despesa pública. Tot això ho hem viscut. Augmentar el SMI, per tant, portaria associats augments en la temporalitat i, ergo, un increment de la precarietat. Quant més gran sigui l’augment, més greus seran les conseqüències. Ara bé, com es distribueix aquesta precarietat?
Dos col·lectius són especialment sensibles: immigrants i joves. En Miquel Puig està dramàticament equivocat en ambdós punts.
L’efecte del salari mínim sobre l’atur juvenil està tan àmpliament documentat que fins i tot hi ha consens entre els especialistes: el SMI augmenta l’atur juvenil i no té cap efecte sobre l’abandonament escolar. La solució per reduir l’impacte negatiu del salari mínim sobre l’atur juvenil és introduir un salari mínim per a joves sensiblement inferior al normal, com recentment ha proposat l’economista Marcel Jensen (veure article aquí). Actualment, quins incentius té un empresari per invertir en la formació d’un jove? És molt més eficient, i genera més valor afegit brut, contractar un adult, sigui immigrant o no. Reduir el SMI per a joves, més que la reducció del SMI per a adults, permetria que l’empresa invertís en la formació d’aquests joves, que més endavant podrien competir amb els adults. En feines intensives en baixa formació la competència es produeix en les habilitats. Un adult té més habilitats que un jove senzillament perquè té més experiència. Hi ha molts països que apliquen aquesta estructura dual de SMI, escalant progressivament el salari mínim per als joves a mesura que guanyen experiència. És el cas dels Països Baixos (cas paradigmàtic), el Regne Unit, França o els Estats Units.
Sobre l’abandonament escolar, la interpretació de la literatura d’en Miquel Puig és força incomprensible. La teoria (i l’evidència empírica) diu que l’abandonament escolar és sensible a la variació del salari nominal relatiu; és a dir, quan el salari dels que no tenen Batxillerat canvia respecte els treballadors amb Batxillerat. La relació és negativa: quan el salari de nivell educatiu més baix augmenta respecte l’ immediatament superior, l’abandonament escolar cau. El SMI és una mesura absoluta, no pas relativa, del salari nominal. Els primers estudis que es van publicar sobre la qüestió, entre ells un de Mattila i Orazem, donen la raó a Miquel Puig, indicant que un salari mínim més alt provoca un augment en el nombre d’escolaritzacions. No obstant això, amb el temps, la majoria d’estudis han apuntat cap a la teoria contrària. David Neumark, un economista de referència en l’àmbit del salari mínim, ha estudiat la qüestió als Estats Units amb diversos autors. En aquesta taula, extreta del seu llibre, es poden observar els resultats de les seves investigacions.
Resumint: els resultats indiquen que un salari mínim més alt redueix la probabilitat que aquells joves que treballen i estudien a la vegada conservin aquesta situació, i incrementa la probabilitat que acabin deixant l’escola per treballar, o esdevinguin ni-nis (intentin trobar feina, sense èxit). Amb l’increment del SMI també es redueixen les probabilitats que aquells joves que treballen i que ja no van a l’escola tornin a escolaritzar-se, i per altra banda augmenta la probabilitat que esdevinguin ni-nis. Per últim, els ni-nis veuen augmentades les seves probabilitats de continuar sent-ho un cop s’apuja el salari mínim.
Neumark i Wascher especifiquen que els efectes són encara més nocius per a les minories que pels joves blancs, ja que mentre els darrers són més propensos a trobar feina quan abandonen els estudis, les minories acostumen a deixar els estudis sense trobar ocupació. Els treballs que troben efectes negatius de les pujades del salari mínim sobre l’escolarització són comuns, com aquest estudi relativament recent a Nova Zelanda. La recerca apunta cap a efectes negatius sobre l’escolarització, o cap efecte. Però escassegen els treballs que justifiquen la tesi de Miquel Puig. No sabem si els resultats d’aquests estudis són aplicables a Espanya i Catalunya, però l’afirmació de Miquel Puig explicant que un salari mínim més alt reduiria l’abandonament escolar no està provada, i probablement sigui falsa.
Augmentar el salari mínim mantindria o augmentaria l’abandonament escolar i augmentaria l’atur juvenil, exactament el que ha passat durant la Gran Recessió (el SMI ha augmentat de facto, i el que calia era baixar-lo, no mantenir-lo). Milions de treballadors cobrarien el mateix però treballarien moltes menys hores. Milers de joves haguessin reduït el temps per trobar la primera feina.
Respecte al tema de la immigració, aquesta augmenta quan la demanda de treball (empreses) desborda l’oferta (treballadors), que és exactament el que ha passat, ja que durant la bombolla l’ocupació va créixer per sobre de la població:
Figura 3: Evolució de la població, població ocupada i població activa a l’Estat espanyol (2002-2016). Índex 100 = 2002. Font: INE.
Valorar l’impacte econòmic de la immigració sobre l’economia és complex perquè el context i l’estructura ho és tot. Per exemple, la immigració impacta positivament en les cotitzacions socials. El motiu és que Espanya, tot i tenir una pressió fiscal no massa alta, és un outlier en les cotitzacions socials a càrrec de l’empresa: enlloc es paga tant. La immigració també impacta positivament en el comerç. És per això que els estats amb superàvit comercial són oberts a la immigració i els estats amb dèficit comercial es tanquen a la immigració. El context ho és tot. Resulta preocupant donar veredictes absoluts descontextualitzats sobre si la immigració és bona o dolenta. A Espanya impacta negativament; a Catalunya o Alemanya positivament.
El consens entre especialistes és que en economies avançades (els emerging markets són una altra història) elsmercats de treball rígids generen el que anomenaríem l’”Assimetria del Terror”: en cicles expansius la creació es modera i en cicles recessius la destrucció és explosiva; enlloc d’ajustar via acomiadaments, es tanquen empreses senceres. Augmentar el SMI no té cap argument a favor a Espanya i un munt en contra que, per motius d’extensió, no comentarem. Espanya (i Catalunya) té un mercat excessivament rígid; el que cal és reduir la rigidesa, no augmentar-la. Tornant al gràfic de contractes a temps complet i temps parcial (Figures 1 i 2), si es trasllada el SMI cap a la dreta i es calcula l’àrea entre els dos SMI (el vell i el nou) es podrà quantificar l’augment de la precarietat i les hores no remunerades.
Un recent treball sobre l’impacte de l’augment de l’atur dóna resultats típics de mercats laborals rígids. L’augment de l’atur impacta negativament en el rendiment escolar. A més, l’impacte és molt més gran si l’aturat és d’edat avançada, típic dels contractes complets indefinits amb grans indemnitzacions. No hi ha cap indemnització que compensi els problemes sobre el rendiment escolar o de salut mental associats a l’atur. Per aquests aturats, l’única solució és una feina. Per això, moltes socialdemocràcies senzillament han eliminat les indemnitzacions i també el salari mínim centralitzat. L’excepció són els Països Baixos, que va introduir un salari mínim juvenil de 515€. El model “Más España”, que és el que en Miquel Puig proposa, senzillament no existeix enlloc. Bé, sí: a Espanya.
La reducció de la temporalitat és tan necessària com l’augment de la parcialitat. El camí per aconseguir-ho no és inventar-se teoria que no existeix sinó prendre les mesures que sabem que funcionen. Això passa per:reduir el salari mínim, introduir un SMI per a joves, obrir fronteres i acollir refugiats, fer una reformainstitucional que redueixi la corrupció de partits i sindicats i reduir les indemnitzacions. Si volem protecció social, invertim en protecció social (i no en línies de metro, tramvies, AVEs o carreteres infrautilitzades i que impacten negativament en la productivitat del treball i els salaris), reduïm les barreres al comerç i, sobretot:evitem fer tot el que fa Espanya. Independitzar-se per acabar fent “Más España” és un risc inassumible.
Autor: Ivan Aguilar (PhD en Economia per la Universitat de Barcelona)
Col·laboració de: Elisenda Lamana (MSc Candidate a la London School of Economics), Coro Xandri (Estudiant de IBE a la Universitat Pompeu Fabra i membre de Students for Liberty)
Laboratori 