Let ‘Em In

ap_678987637498_custom-a7e49926e391f623fd1fb1f06d5648fb41a82cee-s900-c85-1

No són bons temps per als defensors de la llibertat de moviments. Aquells qui creiem que aquesta llibertat és fonamental i, per tant, té una importància simètrica a la llibertat d’expressió, el dret d’associació o el dret de reunió, veiem com, cada vegada, per motius diversos, són més les persones que aposten per una restricció dràstica dels fluxos migratoris. Aquesta posició no és homogènia i aplega un ampli ventall de posicions, des dels que aposten per un augment de les restriccions amb condicionants fins als partidaris del tancament de fronteres. N’hi ha fins i tot que van més enllà i volen aixecar murs, després de tants anys celebrant-ne la caiguda.

Els liberals som aquells qui entenem que la resta d’individus no són de la nostra propietat i han de poder perseguir els seus projectes vitals amb llibertat. In dubio, pro libertate: cada individu ha de poder determinar, pacíficament, el seu curs d’acció a menys que existeixin fortes raons que ho impedeixin. La raó epistemològica en què es fonamenta aquest principi és la mateixa que s’aplica a la presumpció d’innocència: tothom és innocent fins que es demostra el contrari; tothom té dret d’expressió, reunió o associació fins que es demostra el contrari. La càrrega de la prova recau sobre el prohibicionista, sobre aquell qui vol limitar la capacitat d’agència i l’exercici de les nostres llibertats. El raonament és equivalent quan ens referim a la llibertat de moviments: és la interferència en els plans d’acció dels altres que requereix una justificació per dur-se a terme, i per tant ha d’existir una presumpció a favor de la llibertat migratòria.

El liberalisme, per tant, parteix de dues premisses que són indispensables també per a entendre la qüestió de la immigració: el reconeixement del pluralisme i l’exercici de la tolerància. L’ideal polític liberal, en definitiva, reclama una visió del món que no considera a persones amb diferents interessos com a enemics mortals. Els estats, en la mesura que constitueixen una associació forçosa, no voluntària i amb escassa possibilitat d’escissió, són la distopia per excel·lència d’aquest marc. No obstant, alguns estats compten amb millors institucions que d’altres i protegeixen millor els drets civils, les llibertats individuals i la igualtat davant la llei. En aquest sentit, la possibilitat per a cada individu de poder escindir-se d’un estat o de qualsevol altra organització política hauria de prendre un paper creixent.

La llibertat de moviments és una llibertat bàsica que els governs haurien de respectar i protegir. La tesi que intentarem desenvolupar en aquest article és que les restriccions frontereress4g són èticament inadmissibles i econòmicament destructives. La gran majora dels individus als que s’impedeix la lliure circulació a través de les fronteres nacionals fugen de la persecució o la pobresa i busquen poder millorar els seus plans vitals. La immigració és també un element clau en un món cada vegada més interconnectat. Malgrat les preocupacions significatives i generalitzades sobre les seves implicacions econòmiques i socials, el moviment de persones entre les fronteres mundials ha augmentat la productivitat i el benestar globals.  No deixa de ser curiós veure com la defensa de la lliure circulació de béns, capitals i serveis (malgrat que fins i tot aquestes s’estan posant en qüestió darrerament), sovint no va acompanyada de la defensa de la llibertat de circulació de persones.

Més del 90% dels 247 milions d’immigrants que es van moure a través de les diferents fronteres nacionals ho van fer voluntàriament i, en general, per raons econòmiques. El 10% restant són refugiats o demandants d’asil que s’han desplaçat a un altre país per escapar del conflicte i la persecució. Aproximadament la meitat d’aquests immigrants s’han desplaçat de països en vies de desenvolupament a països desenvolupats, on la immigració és un determinant clau del creixement poblacional. Entre l’any 2000 i 2014 els immigrants han contribuït entre un 40% i un 80% en el creixement de la força laboral en els seus principals països de destinació. Els treballadors que es desplacen a països amb dotacions de capital per treballador majors, i per tant països on poden esdevenir més productius, fan augmentar el PIB global. Algunes estimacions xifren aquestes contribucions en $6.7 bilions, el 9.4% del PIB global l’any 2015, i $3 bilions més del que haurien estat capaços de produir en els seus països d’origen.

L’abolició total de les barreres comercials que permetés la lliure circulació de béns, capitals i mercaderies suposaria un increment del PIB mundial d’una magnitud força reduïda si ho comparem amb l’abolició de les restriccions i barreres per la mobilitat laboral. Les magnituds poden fluctuar força en funció dels supòsits i de la manera en com s’estimi, però estan en un interval d’entre el 50% i el 150% del PIB mundial actual (aquest article fa un recull d’evidència empírica sobre aquest tema ). Això vol dir que l’absència de restriccions a la llibertat de circulació de persones esdevindria la millor font de guanys en eficiència que hauria donat mai la globalització, i un considerable augment de la renda mundial, accelerant, d’aquesta manera, el ritme de disminució de les taxes de pobresa.

Un recent i extens report publicat pel portal VoxEU sobre immigrants econòmics i refugiats dedica un capítol a l’estudi d’aquesta qüestió. Es fa una anàlisi dels costos de la immigració a curt i a llarg termini,  on es modifiquen alguns dels supòsits (com els possibles canvis en l’estructura demogràfica associats a les modificacions dels patrons d’educació i fertilitat) emprats en altres simulacions per a una estimació adequada. Malgrat que les xifres no són tan espectaculars com les citades anteriorment, a curt termini el guany de la lliure circulació de persones seria proper al 20% del PIB i a llarg termini podria arribar al 50% de la renda mundial.

Impacte econòmic de la immigració: mercat laboral

Quan es parla de l’impacte econòmic de la immigració cal especificar de quin impacte s’està parlant. A grans trets, l’opinió pública sol discutir sobre l’impacte en el mercat laboral i l’impacte en l’Estat del benestar, és a dir, en la diferència entre els recursos que reben els immigrants i el que aporten al sistema fiscal. Alhora, quan parlem de l’impacte de la immigració en el mercat laboral, podem discernir entre l’impacte en la quantitat (l’ocupació) i l’impacte en el preu (el salari).

Quan es parla de l’impacte de la immigració en la quantitat d’ocupació al mercat laboral se  sol afirmar que els immigrants “roben” els llocs de treball als ciutadans natius, mentre que en l’àmbit salarial s’afirma que un augment de l’oferta laboral provoca una disminució dels salaris. Aquestes són dues de les moltes fal·làcies econòmiques que tan bé s’han recollit en aquesta entrada del blog Nada es Gratis, i que podem batejar com “la fal·làcia de la quantitat fixa de treball”. Aquestes afirmacions, a més de ser simplistes, assumeixen la consideració implícita que tot roman constant (el que en economia anomenem ceteris paribus) i ometen que un augment de l’oferta del treball comporta canvis en la demanda de béns i serveis (podent, per tant, afectar a la seva composició). A més, no és cert que els immigrants siguin substituts perfectes (no tenen unes qualificacions, aptituds, habilitats, etc. simètriques als treballadors natius) i en molts casos són complementaris.

De fet, la complementarietat dels immigrants en el mercat laboral espanyol és quelcom força documentat en l’evidència empírica sobre el tema. Aquest seria un dels principals motius que ajudaria a explicar el nul impacte de la immigració en l’ocupació i els salaris dels treballadors natius. La immigració sembla que afecta a l’especialització laboral dels natius i els indueix a recol·locar-se a feines amb un menor contingut manual, provocant per tant una modificació de la distribució ocupacional. A més, també trobem una certa segregació dels efectes en funció del gènere (per tant, caldria un estudi on l’impacte s’analitzés per separat d’acord amb el gènere). En la mateixa línia i degut a l’efecte sobre l’especialització, la immigració podria ajudar a augmentar la mobilitat laboral, contribuint positivament a l’eficiència en la intermediació laboral i augmentant la qualitat del matching entre treballadors i llocs de treball . Un altre recull d’evidència empírica sobre aquest tema també reforça les afirmacions anteriors: fins i tot tenint en compte els nivells educatius, els immigrants i els autòctons estan concentrats en ocupacions diferents i, una vegada més, es provoca un efecte “desplaçament” dels natius cap a ocupacions menys manuals i amb remuneracions esperades més altes. La literatura també demostra com l’arribada d’immigrants ha permès augmentar la taxa de participació laboral femenina, especialment d’aquelles dones amb uns nivells de qualificació més elevada.

Una altra fal·làcia és la  suposada menor productivitat dels immigrants, que en teoria explicaria la baixa productivitat de la nostra economia. El problema d’aquesta explicació és que pot presentar un problema en la detecció de la causalitat, i per tant la conclusió pot ser errònia (a més d’haver-hi certa divergència en l’evidència, com aquí i aquí). És la immigració la causa de la baixa productivitat del nostre país o és una conseqüència de la mateixa? Podria ser que els immigrants hagin entrat massivament durant les darreres dècades al nostre país perquè les empreses espanyoles, donada la seva baixa productivitat, demandaven precisament aquest tipus de mà d’obra amb una menor qualificació. Sembla una explicació força plausible. En tot cas la interacció entre ambdós factors podria ser un agreujant.

De fet, l’argument de la disminució de la productivitat és un dels arguments que també se  sol emprar a nivell global per justificar les restriccions migratòries. Segons aquest argument, si grans fluxos d’immigrants dels països pobres i en vies de desenvolupament es desplacen a països desenvolupats, això podria disminuir la productivitat agregada i per tant la renda per càpita de l’economia. Tanmateix, es dóna la paradoxa que aquest mateix argument emprat per augmentar les restriccions migratòries es pot convertir en un argument a favor d’una major liberalització de les fronteres. Si bé és possible que aquest efecte sobre la productivitat es pugui donar, tan sols succeiria amb fluxos migratoris de magnituds molt més elevades de les que observem avui en dia. De manera senzilla, si en un costat d’una balança posem els guanys en eficiència i a l’altre costat els possibles efectes negatius de la immigració en la productivitat, hauríem de tenir uns fluxos molt més grans perquè l’efecte negatiu de la productivitat superés els guanys estimats en eficiència. Així doncs, els defensors d’aquesta tesi haurien d’apostar per una obertura de fronteres fins que un immigrant addicional provoqués una disminució de la productivitat.

Impacte econòmic de la immigració: la balança fiscal

Una altra gran preocupació dels natius pel que fa a la immigració és l’efecte fiscal sobre les prestacions i els serveis de l’Estat del Benestar. Segons aquesta retòrica, els immigrants aportarien molt menys al sistema de protecció social del que acabarien rebent mitjançant serveis i transferències i, per tant, en termes agregats, estarien extraient recursos fiscals de la societat.

En un extens estudi de la Col·lecció d’Estudis Socials de l’Obra Social La Caixa es dedica un capítol sencer a analitzar aquesta qüestió pel cas espanyol. Tal i com enuncien els autors, a falta de treballs complets que incloguin les estimacions paramètriques, les dades de les que disposem mostren un impacte clarament positiu de la immigració sobre els comptes públics. Citant l’informe de l’Oficina Econòmica del President del Govern de l’any 2006, els autors expliquen que del superàvit de les finances públiques en els anys de major creixement de l’economia espanyola (i recordem que Espanya tan sols ha tingut superàvit durant tres anys consecutius, 2004, 2005 i 2006) aproximadament uns 5.000 milions d’euros anuals (el 50%), corresponia a la immigració. En altres paraules: les persones immigrants absorbien el 5,4% de la despesa pública (18.618 milions) i aportaven el 6,6% dels ingressos totals de l’Estat (23.402 milions), amb un saldo net positiu de 4.784 milions, és a dir, la meitat del superàvit del conjunt del sector públic l’any 2005.

Un exhaustiu assaig de Dolado i Vázquez sobre els efectes econòmics de la immigració en el que es tracten diversos àmbits d’impacte, també calcula un saldo net positiu. D’acord amb l’evidència disponible, els ingressos derivats de la immigració per conceptes com IRPF, cotitzacions socials, IVA, impostos especials, etc., excedeixen actualment les despeses, com les prestacions d’atur i inserció, pensions, educació o sanitat, en uns 2.000 milions, un saldo que s’estima que podria arribar als 3.000 milions. Només considerant les cotitzacions socials (8.080 milions) els immigrants aporten més que tota la despesa social associada a la immigració (6.500 milions), amb un 10% del total de cotitzants aproximadament. Malgrat tot, es preveu una disminució en aquesta contribució, l’impacte de la qual dependrà de les projeccions demogràfiques.

En aquests termes, i seguint fent referència a les cotitzacions socials, se sol argumentar també que els immigrants podran solucionar el problema de la sostenibilitat del sistema de pensions de repartiment, ja que la immigració que rep Espanya té una edat mitjana inferior a la espanyola, i contribuiria a prorrogar l’envelliment. A més, les estimacions de la despesa pública en pensions com a percentatge de la renda nacional ens mostren que aquesta podria arribar a ser del 20% el 2050, una xifra astronòmica i difícilment sostenible. En la mesura que els immigrants aportin les seves respectives cotitzacions socials per pagar les pensions dels actuals jubilats, és innegable que aquestes  ajudarien a l’equilibri financer del sistema. Amb dades de 2008 la Seguretat Social comptava amb 18,7 milions de cotitzants dels quals gairebé 1,9 milions eren immigrants, i que van ajudar a elevar temporalment la ràtio de cotitzants sobre pensionistes en prop del 2,5. Tanmateix, si bé la immigració pot posposar el problema, en cap cas podrà solucionar-lo. Si els immigrants es queden al nostre país i acaben cobrant les seves respectives pensions, com és lògic, el problema es traslladarà al futur. Espanya té tractats internacionals subscrits que generen drets pels immigrants que retornen als seus països d’origen (convenis bilaterals amb països llatinoamericans, Marroc o Argèlia, a més de les normes comunitàries de reciprocitat de reconeixement de drets).

Sobre la balança fiscal també podem presentar evidència pel Regne Unit, ja que un dels arguments esgrimits pels partidaris del Brexit ha estat recuperar el control de les fronteres i la política migratòria per una suposada onada migratòria que està assetjant el país i que està provocant uns costos fiscals enormes. Un professor del University College London i un altre de la Universitat de Milà estimen  els efectes fiscals de la immigració al Regne Unit. Segons les enquestes, el 44% dels europeus creu que els immigrants reben més del que aporten al sistema fiscal. Tan sols un 15% creu que els immigrants aportin més del que reben.

L’estudi conclou que, entre el 2001 i el 2011, les contribucions fiscals netes dels A10 (els 10 països que van entrar a la Unió Europea el 2004) al Regne Unit van ser de £5.000 milions, els arribats de la resta de la UE de £15.000 milions, i els que van arribar de fora de la UE de £5.000 milions. Durant el mateix període, el cost fiscal dels natius anglesos va ser de £617.000 milions.

A més, els immigrants també van provocar un enorme estalvi als contribuents britànics proporcionant qualificació i educació pagada pels seus respectius països d’origen. Entre 1995 i 2011, els immigrants europeus van dotar al mercat laboral britànic amb capital humà valorat en £14.000 milions, que haguessin hagut de pagar si s’hagués produït mitjançant el sistema educatiu britànic. Els immigrants no europeus van generar uns estalvis en els mateixos termes de £35.000 milions. Si ens fixem en els immigrants que van arribar entre 2001 i 2011, els estalvis són igualment de £18.000 milions. Un estalvi substancial addicional als contribuents britànics es produeix en termes de “béns públics purs”, que està estimat en £82.000 milions entre 1995 i 2011. En conclusió, segons aquests autors la immigració al Regne Unit des del 2000 ha tingut una contribució positiva neta molt substancial, on els immigrants han contribuït més del que han rebut en beneficis i transferències.

Un altre argument sovint emprat pels partidaris del Brexit, era la hipotètica baixa qualificació dels immigrants i el seu conseqüent  impacte negatiu sobre els salaris. Tanmateix, la proporció d’immigrants amb educació terciària al Regne Unit és la més alta de la Unió Europea (el capítol quatre parla d’aquest aspecte), per sobre de Suïssa (38%) Àustria (30%), Països Baixos (26%), Alemanya (19%) o Suècia (36%), amb un 47%.

Sobre els efectes en els salaris al Regne Unit l’evidència ens diu que la immigració pot tenir un impacte diferent segons les parts de la distribució salarial que analitzem, però amb un impacte, de mitjana i en termes agregats, lleugerament positiu (tot i que poc significatiu, i explicat segurament perquè els immigrants solen tenir un salari menor que el valor del seu producte marginal, causat per un mismatch inicial o factors discriminatoris que degradin les seves condicions). Altres estimacions pel cas alemany van en la mateixa línia: no sembla haver-hi un efecte advers de la immigració en l’ocupació i els salaris.  Per tant, els discursos populistes basats en aquesta retòrica no són gaire consistents

Immigració, criminalitat i refugiats

Una altra fal·làcia que esperona el rebuig a la immigració es basa en el suposat augment de la criminalitat. D’acord amb una enquesta del 2009, la majoria dels europeus creia que els immigrants augmenten el crim; en comparació, només un terç creu que els immigrants roben els llocs de feina als natius. Sembla, per tant, que la criminalitat és un fenomen que preocupa més que els efectes de la immigració sobre el mercat laboral.

Des d’una perspectiva beckeriana i purament teòrica, la decisió de cometre o no un crim es basa en els costos i els beneficis de trencar les normes. És factible pensar que aquesta anàlisi pot ser diferent pels natius i pels immigrants degut a factors com una menor renda o uns majors costos de sanció en cas d’arrest (la pèrdua del permís laboral o, en certs casos, la deportació). El primer factor (una menor renda) podria ser un determinant de major propensió al crim, mentre que el segon podria ser un determinant de majors costos de transgressió. En aquest sentit, facilitant l’accés a oportunitats laborals i a l’economia oficial, l’estatus legal augmenta el cost d’oportunitat de cometre crims. Si l’estatus legal redueix la taxa de criminalitat dels immigrants, aleshores les polítiques migratòries restrictives (a vegades motivades per possibles conductes criminals) podrien ésser contraproduents i provocar que les taxes de criminalitat dels immigrants ja residents augmentessin.

Un exemple de l’evidència esmentada el podem trobar al capítol set del report citat, on es parla d’un episodi d’indult a Itàlia l’any 2006, en el qual 25.000 presos van ser alliberats (incloent 9.000 foranis). Pocs mesos més tard Romania i Bulgària van entrar a la UE i els seus ciutadans van obtenir l’estatus legal a la resta de la Unió. Els autors comparen la reincidència dels presos indultats dels nous països membres de la UE amb un grup (amb característiques comparables) de membres de la UE. Ambdós grups presenten la mateixa reincidència abans de l’ampliació, però la reincidència dels nous ciutadans de la UE disminueix en un 50% en els mesos següents. Aquest efecte és encara més fort i pronunciat al nord d’Itàlia, que ofereix millors oportunitats als immigrants legals. Degut a la semblança dels dos grups abans de l’ampliació, la disminució de la reincidència pot atribuir-se a l’efecte causal de la condició jurídica. Altres estudis que exploren modificacions jurídiques com les que hem comentat per tal de poder trobar causalitat arriben a resultats semblants: la regularització disminueix el crim i la reincidència.

Per tant, en contextos en què els immigrants tenen costos d’integració i regularització reduïts i oportunitats laborals, no es detecta un efecte de la immigració sobre les taxes de criminalitat. En molts països europeus, els refugiats i els sol·licitants d’asil no poden accedir al mercat laboral durant un període determinat de temps (a França i el Regne Unit el període és d’un any). La justificació per imposar aquest període és impedir que els immigrants econòmics entrin als països com a sol·licitants d’asil. Amb l’evidència descrita anteriorment això podria ser quelcom contraproduent.

En resum, els arguments esgrimits per justificar majors restriccions a la llibertat migratòria són fruit o bé del desconeixement de la realitat (i intentant fer ciència de casos concrets o particulars) o bé de la (perversa) intenció de crear un blanc fàcil, un boc expiatori, en moments de crisi econòmica i malestar social. Els immigrants ni roben els llocs de treball als ciutadans natius ni provoquen una disminució dels salaris ni fan disminuir la productivitat de l’economia ni extreuen recursos del sistema fiscal i l’Estat del Benestar. El cert és que qualsevol ciutadà interessat en la reducció de la pobresa, l’augment de la productivitat i eficiència globals i el respecte a les llibertats individuals, els projectes vitals aliens i la igualtat moral de les persones, hauria de ser un ferm defensor de la lliure circulació de persones i l’obertura de fronteres. Deixem-los entrar.

Roger Medina

Revisió i edició: Martí Jiménez

Anuncis

One thought on “Let ‘Em In”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s