Llibertat i bons fums

El nostre dret a les drogues. La hipocresia de la prohibició.

La prohibició de les drogues és, a dia d’avui i des de fa dècades, una opció política taxativa que restringeix d’una manera o altra l’accés d’aquestes substàncies als ciutadans. No obstant, l’anomenada “guerra contra les drogues”, igual que qualsevol altra mesura política, ha de ser, com a mínim, debatuda a fons valent-nos dels millors anàlisis que es puguin reunir, especialment quan, com qualsevol ciutadà mínimament immers en la vida social de la seva comunitat sap, l’accés a les drogues no ha estat limitat amb èxit ni el dany derivat del seu consum ha deixat de ser una realitat vigent en tot el planeta.

Per començar, convé assenyalar que l’experiència prohibicionista, en nom de protegir la salut pública dels ciutadans, s’ha caracteritzat per un nefast abordatge de les conseqüències indesitjades i ha creat un mercat  criminal i corruptor. De fet, la prohibició es fonamenta en arguments morals molt dubtosos, ja que si realment la salut és l’excusa plantejada per iniciar i perpetuar la prohibició, l’evident doble vara moral en les polítiques públiques que protegeixen la llibertat dels productors, distribuïdors i consumidors d’alcohol i tabac no sembla tenir massa sentit. El cert és que el nombre de 187.100 persones mortes a causa del consum de totes les drogues il·legals no són res si les comparem amb les 6 milions de defuncions anuals directament atribuïbles al tabac. L’alcohol, per altra banda, està darrere de comportaments violents de tota mena, accidents de trànsit, una addicció molt difícil de vèncer i diferents danys a la salut de caràcter sever.

La tesi principal que afirma que el dany a la salut és el principal motiu pel qual cal prohibir el cànnabis, la cocaïna, el peiot, l’ayahuasca o altres drogues recreacionals o cerimonials il·legals, perd pes i s’enfonsa quan s’enfronta a la resta de drogues legals o altres agents perillosos en què, per dubtosos motius, sembla que no ha de ser aplicada. La llibertat que protegeix les persones relacionades amb l’alcohol i tabac, la boxa, els menjars greixoses, el sedentarisme, l’estrès laboral o altres factors de risc que actualment assolen Occident, és ignorada en un exercici d’hipocresia absoluta, on les piruetes mentals per justificar les suposades diferències entre uns comportaments i uns altres no fan sinó demostrar, que les bases de la ideologia prohibicionista no són més que tèbies excuses.

L’activisme liberal

La pobresa argumentativa de la qual parlem és recognoscible, sense grans dificultats, en el famós eslògan “Just say no” (Simplement digues no), mancat de qualsevol informació científica pel que fa a quina dosi o sota quines circumstàncies un ha de rebutjar les drogues, en lloc de l’ús d’un criteri basat en el respecte a la llibertat de la ciutadania però oferint certes garanties en matèria d’educació sanitària, com sí n’hi ha, per contra, quan es parla d’alcohol o sexe segur. Sens dubte, l’acceptació sense gaire resistència a l’statu quo imperant, té molt a veure amb aquest fet, i per això podem esperar que la prohibició prossegueixi fins que la societat es sensibilitzi d’una vegada per totes amb aquesta causa. De la mateixa manera que l’homosexualitat, i després d’un canvi notable i gradual en l’apreciació d’aquesta orientació sexual, no va ser eliminada per l’Associació Americana de Psicologia dels manuals de diagnòstic de malalties fins a 1973, la percepció que tinguem sobre l’abordatge del que pot significar un problema per a alguns consumidors, però que no deixa de ser una opció vital respectable, ha de determinar el temps de vigència que li quedi a aquesta croada moral. És aquí on els liberals hem de passar a l’activisme, opinant des de la nostra acostumada visió respectuosa i tolerant amb els drets de les persones en tots aquells mitjans en què puguem influir. El respecte a una societat de persones lliures i responsables, a la propietat privada, a la pluralitat de projectes vitals i a l’autonomia contractual de les persones, és, de fet, una caixa d’eines conceptual molt poderosa a l’hora de promoure la llibertat en totes les seves expressions, també en la despenalització de les drogues.

En un exercici de sa civisme hauríem de plantejar, a la resta de persones, si l’autonomia individual per ingerir qualsevol substància hauria de ser anàloga a aquestes llibertats que han estat perseguides durant tant de temps. A ulls de la majoria de ciutadans, plantejar qualsevol mínima intrusió de l’Estat a la lliure manifestació d’idees o a la pràctica religiosa sol impulsar crítiques vehements i fins i tot revoltes, però aquest no sembla ser el cas quan parlem del dret a accedir a la compra de drogues. Actualment, el punt de vista oficial és que les drogues constitueixen una amenaça per als ciutadans. I el concepte que se’n desprèn d’aquesta imatge és que el deure d’un Estat modern, i científicament evolucionat, és protegir els seus ciutadans, generant, de pas, conseqüències imprevistes traduïdes en malestars de tota mena, com el fort estigma social que pateixen els usuaris d’aquestes substàncies i la maximització del risc associat al consum, resultant aquestes unes de les víctimes que més notòriament pateixen l’anomenada ” guerra contra les drogues “.

Promovent l’estigma i l’erosió dels drets humans


Utilitzar el sistema penal per resoldre un problema de salut pública passa necessàriament per criminalitzar la vida privada de moltes persones, fàcilment classificables per la societat en diferents col·lectius especialment vulnerables a aquestes sancions. La identificació de la criminalitat amb un determinat grup, classe o categoria dóna lloc, amb el pas del temps, a una “marca distintiva deshonrosa” que indueix una discriminació o estigma de més o menys intensitat.

Aquesta discriminació no ha passat desapercebuda per l’Oficina de les Nacions Unides contra les Drogues i el Delicte (UNODC), que en un elaborat informe la inclouen dins de les “conseqüències imprevistes” de la guerra contra les drogues:

“La cinquena conseqüència imprevista (del control internacional de drogues) és la manera en què percebem i tractem els consumidors de drogues il·lícites. Sembla haver-se creat un sistema en el qual els que cauen en la xarxa d’addicció es troben exclosos i marginats de la societat, contaminats per un estigma moral, i sovint incapaços de trobar tractament fins i tot si estan motivats a buscar-lo. “

De la mateixa manera, i malgrat que no es reconeix formalment un “dret a les drogues”, criminalitzar aquest àmbit sí que té un impacte real molt gran en alguns Drets Humans reconeguts per les Nacions Unides (sent la protecció als Drets Humans un dels tres pilars del treball de les Nacions Unides, juntament amb el desenvolupament i la seguretat), per exemple en el dret a la privacitat, a la llibertat de creences i pràctiques o el dret a la salut, entre d’altres vulnerats.

“Les persones que consumeixen drogues no perden els seus drets humans. Aquests inclouen el dret d’aspirar a l’estàndard més alt de salut física i mental disponible (incloent l’accés a tractament, serveis i atenció), el dret a no ser torturat o detingut arbitràriament, i el dret a no ser privat de la vida arbitràriament. Amb massa freqüència, els consumidors de drogues pateixen discriminació, són forçats a acceptar tractaments, són marginats i sovint es veuen perjudicats per enfocaments que emfatitzen excessivament la criminalització i el càstig, mentre resten importància a la reducció de danys i el respecte pels drets humans” – Navanethem Pillay, Alt Comissionat de l’ONU per als Drets Humans 2009.

Resulta curiós que el dret a la salut surti perjudicat quan la protecció de la salut és, suposadament, la gran excusa per prohibir les drogues. I és que els incentius de la prohibició, lluny de protegir el dret a la salut, asseguren un consum irresponsable, ja que empenyen a l’usuari de drogues a realitzar un consum clandestí, antihigiènic i sense supervisió, abandonant-lo en un mar de desinformació al voltant del consum i la qualitat de la substància.

Així doncs, podem afirmar sense por d’equivocar-nos que en tot el món, i de manera més o menys intensa, la guerra contra les drogues està soscavant greument els drets humans. Ja sigui perquè la població ignora aquests danys o perquè no se sent molt incòmoda amb ells, la veritat és que s’han donat constants abusos i deteriorament de llibertats civils, negació de drets econòmics i socials, discriminació de persones i grups i imposició de càstigs inhumans a causa d’un enfocament prohibitiu clarament injustificat. Potser perquè aquests actes de flagrant injustícia són considerats de manera aïllada (un consumidor bastonejat per l’autoritat per extreure-li informació, una família desplaçada per la fumigació aèria del seu cultiu il·lícit, un consumidor “reeducat” a força de treballs forçosos …), o perquè el discurs intolerant ha creat un clima polític en el qual no es requereix que les polítiques sobre drogues compleixin amb els drets humans, no hi ha un moviment ciutadà actiu proporcional als danys comesos.

Tanmateix, la realitat és que la guerra contra les drogues s’ha lliurat a tot el món durant 50 anys, propagant els danys anteriorment citats, sense aconseguir reduir el més mínim, l’oferta i el consum de les mateixes. Deixant de banda aquest fracàs, si l’Oficina de les Nacions Unides contra les Drogues i el Delicte (UNODC) ha identificat importants “conseqüències imprevistes” fruit de l’aplicació d’aquestes polítiques, és obvi que aquestes resulten no del propi consum de la droga , sinó de l’elecció d’un enfocament prohibitiu basat en l’aplicació d’unes lleis que, per la seva naturalesa, criminalitzen a molts usuaris de drogues, qui sovint es situen en posicions de vulnerabilitat, i emplaça el control del tràfic de drogues en mans de criminals organitzats.

Aquesta és l’herència que ens ha deixat una opció política equivocada, que no concorda amb els principis de llibertat, propietat i autonomia contractual, necessaris per construir una societat en la qual valgui la pena viure. De nosaltres depèn trencar amb un tabú que tots sabem i pocs s’atreveixen a dir: només en el marc de la legalització de les drogues serem capaços d’aturar aquest desastre, i, per això, és urgent reclamar el nostre legítim dret a les drogues.

Jose María Escorihuela

Becat per l’Institut Mises Barcelona

Activista i estudiant d’infermeria

 

Llibertat i bons fums!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s