La Unió Europea: el marc natural d’una Catalunya independent (1/2)

Hospital Sant Pau_UE
Façana Hospital de Sant Pau (http://locampusdiari.com/arxius/38330)

Introducció: el debat de Catalunya al món

Des del inici de l’anomenat procés sobiranista, la intensitat de l’argumentació en el sí del debat púbic ha girat al voltant dels mecanismes que farien possible la independència (consulta, DUI, RUI), així com dels equilibris polítics que la sostindrien. Tanmateix, la necessitat de definir què serà i què no serà Catalunya una vegada sigui un estat independent – a nivell institucional, econòmic i social – és, al nostre entendre, igual d’urgent i imprescindible i una de les motivacions de CCL, així com d’altres moviments que han sorgit darrerament de la societat civil catalana.

En aquest sentit, l’objectiu d’aquest article és explicar com entenem el paper d’una futura Catalunya Estat en el marc institucional global. Si la independència esdevé finalment una realitat, la posició de Catalunya al món serà clau, tant a curt termini  – per a determinar si el futur Estat es podrà sostenir i consolidar en el temps – com a mitjà i llarg termini – per al desenvolupament de les seves institucions, el seu model socioeconòmic i les seves polítiques públiques. Així doncs, amb aquest article pretenem aportar idees al debat sobre el marc global on s’emmarcarà Catalunya una vegada independent.

Des de Catalans Lliures ens posicionem a favor d’un futur estat obert i basat en una economia de mercat dinàmica, interdependent, competitiva, diversificada i enfocada a l’exportació. Tanmateix, assolir aquests objectius dependrà, en gran mesura, de les aliances que s’estableixin una vegada Catalunya esdevingui un estat i del marc on aquesta s’insereixi. En aquest sentit, la Unió Europea (UE), el marc actual de l’economia i la societat catalanes és, al nostre entendre, el millor espai per a que Catalunya progressi en un context de llibertats individuals, drets civils, economia de mercat i institucions inclusives. Tanmateix, som conscients que els mecanismes pels quals Catalunya podria seguir formant part de la UE no són del tot clars. Malgrat que els Tractats no expliciten l’expulsió immediata de la UE del territori que s’independitza – com alguns polítics han (mal)interpretat, intencionadament – el cert és que actualment Brussel·les no és especialment oberta a les secessions, i diferents oficials i representants comunitaris ja han declarat obertament que una Escòcia independent (i, per al·lusions, Catalunya) hauria de demanar accés a la UE igual que qualsevol país tercer. Tot i així, resulta complicat pensar que països com Escòcia o Catalunya, amb societats, institucions i economies plenament integrades al marc comunitari, i amb ciutadans ja “de iure” europeus  – un dret adquirit fonamental segons el Tribunal Superior de Justícia Europeu-  haurien d’esperar per darrere de Turquia per a ser acceptats al marc comunitari del qual ja formaven part.

Però aquest article no pretén especular sobre com Catalunya podria romandre a la UE o si hauria de demanar-ne l’accés en un context post-independència, sinó que se centra en explicar per què la Unió Europea és, d’entre tots els marcs institucionals possibles, l’opció òptima per al progrés de la societat i l’economia catalanes. L’article es divideix en dues parts: la primera se centra en analitzar la genealogia i morfologia de la UE, mentre que la segona es dedica a argumentar els beneficis de formar part d’aquest marc institucional per a una futura Catalunya independent.

Primera part: què és i què no és la Unió Europea

Un projecte polític assentat sobre valors liberals

En un context com l’actual, de replegament i d’atrinxerament d’algunes posicions ideològiques – tant a la dreta com a l’esquerra – al voltant de la idea caduca d’estat nació, la Unió Europea ha continuat defensant els beneficis de la integració econòmica, consolidant el mercat únic i liderant tractats de lliure comerç amb les principals potències globals. Actualment, si hi ha una organització internacional que defensa amb fermesa els valors, profundament liberals, d’obertura i lliure circulació de béns, serveis, capitals i persones és la Unió Europea, si bé és cert que no tots els Estats ni les majories de govern que la conformen actualment en són promotors en igual mesura, com s’argumentarà a la segona part d’aquest article. Tanmateix, els fonaments i els objectius de la UE transcendeixen la ideologia de les majories de govern circumstancials; en aquest sentit, cal destacar que els valors liberals i les pràctiques pro-economia de mercat i pro-globalització han estat la punta de llança del projecte europeu des dels seus inicis.

La UE es va gestar durant la Postguerra europea i va desenvolupar-se en un context internacional – basat en els Acords de Bretton Woods – caracteritzat per la consolidació de  l’estat nació com a unitat fonamental de mesura i acció i com a eina principal dels governs per a desenvolupar les seves polítiques econòmiques, inspirades pel paradigma keynesià (intervenció directa en l’economia via despesa pública).  Paradoxalment, però, el que va pretendre la UE des dels seus inicis – i el que va fer, efectivament – fou llimar les fronteres físiques i psicològiques de l’estat nació westfalià amb la clara voluntat política d’evitar una altra gran guerra europea. Aquest procés d’evolució de l’estat tradicional a Europa s’ha dut terme d’una forma prou insòlita: via cooperació interestatal i cessió de sobirania voluntària en un marc de relacions supranacional. Malgrat, al llarg de la història, trobem diversos exemples de cooperació interestatal no violenta (el Benelux o el Zollverein, l’Unió Duanera alemanya de 1833), en cap altra ocasió un conjunt d’estats tan rellevants  – incloent les antagòniques França i Alemanya – havien cedit voluntàriament i en igualtat de condicions sobirania econòmica i política a unes institucions supranacionals.

El resultat d’aquest procés de cooperació és ben tangible: el mercat únic europeu, que s’assenta sobre les quatre llibertats fonamentals: lliure moviment de persones, béns, serveis i capitals. Aquest mercat de 500 milions de consumidors – que són, a la vegada, ciutadans de la UE – és el més gran del món, superant el dels Estat Units, i s’ha construït en un temps rècord – poc més de mig segle – i sense coacció. Si bé és cert que encara queden àrees on el mercat únic s’ha de completar – especialment pel que fa als serveis o al mercat de capitals -, es pot afirmar que la UE constitueix “l’exemple més reeixit de cooperació internacional voluntària de la història moderna” (Moravcsik, 2012). De fet, el mercat únic europeu és un dels aspectes més ben valorats pels ciutadans europeus (Comissió Europea, 2016).

La UE i el procés de globalització

La UE és fonamentalment un projecte polític que ha progressat via integració econòmica i cessió de sobirania per part dels seus estats membres. I ho ha fet en paral·lel a un procés d’integració econòmica més global – la segona i la tercera globalització – que es va iniciar de facto durant la Postguerra. Malgrat el marc institucional de Bretton Woods atorgava a l’estat supremacia pel que fa a les principals decisions de política econòmica, també va generar, en paral·lel, una sèrie d’institucions enfocades a promoure la integració i la cooperació econòmiques a nivell global. Un bon exemple seria el GATT, actualment la Organització Mundial del Comerç, una institució formada pels principals països avançats i en desenvolupament que des dels anys 50 s’ha dedicat a reduir progressivament les barreres aranzelàries i no aranzelàries arreu del món i a promoure el comerç internacional de béns i serveis.

La UE no només replicà aquest procés de liberalització global a escala europea, sinó que l’intensificà, assolint, amb el mercat únic, els nivells d’integració econòmica interestatal més elevats del món. Aquesta integració, però, no només ha estat “negativa” (en el sentit de desregulació: eliminació de les barreres al comerç), sinó també “positiva”, en el sentit de generar institucions pròpies capaces de regular la competència al mercat únic europeu, impulsar polítiques comunes en el marc de l’agricultura i la pesca, o fins i tot generar una moneda pròpia amb un Banc Central únic per a 19 dels 28 estats de la UE. Actualment, doncs, les economies europees són més interdependents que mai, malgrat continuen presentant diferències institucionals evidents. Si comparem la Unió Europea amb els Estats Units, per exemple, comprovarem que la UE és un ens molt més descentralitzat, en el sentit que els estats membres continuen sent clau per al procés de presa de decisions i legitimació de les polítiques comunes i compartides, i moltes institucions rellevants per al progrés social i econòmic, com el mercat laboral o el sistema educatiu, continuen sent competència exclusiva dels estats membres. Finalment, el pressupost comunitari equival a un percentatge ínfim del PIB europeu, només un 1%, en comparació al 20% del PIB nord-americà que representa el pressupost federal dels Estats Units.

Cedir sobirania per a guanyar-ne més

Un dels dubtes que sorgeixen quan es debat sobre si és interessant que Catalunya esdevingui un estat membre de la UE és la qüestió de la sobirania: formant part de la UE com a Estat, perdria Catalunya la sobirania que hauria guanyat (o recuperat, segons com es plantegi el debat) al independitzar-se de l’estat espanyol?

Entendre la UE com un estat supranacional que absorbeix la sobirania nacional dels estats nació és un discurs que escoltem sovint, especialment per part dels moviments euroescèptics, i va ser un dels arguments principals del discurs pro Brexit al Regne Unit. Però aquest discurs presenta una sèrie de punts dèbils.

El primer és concebre la sobirania estatal com es concebia fa cent, dos-cents o cinc-cents anys, quan els estats nació tradicionals es van començar a forjar. A diferència del passat, en el món globalitzat actual la sobirania ja no es mesura en funció de la capacitat de disposar de més instruments, com per exemple una política monetària pròpia o el control absolut de les fronteres. Una vegada les economies esdevenen interdependents, l’estat més sobirà és aquell que està perfectament inserit dins de l’economia global, i que pot traslladar les seves prioritats amb veu clara i influent en els fòrums d’alta política i presa de decisions internacionals. L’altra opció per a ser sobirà és l’autarquia, però pocs estats al món tenen la capacitat de mantenir un nivell de vida homologable al dels països més avançats essent plenament autàrquics, menys encara les economies europees, històricament interdependents i amb relativament pocs recursos naturals. Àdhuc estats amb recursos naturals substancials poden acabar essent menys sobirans que un estat membre de la UE i esdevenir estats fallits, malgrat disposar de tots els instruments propis d’un estat nació. En altres paraules: el procés de globalització ha posat límits al poder dels estat nació, i només aquells estats que aconsegueixin adaptar-se a la interdependència aconseguiran mantenir la seva sobirania, mentre que els que s’entossudeixin a actuar com estats nació tradicionals i replegar-se sobre sí mateixos es poden trobar que, malgrat disposen de tots els instruments, no els poden exercir. Per als estats petits aquesta realitat és molt més evident. De res li serviria a Catalunya disposar d’una moneda pròpia, per exemple, si aquesta no és acceptada pels mercats internacionals. Inclús si això passés, la moneda catalana s’acabaria ajustant a les monedes de referència, com passa amb els països les polítiques monetàries dels quals s’adapten a l’evolució del dòlar o de l’Euro (aquest fenomen s’anomena “il·lusió canviària”). En definitiva: en un món globalitzat, els avantatges de disposar de certs instruments són relatius, especialment per als països petits, oberts i sense recursos naturals.

El segon punt feble del discurs euroescèptic és concebre la UE com un estat supranacional mastodòntic. Ja hem indicat que el pes del pressupost comunitari sobre el PIB i la capacitat del “govern federal” (que equivaldria, amb matisos, a la Comissió Europea) de prendre decisions independentment dels estats és molt limitada. L’afirmació, doncs, que la UE equival a una mena de URSS (el cèlebre terme “EUSSR” fou encunyat pels partidaris del Brexit al Regne Unit) és una caricatura que només pot ser útil en tertúlies informals. A més a més, malgrat estar formada per un conjunt d’institucions supranacionals, la UE no és pròpiament un estat supranacional, és a dir, que no intenta replicar ni la morfologia ni les competències dels estats nació a escala europea. És, en aquest sentit justament, que la UE trenca amb la psicologia de l’estat tradicional i es situa com un experiment de cooperació interestatal sense precedents, tal i com s’ha argumentat abans.

Per què la UE no és un estat tradicional? En primer lloc, perquè no s’assenta sobre un demos concret. Malgrat molts de nosaltres ens podem sentir europeus, i la identitat europea es pot considerar una realitat més, el cas és que la immensa majoria de ciutadans de la UE responen en primer lloc al seu demos nacional i només un ínfim percentatge dels europeus se sent abans europeu que nacional, o només europeu (Comissió Europea, 2013). El demos, a més, no es conjuga només amb la identitat, forjada a través d’una història, llengua i cultura comunes, sinó també a través d’unes regles del joc, que anomenem institucions i que, tot sovint, són dependents de la història particular dels territoris que conformen la UE, ja siguin els propis estats, les regions o bé les ciutats.

En aquest sentit – i malgrat alguns dels pares de la UE, com Altiero Spinelli, eren fervents federalistes – la UE no ha tingut mai com a objectiu clar i destacat constituir-se com un estat nació, sinó més aviat construir un seguit d’institucions compartides per tots els estats que, progressivament, anessin generant interdependències entre aquests, fonamentalment a través de la integració econòmica, que és molt més senzilla de legitimar a través de resultats, com la millora dels estàndards de vida, que no pas la integració política plena. És per aquest motiu que, malgrat que la integració europea ha assolit nivells molt elevats, la legitimitat dels estats respecte a la seva direcció, intensitat i velocitat sempre ha estat primordial. En aquest sentit, es pot afirmar sense embuts que, malgrat els progressos en integració econòmica i política, la UE continua essent fonamentalment un club d’estats que es relacionen en un marc supranacional però fortament limitat per les majories de govern i les dinàmiques domèstiques. Pel fet de formar part de la UE, els estats membres, i els diferents demos que els sustenten, no han deixat de “ser” ni s’han vehiculat cap a un nou demos, com ha succeït en la majoria de processos d’integració territorial dels darrers segles.

El que realment fa la UE és prendre eines que tradicionalment havien estat en mans dels estats nació i emprar-les a nivell europeu per al benefici dels propis estats. Més que restar sobirania als estats, doncs, la UE ha permès generar un “pool de sobiranies” a escala internacional que multiplica les oportunitats dels estats membres de subsistir en un món globalitzat i dominat per les grans potències de l’Àsia i Amèrica. Formar part de la UE permet a països petits com els Països Baixos o Dinamarca adoptar una posició negociadora amb els Estats Units que no es basi simplement en acceptar el que demani la potència comercial hegemònica. Així doncs, la UE s’ha d’entendre com un amplificador de sobiranies, més que no pas un estat federal que pren competències i legitimitat als estats federats.

Finalment, la UE tampoc és un estat tradicional en el sentit de funcionament institucional. El Parlament Europeu, per exemple, no té la capacitat de proposar lleis, ja que l’únic òrgan amb capacitat legislativa és la Comissió Europea. Si haguéssim de buscar una definició acurada, no diríem que la UE és un estat supranacional sinó, més aviat, un “estat regulador” (Majone, 1997), és a dir, una forma de govern basada en la normativa en lloc d’una intervenció pública positiva via fiscalitat i despesa, una competència que han mantingut els estats membres. La UE com a estat regulador estableix les regles del joc per als diferents agents que conformen l’economia política del mercat únic (empreses, institucions domèstiques, ciutadans) i garanteix el correcte funcionament d’aquest.

L’estat regulador, però, no és un invent europeu; tradicionalment, s’ha emprat aquest concepte per a definir l’estat federal nord-americà, pioner en la creació d’agències independents que regulen la competència en un dels mercat interns més grans del món. I és que, contràriament al que argumenten alguns moviments llibertaris, la situació inicial prèvia a la creació de la UE (o a la creació el mercat únic dels EUA) no era precisament la de competència perfecta, a la qual la UE hi va anar afegint traves reguladores, sinó que el comerç intraeuropeu estava fortament limitat per barreres tarifàries i no tarifàries, així com per les regulacions divergents dels estats, que prioritzaven (encara més que avui) els monopolis nacionals i les oligarquies estatals. El que va fer la UE, com s’ha argumentat, va ser replicar el procés de liberalització o desregulació global a escala europea. Però la simple desregulació en un marc dominat pel pes de l’estat en l’economia, com era el cas del paradigma Bretton Woods, podria haver dut a la privatització dels monopolis estatals, passant simplement d’un marc de col·lusió públic a un de privat. De fet, en alguns països on la regulació de la competència és fràgil, i on les oligarquies extractives tenen un pes substancial, com és el cas d’Espanya, la desregulació dels monopolis estatals en molts casos va derivar en la privatització a dit. En aquest context, per evitar aquesta mala praxis, i per assolir realment l’objectiu de liberalitzar l’economia, és necessari re-regular. Paradoxalment, doncs, els mercats lliures requereixen més normes, justament perquè no es parteix d’una situació inicial ideal on les forces del mercat actuen lliurement, com argumentarien alguns llibertaris, sinó que venim d’un model on el pes de l’estat sobre l’economia era quasi absolut i és el procés de desregulació i re-regulació, com el liderat per la Unió Europea en paral·lel al dels estats membres, el que ha aportat més lliure competència i més liberalització.

Però quins avantatges comportaria per a una Catalunya Estat el marc comunitari respecte a d’altres marcs de relacions internacionals, com per exemple l’EFTA? I què pot aportar la UE a una Catalunya independent a nivell social, econòmic i institucional? Aquestes i més preguntes s’intentaran respondre a la segona part de l’article.

Elisenda Lamana Garcia

Economista i Presidenta del Col·lectiu Catalans Lliures

 

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s