Una Reforma Institucional per Catalunya

Per què fracassen els països, o quines reformes cal fer a Catalunya per assolir unes institucions inclusives i transparents

El rol de les institucions en la teoria econòmica recent

D’ençà que Daron Acemoglu i James A. Robinson van publicar l’obra mestra Why nations fail (2012), el paper de les institucions en l’economia ha guanyat una rellevància notable, i actualment és un dels temes més tractats en el debat polític. Anteriorment, altres autors, com Alberto Alesina o Kenneth Arrow ja havien explorat abans aquests camins. Així mateix, el Doctor Carles Boix també ha fet aportacions destacables a la literatura de les institucions, especialment amb el seu sublim treball Political order and inequality (2015). En essència, les esmentades contribucions versen sobre com unes institucions transparents, inclusives i resilients aporten creixement econòmic, riquesa i benestar, mentre que unes institucions febles, extractives i opaques obstrueixen el desenvolupament econòmic i el progrés social.

Parlar genèricament d’ “institucions”, tanmateix, és poc acurat, així que abans d’entrar en matèria, caldria definir exactament què significa aquest terme. La primera distinció que cal fer és entre institucions formals i informals. Les institucions formals poden ser de tres tipus: 1) les lleis, 2) entitats públiques d’àmbit privat com partits polítics, sindicats, tribunals de comptes o agències independents i 3) el disseny institucional, que és l’arquitectura de l’Estat, és a dir, el disseny estructural de les institucions que conformen el sector públic i les seves funcions i relacions interdepartamentals. Les institucions informals són les costums, la cultura, mentalitat i similars. La ciència va demostrar fa molts anys enrere que el pes de les institucions informals sobre la corrupció, el creixement econòmic o la participació ciutadana és mínim i que són les institucions formals les que realment són rellevants en aquests casos (en aquest sentit, recomanable visitar el bloc de Víctor Lapuente Giné, segurament la màxima autoritat espanyola sobre el tema, que ha escrit nombrosos articles a premsa).

La revolució que està vivint l’economia en aquests últims anys, centrada en la introducció de models macroeconòmics amb bancs i sistemes financers, també inclou el background institucional. Quins països tenen millor background? A on les institucions sumen creixement i a on resten? Quins països tenen més problemes de corrupció i qualitat democràtica? L’estudi de les institucions intenta respondre a totes aquestes qüestions. En aquest sentit, disposem d’una significativa quantitat de literatura que ha estudiat aquests conceptes, tant en la seva vessant teòrica com en l’empírica.

Des d’un punt de vista teòric, el paper de les institucions és el d’ “enabling environment”, un terme emprat per Margareta Drzeniek-Hanouz (2015) i que fa referència a la creació del context adient per facilitar la la generació de riquesa i la realització personal. Poc es podia imaginar Paul Romer, creador de la Teoria del Creixement Endogen (1986), que les institucions serien un dels drivers del creixement a llarg termini, tal i com Acemoglu, Johnson i Robinson varen demostrar l’any 2004. Aquest serà el punt de sortida de la nostra anàlisi institucional. No obstant, altres treballs afirmen que el capital humà és un element tan important com les institucions en el creixement econòmic, afirmació amb la qual estic totalment d’acord. En realitat, l’evidència empírica ens suggereix que són ambdós factors els que treballen conjuntament en el procés d’enabling environment.  En aquest sentit, la col·laboració público-privada és un instrument essencial, ja que permet la iteració entre capital humà i institucions; ara bé, quan les institucions són opaques i hi abunden els incentius perversos apareix, en ambdós àmbits, la corrupció i la col·lusió  amb l’objectiu d’extreure rendes als ciutadans com malauradament hem vist tantes vegades a casa nostra.

Les institucions a Catalunya i Espanya en el si de la Unió Europea (UE)

Com es comparen les institucions del nostre país en relació a les dels països veïns? En aquest treball, Moshammer, Pierluigi i Masuch usen dades de panell per analitzar el pes institucional en els països de la UE. La publicació sencera és altament recomanable i mereix diverses lectures, però voldria destacar les següents taules:

Figura 1: Index sintètic sobre qualitat institucional

captura

Com es pot apreciar a la Figura 1, la qualitat institucional espanyola no és només baixa en l’entorn de la UE, sinó que a més, ha empitjorat considerablement des del 1999. Cal aclarir el concepte de qualitat institucional. En un país amb qualitat institucional elevada, les normes de funcionament de les institucions són clares i, per tant, no donen lloc a l’arbitrarietat. Aquest índex, en cap cas es refereix a si unes institucions són millors o pitjors, fet que es materialitza en un creixement econòmic desigual i inferior a què li pertocaria per context:

Figura 2: Contribució institucional a la taxa acumulada de creixement del PIB 1999-2014

captura1

Com es pot veure a la Figura 2, a l’aïllar-se l’efecte de convergència econòmica (pel qual les economies relativament menys desenvolupades tendeixen a convergir als nivells de les més desenvolupades), el creixement econòmic espanyol es basa únicament en deute públic més institucions; en altres paraules, es basa en infraestructures d’obra civil, un model de creixement incompatible, tant amb les visions més liberals com amb les defensores d’emular el model d’Estat del Benestar nòrdic. Tal i com vaig concloure en un treball previ, els efectes d’un model de creixement com aquest sobre l’economia a llarg termini, són significativament perniciosos.  

Paral·lelament, el Banc Central Europeu (BCE) també ha mostrat interès en l’efecte del background institucional en els indicadors macroeconòmics fonamentals dels països de l’Eurozona. En el seu butlletí econòmic, hi ha nombrosos articles sobre el tema, però voldria destacar-ne aquest. El següent gràfic mostra com la deficient regulació dels mercats impedeixen prosperar als països del Sud d’Europa:

Figura 3: Qualitat institucional i eficiència dels mercats de productes i treball

captura2

Una altra de les conclusions dels estudis del BCE és que el disseny institucional espanyol és dels pitjors del continent:

Figura 4: Qualitat institucional (BCE)

captura3

Les institucions a Catalunya i Espanya: l’abast del problema

En base als resultats dels estudis analitzats al punt anterior, es pot concloure que Espanya (i, per extensió, Catalunya) tenen institucions opaques i relativament fortes, que generen incentius perversos i, per tant, deriven en una  aportació negativa al creixement econòmic. Dit d’una manera més senzilla: amb institucions més petites, transparents i inclusives seríem més rics. Aquest consens és més important del que sembla, ja que posa sobre la taula la necessitat d’una reforma profunda i urgent de les institucions formals catalanes (i espanyoles, si s’escau). En el dilema control-transparència, aquesta última ha demostrat ser molt més efectiva que la primera, ja que control implica barreres i elevats costos de transacció.

La designació directa de càrrecs polítics als òrgans institucionals és l’eix principal generador de corrupció i incentius perversos. En aquest sentit, hi ha una diferència evident entre les institucions liberals, que fugen dels nomenaments a dit, i els Estats socialistes, que els promouen. Aquest post és una bona introducció als efectes de la “colonització” que duen a terme els partits polítics en les institucions, primer en les públiques i, progressivament, en les privades a cop de BOE, DOGC o pressupostos del govern.

Un bon exemple d’institució que genera incentius perversos seria la Intervenció General de l’Administració de l’Estat (IGAE), un òrgan que data del segle XIX i que al llarg del segle XX va anar desapareixent en la majoria de països europeus. L’IGAE es dedica al control intern de la gestió econòmica del sector públic i gestiona la comptabilitat pública. El problema d’aquest òrgan rau en el fet que l’activitat dels tècnics fiscalitzadors depèn de càrrecs electes per a poder desenvolupar les seves tasques, generant incentius perversos, tant per als primers com per als segons.

En definitiva, la dependència mútua entre partits polítics i institucions al nostre país és la causa principal de la mala qualitat de les darreres. Per fer-nos una idea de la magnitud del  problema: quan un polític guanya les eleccions a l’alcaldia de Barcelona (1,5 milions d’habitants) nomena a dit uns 120 càrrecs. Quan el President electe dels EUA accedeix al càrrec (319 milions d’habitants) en nomena 1,400. Per aquesta regla de tres, si els EUA tinguessin el disseny institucional espanyol o català, haurien de nomenar 25,512 càrrecs cada vegada que un nou president accedís a la Casa Blanca. En aquest escenari, Google, IBM o Apple serien microempreses comparades amb els partits polítics. Però justament això és el que passa a Espanya (i Catalunya): les empreses més grans són els partits polítics. Sovint es diu que aquest país és molt dogmàtic quan en realitat, no governen partits sinó tècnics, i per això no es nota massa la diferència entre un govern d’esquerres i un de dretes: els partits no es dediquen a governar, sinó bàsicament a destinar els diners del contribuent en proporcionar llocs de treball per als militants a les institucions. Al no governar, el dogma s’imposa al pragmatisme i la democràcia és un tràmit per veure qui obté una feina i qui la perd. Espanya no és, en aquest sentit, un Estat capitalista sinó corporativista.

Reformes institucionals: quines i com

Analitzat quin és l’abast del problema, caldria ara identificar les reformes que hauria d’abordar el nostre marc institucional per esdevenir inclusiu, eficient i transparent.

Des del punt de vista estructural, hi ha dos canvis que caldria fer quan abans millor. El primer és el tribunal de comptes. En el model anglosaxó, els tribunals de comptes estan poc regulats i la llibertat per fiscalitzar el sector públic és màxima. El model mediterrani, en canvi, regula tots els procediments que ha de seguir aquest tribunal, tant durant la investigació com en la presentació de resultats. Els tribunals de comptes anglosaxons s’han demostrat molt més eficients que els mediterranis ja que, per una banda, trien com efectuar cada investigació en funció del context i, de l’altra, la llibertat en la presentació dels seus informes els fa molt més accessibles a la ciutadania. En essència, el que cal és que el tribunal de comptes sigui una agència independent on els càrrecs no siguin de designació política. L’assignació pressupostària ha de ser mínima però suficient i han d’augmentar ingressos competint al mercat.

L’altre aspecte estructural que caldria reforma és, en línia amb el desenvolupat en el punt anterior, el marc institucional en el seu conjunt per tal de deslligar els interessos polítics (de partit) del funcionament de les institucions, minimitzar els incentius perversos i desenvolupar unes institucions realment inclusives. Quan a Catalunya es parla que volem ser la Dinamarca del Sud, només s’incideix en com redistribuir diners – que altrament no es tenen – per tal de fer “política social”. Malauradament, en el nostre context fer “política social” es refereix més a com repartir ingressos inventant càrrecs innecessaris per donar feina als militants del partit, que no pas a com fer més eficient la regulació dels mercats i dissenyar institucions que assegurin creixement econòmic a llarg termini i polítiques redistributives efectives.

Des de Catalans Lliures proposem instaurar institucions liberals a l’estil anglosaxó, que limitin els càrrecs polítics als partits, blindant les institucions dels interessos partidistes, i que impedeixin la designació a dit de càrrecs públics, especialment pel que fa a les agències independents (com el Banc Central o el Tribunal de Comptes per posar dos exemples). Els càrrecs tècnics s’haurien de triar per mèrits, ja sigui via elecció directa o via una Agència Independent (cada institució, naturalment, tindria el seu propi context, i el procés de selecció del càrrec s’hauria d’ajustar a cada cas, sempre tenint en compte les competències que ha de desenvolupar cada rol). D’altra banda, els nomenaments mai haurien de ser paral·lels al cicle electoral. Aquestes reformes, centrades bàsicament en l’eliminació de la designació directa de càrrecs polítics en les institucions, acabarien amb els incentius perversos i l’extracció de rendes via col·lusió en entorns de cooperació público-privada. En altres paraules, acabarien amb la corrupció, sempre i quan la reforma es complementés, degudament, amb un finançament adequat dels partits polítics i altres agents socials, a través d’una millora del pressupost o aportacions privades (ambdós models de finançament han funcionat correctament en entorns molt diferenciats). Cal destacar el treball fet per l’Associació Catalana de la Funció Pública, que porta anys insistint en la necessitat de professionalitzar la direcció pública. Sens dubte, aquest és el camí a seguir.

Pel que fa a les reformes d’àmbit més particular, i seguint els arguments de Brunt (2007), seria imprescindible definir un dret de propietat molt més clar i simple. En aquest sentit, hom només ha d’observar els problemes que comporta posar un immoble en propietat al mercat de lloguer (les okupacions, per posar un exemple, haurien de ser tractades amb celeritat perquè generen greus disfuncions al mercat immobiliari). Ara bé, la base d’aquesta reforma és un sistema judicial eficient i amb recursos. Independentment de l’avaluador, Espanya és un dels països del món amb pitjors resultats pel que fa a la independència i eficiència de les institucions judicials (veure, per exemple, aquest recent informe de la Comissió Europea). Nombrosos jutjats no tenen, literalment, ni paper per a fer la seva feina i els advocats del torn d’ofici, essencials per assegurar el dret a defensa, treballen en condicions inacceptables. A banda d’abordar aquestes dues qüestions amb urgència – dret de propietat i reforma judicial – la creació de jutjats especialistes en finances o mercat immobiliari també constituirien un pas essencial en el si d’aquesta reforma.

Una altra proposta seria implementar més agències independents a l’estil d’Airef, una de les poques agències independents de l’Estat que funciona correctament. Dissenyada a l’estil alemany, només té un defecte: no pot demandar al Gobierno perquè la legislació espanyola ho prohibeix (i es que els polítics saben bé com defensar-se).

Finalment, un altre element important seria la introducció del perjuri al codi penal. Quan un diputat obté l’acta, cal que juri les seves declaracions de béns. La vergonya aliena de l’afer Bel-Llach, per posar un exemple, no té sentit en països amb institucions liberals com el nord, el centre d’Europa o el món anglosaxó. La diferència entre el món anglosaxó i mediterrani és que, en aquests primers, les declaracions de béns són declaracions jurades – és a dir, si un càrrec menteix pot córrer el risc de passar cinc anys a la presó. Per aquest motiu, no es comprova que aquesta declaració sigui certa amb diners públics: mentir és delicte penal.  Al món mediterrani, contràriament, és possible mentir en la declaració de béns, ja que fer-ho no té conseqüències penals i, a més, es gasta diner públic en dur a termes les comprovacions. No té cap lògica que sigui l’Administració qui hagi de donar fe sobre el patrimoni personal de càrrecs electes. És car i ineficient.

En definitiva, la reforma institucional que proposem des de Catalans Lliures es centra en punts clau que funcionen de manera solvent en tots els països rics del planeta. Quan parlem d’institucions inclusives parlem d’institucions no colonitzades, blindades dels interessos partidistes. En aquest sentit, una futura Catalunya independent té una oportunitat d’or per liderar un canvi institucional profund. Un canvi que cal iniciar amb urgència.

Autor:
Ivan Aguilar, Doctor en Economia.
Revisió i edició:
Elisenda Lamana, MSc Candidate a la London School of Economics
Martí Jiménez, Estudiant de Ciències Biomèdiques
Anuncis

Per un ecologisme de mercat

Contra el que la gran majoria de gent es pensa, capitalisme és sinònim d’estalvi i no de consumisme banal. És només quan ens capitalitzem que tenim la seguretat i els suficients recursos com per reinvertir i de facto multiplicar beneficis. És així com ens fem rics, estalviant i no gastant a cor que vols, i és així com el benefici i la posterior inversió dels malvats ‘rics’ ha permès millorar el sistema econòmic que a tots ens beneficia. El capitalisme liberal, a diferència del corporativista, és contrari a l’expansió monetària en moments d’estabilitat perquè com és sabut, l’única cosa que aconsegueix és inflació, benestar fals i una mentalitat viciosament acomodatícia.
Doncs bé, fent un parangó amb la protecció dels nostres recursos naturals, la conservació del medi ambient hauria de ser una prioritat pels partidaris del capitalisme liberal. Talment com en l’economia estricta, en aquest cas, estalviar en recursos naturals del planeta farà que la bombolla consumista d’energia i aliments no acabi amb els avantatges i la vida que ens proporciona la Terra. Si estalviar en economia és capitalisme, en ecologia també ho ha de ser. I per això cal ser conscients i responsables del que tenim entre mans. No estic dient que els governs comencin a planificar les nostres vides regulant la quantitat d’energia que podem gastar, però cal denunciar i aturar els que només pel benefici propi ho volen destrossar tot. En el liberalisme el benefici propi ha de comportar benefici pels altres també.
Conservar el medi ambient és una prioritat humana que no està renyida amb la gestió privada dels espais. Existeix un ecologisme de mercat que consisteix en preservar el medi ambient gràcies a la propietat privada i en invertir en nous models de vida menys contaminants i extractius. El reciclatge, l’intercanvi i la cooperació universal poden reduir el desgast dels recursos i a l’hora crear un mercat que mogui milers de milions d’euros, com és el cas de Tesla, paradigma d’innovació empresarial.  S’ha demostrat manta vegades que la protecció ambiental més efectiva ha estat gràcies a l’estímul econòmic que li proporciona al propietari del terreny en concret, o també de la responsabilitat cooperativa d’una comunitat conscienciada amb l’entorn que li proporciona uns guanys suficients de l’espoli natural.

Des del liberalisme doncs, hem de defensar els recursos naturals a mode de preservació i apostar per l’ecologisme de mercat sense problemes, i sense fer escarafalls, si es dóna el cas, que un arbitre públic -o privat consensuat per diferents actors- intervingui en la gasivitat del lucre irresponsable dels que no veuen que els recursos de la Terra són limitats, talment com el diner o l’or.

Hi ha múltiples exemples que mostren aquesta voluntat de conservació del medi ambient des de la societat civil, com per exemple, la National Trust for Places of Historic Interest or Natural Beauty, una organització privada fundada el 1895 amb el propòsit de preservar el llegat natural i cultural del país. L’esmentada institució va establir des d’un començament que les seves propietats serien inalienables en el futur (això és, mai podrien vendre’s ni ésser hipotecades). En més de 120 anys de història ha rebut ingents donacions privades en forma de diners i herències. Però no tan sols es realitzen donacions dineràries, sinó també donacions en forma d’hores de dedicació i voluntariat que han fet que esdevingui l’organització amb més membres i voluntaris de tot el Regne Unit, amb més de quatre milions de membres que dediquen un total de més de quatre milions d’hores anuals a conservar i restaurar les propietats. Actualment és el segon propietari d’immobles privat del Regne Unit després de la Corona Britànica, i posseeix unes 250.000 hectàrees de terreny i 1.200 kilòmetres de costa.

Tanmateix hi ha entorns que són difícilment conservables mitjançant un sistema de propietat privada individual. Hi ha entorns que són difícilment divisibles i la seva utilització pot generar enormes externalitats negatives. Exemples d’aquests ecosistemes integrals serien els rius. En general, aquests ecosistemes són complexos i mantenen una interdependència que en dificulta la privatització individual. En aquests casos una solució eficient pot ser la propietat privada comunal. Aquesta forma de propietat manté els avantatges de la propietat privada individual i per altre evita alguns dels seus defectes, com la dificultat d’internalitzar les externalitats. Alguns exemples presents avui dia d’aquest règim de propietat són les grans extensions de les terres de conreu suïsses, els sistemes de reg administrats pel Tribunal d’Aigües de València, els aqüífers de Finlàndia, gran part de les carreteres sueques, o els elefants de Botswana, que són propietat de les comunitats locals, i que al encarregar-se ells d’explotar-los comercialment i protegir-los dels caçadors furtius han aconseguit en menys d’un quart de segle multiplicar per quatre la seva població, mentre aquesta disminuïa a la resta d’Àfrica.

Elinor Ostrom va ser guardonada amb el Premi Nobel d’Economia l’any 2009 per estudiar aquest tipus de propietats privades comunals, tant els casos històrics com els casos presents avui dia d’aquest tipus de gestió dels recursos. El seu llibre publicat l’any 1990, Governing the Commons: The Evolution of Institutions for Collective Action presenta un exhaustiu anàlisi dels casos anteriorment citats, a més de molts altres. En paraules seves “Si els agents de l’Estat creuen que només ells posseeixen l’autoritat per fixar les regles, serà molt difícil que les comunitats locals mantinguin les seves institucions comunals a llarg termini”. La flexibilitat normativa d’aquest tipus d’institucions i el seu coneixement específic de la informació de cada lloc pot portar a un millor marc normatiu per a la gestió dels recursos a través d’un procés de prova i error.

En definitiva, és el mercat, entès com a cooperació i competència de diferents agents amb incentius ben distribuïts gràcies a la propietat privada individual o comunal, la millor eina per estalviar recursos, reduir externalitats com la contaminació i descobrir tecnologies de producció energètica sostenibles. La simbiosi perfecta entre llibertat, responsabilitat i innovació per salvaguardar el medi ambient. Un ecologisme de mercat per un futur millor pels nostres fills i néts.

Eric Herrera & Roger Medina

Feminisme i Llibertat

Moltes vegades el relat historiogràfic de determinats moviments socials es veu condicionat pel narrador i la seva hegemonia en el present. Un clar exemple és la interiorització de la idea d’Estat Nació fins el punt de ridiculitzar a aquells que tenim la gosadia de qüestionar la seva legitimitat. Avui, però, ens centrarem en el moviment feminista, partint d’un anàlisi crític de la seva apropiació per sectors de l’esquerra i el seu rebuig per gran part del moviment on va néixer: la filosofia individualista i el liberalisme llibertari.

Si fem un cop d’ull a la producció intel·lectual contemporània vinculada al feminisme, semblaria mentida que les primeres figures feministes del segle XIX i del XX fossin radicals individualistes: Voltairine de Cleyre, Hebert Spencer, Benjamin Tucker, Emma Goldman, Suzanne La Follette, Isabel Paterson, Rose Wilder Lane…. S’ha esvaït qualsevol rastre del seu llegat. La seva filosofia i pensament s’han evaporat en el magma candent del feminisme marxista.

Tornant al dia d’avui, és molt habitual atribuir el terme patriarcat a un llenguatge propi de l’esquerra alternativa i tractar de fer-lo incompatible amb el valors liberals. No obstant, i com veurem, l’estatisme i el patriarcat interaccionen en un sistema d’opressió. “La llei veu i tracta a la dona, de la manera en què l’home veu i tracta a la dona” (MacKinnon 1989).

Les feministes volem que les dones pugin ser lliures de la dominació dels homes, del control del seu cos i ment, per a esdevenir plenament responsables de les decisions sobre les nostres vides. El feminisme el que busca, al cap i a la fi, es l’alliberament de la dona com a esser humà amb els mateixos drets i les mateixes obligacions que els homes. Si bé no és pot negar que existeixen diferències biològiques, cal abolir la discriminació en base a les mateixes. Perquè és ben cert que en la diferència radica el progrés, però cal distingir diferència i discriminació i aquest últim fenomen no és tolerable. Cal reivindicar la noció liberal de Thomas Jefferson: tots els homes i dones neixen iguals en autoritat política.

Malauradament, una gruix considerable del feminisme, amb representants mediàtiques com Hillary Clinton o Emma Watson, reclama l’ajuda del govern. Però recórrer al govern només canvia la forma d’opressió que pateixen les dones, no el fet. En lloc de ser oprimides com a mares o esposes, són oprimides com a contribuents i beneficiàries. Únicament desplaça l’opressió patriarcal que coneixem per una opressió patriarcal que no coneixem, exercida a més, per actors que gaudeixen d’un major poder i legitimitat social: els legisladors i buròcrates. Necessitem mesures no autoritàries, substitutives de les institucions i serveis que ja existeixen . En moltes comunitats dels EEUU, les dones han creat centres per a ajudar a les víctimes de violacions i intentar acabar amb els mites i l’estigma present al voltant d’aquestes.

Massa sovint els liberal no es prenen seriosament el terme patriarcat perquè l’atribueixen al nihilisme o al subjectivisme, però mai categoritzen a Hayek de subjectivista o nihilista quan afirma que certs béns econòmics no poden ésser definits en termes objectius. Quan diuen que els rols de gènere no són opressius perquè son acceptats per moltes dones, tornen a caure en incongruència: obliden que els ciutadans també accepten la legitimitat de la coerció del govern. De fet, molt homes, al sentir-se atacats pel feminisme, empren l’expressió coneguda com a ‘Not all men’. Mai apliquen aquest mateix criteri quan afirmen que tots els agents de l’Estat mantenen als ciutadans en un estat de pànic –quan és evident que la majoria de funcionaris no són responsables individuals d’aquesta lògica-.

Segons Dunoyer, economista liberal francès, el patriarcat primitiu va constituir un sistema en el qual una elit parasitària governamental, els líders masculins, van imposar els seus patrons de vida mitjançant l’establiment de tributs, lleis i regulacions. Per Ezra Heywood, l’Estat és, per se, una institució patriarcal i la seva existència ha ajudat a reforçar aquest mateix fenomen al sector privat. Per altra banda i segons Herbert Spencer, militarisme i patriarcat estan íntimament lligats: l’home, pel fet d’anar a la guerra, gaudia d’autoritat il·limitada mentre que la dona és quedava a la llar cuinant i ocupant-se de tasques menors. A mesura que la guerra passa a jugar un paper secundari gràcies al mercat, el comerç i el lliure intercanvi, la igualtat entre sexes augmenta. Les relacions de poder a la família canvien i es donen relacions d’interdependència. Spencer també afirma que el despotisme estatal està associat amb el despotisme a la família. ‘De la mateixa manera que les lleis violen els drets naturals de l’individu privilegiant als rics a costa dels pobres (mercantilisme o corporativisme), també violen els drets naturals a l’atorgar poder als homes sobre les dones.’ En aquesta línia, Moses Harman afirmava que ‘la família és una institució patriarcal perquè està regulada per un Estat patriarcal i l’Estat és patriarcal perquè va ser fundat en els valors de la família patriarcal’. No hem d’oblidar, tanmateix, que els seus escrits daten del segle XIX i avui en dia, la institució del matrimoni, per sort, ha evolucionat.

Els grans teòrics de l’Estat i les lògiques del poder polític, des de la Boétie fins a Rothbard, passant per De Jasay o Oppenheimer, han insistit sempre que la condició que sustenta l’Estat i la seva supervivència és l’acceptació tàcita d’un sistema de pràctiques culturals que el legitimen i li atorguen autoritat moral. Les similituds entre Estat i Patriarcat són evidents. Per tant, parlem de patriarcat des d’una definició àmplia d’institució, entesa com a tota estructura social que sorgeix a partir de la interacció dels individus, orientada pels estatus i les normes de relació i comportament associades. Moltes vegades els factors que hi tenen incidència són mes culturals que legals i es veuen reflectits en l’educació de la dona, el seu desenvolupament intel·lectual o el concepte de feminitat.

La lluita contra el patriarcat no és una lluita legislativa, és una lluita d’idees. És per això que mitjançant la legislació i la imposició no solucionarem res. La solució resideix en la societat civil organitzada i en un canvi de valors per part de la població. Amb ‘legislació positiva’ no aconseguirem aprofundir en les causes subjacents. Mentre els membres del grup subordinat es considerin a si mateixes individus inferiors, romanguin submises i es comportin d’una manera deferent en relació als grups dominants, contribuiran a reforçar aquesta relació de dependència, tot justificant el sistema establert. Un exemple prou clarificador és la legislació laboral de principis del segle XX, en què els homes i sindicats d’homes feien servir el poder de l’Estat per limitar les hores o salaris de les dones quan la seva presència, gràcies a l’impuls de l’economia de mercat, s’estava convertint en una amenaça. El salari mínim interprofessional té un origen similar, però, en aquest cas, l’objectiu era evitar l’entrada dels negres al mercat laboral. Fer servir l’Estat per a lluitar contra la supremacia de l’home seria com intentar apagar un foc amb querosè.

A tall de conclusió, no hi ha res d’incongruent en sostenir una doctrina individualista i a la vegada senyalar l’existència d’estructures socials i culturals masclistes, que ajuden a explicar per què la plena autonomia de la dona encara no s’ha fet efectiva. Hom pot veure l’estatisme i el masclisme com a sistemes que es reforcen mútuament, el que exclou l’opció de lluitar contra el masclisme per mitjà de l’estatisme. Al mateix temps, però, no podem caure en la trampa de creure que un és un mer epifenomen de l’altre, el que exclou també, la possibilitat de lluitar contra el sexisme exclusivament lluitant contra l’estatisme.

Liberalisme i feminisme parteixen d’un mateix principi: la dignitat humana exigeix que siguem propietaris de nosaltres mateixos (the self-ownership principle). Aquesta màxima, al seu torn, es materialitza en el reconeixement de drets com la propietat privada o la lliure circulació i associació dels individus. Per tant, ni l’Estat ni l’home poden disposar de la nostra persona sense el nostre consentiment. Com bé afirma Sharon Presley, “estem aprenent a alliberar-nos del Gran Germà tant políticament com psicològicament.  Les dones no el necessitem en cap de les seves formes o expressions.”

Alysa Soler
Col·laboració de: Martí JM

Bibliografia:

“About ALF.” Association of Libertarian Feminists. 2012.

Johnson, Charles. “Libertarianism through Thick and Thin.” 2008.

Long, Roderick, and Charles Johnson. “Libertarian Feminism: Can This Marriage Be Saved?” 2005.

McElroy, Wendy. “Introduction: Foundation of Individualist Freedom.” Liberty for Women: Freedom and Feminism in the Twenty-First Century. Ed. Wendy McElroy. Chicago: Ivan R. Dee in association with The Independent Institute, 2002. 5-26.

Sharp, Gene. The Politics of Nonviolent Action. 3 vols. Boston: Extending Horizons Books, 1973.

Hart & Holmström, premi Nobel 2016

Oliver Hart i Bengt Holmström han guanyat el Premi Nobel d’Economia 2016 que otorga l’Sverige Riksbank (Banc Central de Suècia) com a fundadors de la Teoria de Contractes.

La Teoria de contractes estudia com les asimetries d’informació influeixen en la presa de decisions dels actors econòmics i, per tant, quins equilibris sorgeixen. El problema d’agència i els incentius també tenen rellevància en la formació d’equilibris parcials. Malgrat que Kenneth Arrow va ser el primer en tractar aquests temes el 1960, Hart i Holmström en són els fundadors ja que foren els primers en construir un corpus teòric sencer el març del 1986 amb l’article The Theory of Contracts publicat pel MIT.

En aquesta obra es modelitzen conjuntament conceptes que fins aleshores havien estat tractats de forma independent com el risc moral i la selecció adversa. Aquesta teoria va suposar un boom en l’estudi de la organització industrial i la jerarquia al món empresarial però la seva influència ha anat molt més enllà i economistes com Daron Acemoglu l’empren per analitzar les institucions de països sencers.

Holmström es va doctorar el 1978 a la Universitat d’Stanford i no només aplica Teoria de Contractes a les empreses sinó també a les crisis financeres i a la governança. Actualment es dedica a la docència al MIT.

Hart es va doctorar a Princeton el 1974 i aplica la Teoria de Contractes a la governança i a les friccions entre sector públic i privat. Actualment es dedica a la docència a la Universitat de Harvard.

Salari mínim: “Más España”?

Resposta  a l’article de Miquel Puig, “Per a què serveix el salari mínim”, publicat a La Vanguardia (suplement Diners) el 18 de setembre de 2016.

Context

El debat sobre precarietat i salari mínim està a l’ordre del dia, com demostra el fet que Miquel Puig dediqués un article a La Vanguardia en resposta a una conversa a Twitter amb Node Liberal. La conversa emana d’un intens debat a la xarxa social entre Node Liberal i la plataforma Anem a Mil, arran de la presentació de la proposta d’un Salari Mínim Interprofessional (SMI) de 1000€ per a la ciutat de Barcelona per part del grup d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) el passat mes de maig. La proposta recull les demandes plantejades per Anem a Mili ha estat subscrita per altres ajuntaments i representants polítics.

Aquesta plataforma i el mateix Miquel Puig (vegis el seu darrer treball “Un bon país no es un país low cost”, Edicions 62) sostenen que incrementar el SMI fins a un nivell “digne” es imprescindible per acabar amb la precarietat del mercat laboral català i espanyol. Node Liberal s’ha dedicat, des de fa mesos, a qüestionar aquesta proposta des de diferents angles, via la literatura existent, i criticant especialment la manca d’un estudi ex ante que sostingui la iniciativa. Anem a Mil facilità a Node Liberal un estudi elaborat pel Laboratori de Transferència en Economia Aplicada (AQR-Lab) de la Universitat de Barcelona (febrer de 2016), sobre el qual, segons diu la Plataforma, es basa la proposta del SMI a 1000€. Una vegada analitzat aquest estudi, però, arribem a la conclusió que no es tracta d’una anàlisi de l’impacte d’aquesta mesura sobre la ciutat de Barcelona, sinó d’un survey dels impactes derivats de l’increment del salari mínim local a diferents ciutats del mon. L’estudi acaba amb una sèrie d’oportunes reflexions finals en forma de preguntes que cal fer-se abans d’aplicar un increment del SMI a la ciutat de Barcelona, i –curiosament– conclou el següent: “Per donar resposta a aquestes preguntes, recomanem dur a terme una avaluació ex ante amb l’objectiu de simular els impactes de la mesura seguint altres treballs previs com ara els de Belman et al. (2015), Neumark et al (2013) o Sander i William (2005).”

Node Liberal ha demanat diverses vegades a la plataforma Anem a Mil i també al grup municipal d’Esquerra Republicana aquesta anàlisi (ex ante vol dir justament “abans” de plantejar la proposta, cosa que ja s’ha fet a l’Ajuntament de Barcelona i a diversos ajuntament del país). Tanmateix, no tan sols s’ha fet palès que aquesta anàlisi no existeix, sinó que tampoc es té cap intenció de fer-se. Al Col·lectiu Catalans Lliures, aquest fet ens sembla altament preocupant donat el molt més que probable impacte negatiu que podria produir la mesura, tal i com s’analitzarà a continuació.

Per què considerem que apujar el SMI tindria efectes negatius donada l’estructura del mercat laboral espanyol?

El primer pas per respondre a aquesta pregunta és identificar què és la precarietat. Com apunta Anem a mil i Miquel Puig al seu darrer treball, citat mes amunt, la precarietat del mercat laboral espanyol estaria lligada als salaris baixos dels treballs poc qualificats. Però precisament l’objectiu de la devaluació salarial que ha experimentat l’economia espanyola els darrers anys ha estat abaixar els salaris per guanyar competitivitat. La precarietat, doncs, no ve donada pels salaris baixos, sinó per l’excés de contractes temporals i el gran nombre d’hores no remunerades. Fem una ullada a l’impacte del salari mínim abans i després de la Gran Recessió en els contractes nous a temps complet a l’Estat espanyol (la línia vertical és el salari mínim):

smi1

Figura 1: Distribució dels salaris en els nous contractes a temps complet a l’Estat espanyol (2007 i 2012). Font: Marcel Jansen.

Com es pot comprovar, la incidència del SMI a temps complet és irrellevant. Veiem que la devaluació salarial en aquests contractes ha desplaçat la distribució salarial lleugerament cap a salaris inferiors. Ara afegim els nous contractes a temps parcial:

smi2

Figura 2: Distribució dels nous contractes a temps complet i parcial a l’Estat espanyol (2007 i 2012). Font: Marcel Jansen

Com es pot apreciar a la Figura 2, l’escenari canvia radicalment. Veiem com el nombre de contractes a l’esquerra del salari mínim ha augmentat dramàticament. Aquests treballadors són contractats a canvi de fer hores no remunerades o infraremunerades en diner B. L’increment d’aquests contractes fa baixar el salari nominal, justament l’objectiu de la devaluació salarial. Vol dir això que l’objectiu és augmentar la precarietat? No, no i no.

Quan un Estat té moneda pròpia, les devaluacions salarials es fan via tipus de canvi. Els treballadors cobren el mateix salari però les importacions són més cares, de manera que es produeix una pèrdua generalitzada de poder adquisitiu (és a dir, cauen els salaris reals). Aquest efecte es compensa a mitjà termini amb l’increment  d’exportacions (millora de la competitivitat). Com alguns recordaran, a Espanya aquest mecanisme fou àmpliament usat a principis de la dècada dels noranta.

En una Unió Monetària (UM), però, no és possible devaluar la moneda, així que la devaluació es produeix íntegrament via salaris nominals. Quin és el problema? Doncs que una baixada dels salaris nominals mantenint intacte (o fent micropujades) del SMI implica, de facto, una pujada important del SMI relatiu entre ambdós períodes. En una UM, doncs, és obligat baixar el SMI quan s’opta per una devaluació salarial. En la Figura 2, això equival a desplaçar la línia del SMI cap a l’esquerra, fet que permet ajustar productivitat i salaris i, conseqüentment, resulta innecessari obligar a fer hores no remunerades per ser contractat. En una UM, l’equivalent a devaluar la moneda sense baixar el SMI seria limitar les exportacions. Si mirem la proporció del SMI sobre la moda del salari nominal legal, veurem que aquest ha augmentat entre 2007 i 2012 i que, per tant, que el SMI relatiu ha augmentat, és un fet inqüestionable. És per això que els estudis sobre salari mínim d’Estats amb autonomia monetària no són aplicables als Estats que formen part d’Unions Monetàries, com es el cas de l’espanyol. Si més no, cal ser extremadament curós a l’hora d’extrapolar.

Així doncs, la pujada del SMI relatiu provoca l’aparició d’economia submergida via hores no remunerades i reduccions de jornades remunerades. Les conseqüències són dramàtiques: augment de la rigidesa, menor contractació, caiguda en picat de la recaptació i augment de la despesa pública. Tot això ho hem viscut. Augmentar el SMI, per tant, portaria associats augments en la temporalitat i, ergo, un increment de la precarietat. Quant més gran sigui l’augment, més greus seran les conseqüències. Ara bé, com es distribueix aquesta precarietat?

Dos col·lectius són especialment sensibles: immigrants i joves. En Miquel Puig està dramàticament equivocat en ambdós punts.

L’efecte del salari mínim sobre l’atur juvenil està tan àmpliament documentat que fins i tot hi ha consens entre els especialistes: el SMI augmenta l’atur juvenil i no té cap efecte sobre l’abandonament escolar. La solució per reduir l’impacte negatiu del salari mínim sobre l’atur juvenil és introduir un salari mínim per a joves sensiblement inferior al normal, com recentment ha proposat l’economista Marcel Jensen (veure article aquí). Actualment, quins incentius té un empresari per invertir en la formació d’un jove? És molt més eficient, i genera més valor afegit brut, contractar un adult, sigui immigrant o no. Reduir el SMI per a joves, més que la reducció del SMI per a adults, permetria que l’empresa invertís en la formació d’aquests joves, que més endavant podrien competir amb els adults. En feines intensives en baixa formació la competència es produeix en les habilitats. Un adult té més habilitats que un jove senzillament perquè té més experiència. Hi ha molts països que apliquen aquesta estructura dual de SMI, escalant progressivament el salari mínim per als joves a mesura que guanyen experiència. És el cas dels Països Baixos (cas paradigmàtic), el Regne Unit, França o els Estats Units.

Sobre l’abandonament escolar, la interpretació de la literatura d’en Miquel Puig és força incomprensible. La teoria (i l’evidència empírica) diu que l’abandonament escolar és sensible a la variació del salari nominal relatiu; és a dir, quan el salari dels que no tenen Batxillerat canvia respecte els treballadors amb Batxillerat. La relació és negativa: quan el salari de nivell educatiu més baix augmenta respecte l’ immediatament superior, l’abandonament escolar cau. El SMI és una mesura absoluta, no pas relativa, del salari nominal. Els primers estudis que es van publicar sobre la qüestió, entre ells un de Mattila i Orazem, donen la raó a Miquel Puig, indicant que un salari mínim més alt provoca un augment en el nombre d’escolaritzacions. No obstant això, amb el temps, la majoria d’estudis han apuntat cap a la teoria contrària. David Neumark, un economista de referència en l’àmbit del salari mínim, ha estudiat la qüestió als Estats Units amb diversos autors. En aquesta taula, extreta del seu llibre, es poden observar els resultats de les seves investigacions.

Resumint: els resultats indiquen que un salari mínim més alt redueix la probabilitat que aquells joves que treballen i estudien a la vegada conservin aquesta situació, i incrementa la probabilitat que acabin deixant l’escola per treballar, o esdevinguin ni-nis (intentin trobar feina, sense èxit). Amb l’increment del SMI també es redueixen les probabilitats que aquells joves que treballen i que ja no van a l’escola tornin a escolaritzar-se, i per altra banda augmenta la probabilitat que esdevinguin ni-nis. Per últim, els ni-nis veuen augmentades les seves probabilitats de continuar sent-ho un cop s’apuja el salari mínim.

Neumark i Wascher especifiquen que els efectes són encara més nocius per a les minories que pels joves blancs, ja que mentre els darrers són més propensos a trobar feina quan abandonen els estudis, les minories acostumen a deixar els estudis sense trobar ocupació. Els treballs que troben efectes negatius de les pujades del salari mínim sobre l’escolarització són comuns, com aquest estudi relativament recent a Nova Zelanda. La recerca apunta cap a efectes negatius sobre l’escolarització, o cap efecte. Però escassegen els treballs que justifiquen la tesi de Miquel Puig. No sabem si els resultats d’aquests estudis són aplicables a Espanya i Catalunya, però l’afirmació de Miquel Puig explicant que un salari mínim més alt reduiria l’abandonament escolar no està provada, i probablement sigui falsa.

Augmentar el salari mínim mantindria o augmentaria l’abandonament escolar i augmentaria l’atur juvenil, exactament el que ha passat durant la Gran Recessió (el SMI ha augmentat de facto, i el que calia era baixar-lo, no mantenir-lo). Milions de treballadors cobrarien el mateix però treballarien moltes menys hores. Milers de joves haguessin reduït el temps per trobar la primera feina.
Respecte al tema de la immigració, aquesta augmenta quan la demanda de treball (empreses) desborda l’oferta (treballadors), que és exactament el que ha passat, ja que durant la bombolla l’ocupació va créixer per sobre de la població:

smi3
Escribir una leyenda

Figura 3: Evolució de la població, població ocupada i població activa a l’Estat espanyol (2002-2016). Índex 100 = 2002. Font: INE.

Valorar l’impacte econòmic de la immigració sobre l’economia és complex perquè el context i l’estructura ho és tot. Per exemple, la immigració impacta positivament en les cotitzacions socials. El motiu és que Espanya, tot i tenir una pressió fiscal no massa alta, és un outlier en les cotitzacions socials a càrrec de l’empresa: enlloc es paga tant. La immigració també impacta positivament en el comerç. És per això que els estats amb superàvit comercial són oberts a la immigració i els estats amb dèficit comercial es tanquen a la immigració. El context ho és tot. Resulta preocupant donar veredictes absoluts descontextualitzats sobre si la immigració és bona o dolenta. A Espanya impacta negativament; a Catalunya o Alemanya positivament.
El consens entre especialistes és que en economies avançades (els emerging markets són una altra història) elsmercats de treball rígids generen el que anomenaríem l’”Assimetria del Terror”: en cicles expansius la creació es modera i en cicles recessius la destrucció és explosiva; enlloc d’ajustar via acomiadaments, es tanquen empreses senceres. Augmentar el SMI no té cap argument a favor a Espanya i un munt en contra que, per motius d’extensió, no comentarem. Espanya (i Catalunya) té un mercat excessivament rígid; el que cal és reduir la rigidesa, no augmentar-la. Tornant al gràfic de contractes a temps complet i temps parcial (Figures 1 i 2), si es trasllada el SMI cap a la dreta i es calcula l’àrea entre els dos SMI (el vell i el nou) es podrà quantificar l’augment de la precarietat i les hores no remunerades.
Un recent treball sobre l’impacte de l’augment de l’atur dóna resultats típics de mercats laborals rígids. L’augment de l’atur impacta negativament en el rendiment escolar. A més, l’impacte és molt més gran si l’aturat és d’edat avançada, típic dels contractes complets indefinits amb grans indemnitzacions. No hi ha cap indemnització que compensi els problemes sobre el rendiment escolar o de salut mental associats a l’atur. Per aquests aturats, l’única solució és una feina. Per això, moltes socialdemocràcies senzillament han eliminat les indemnitzacions i també el salari mínim centralitzat. L’excepció són els Països Baixos, que va introduir un salari mínim juvenil de 515€. El model “Más España”, que és el que en Miquel Puig proposa, senzillament no existeix enlloc. Bé, sí: a Espanya.
La reducció de la temporalitat és tan necessària com l’augment de la parcialitat. El camí per aconseguir-ho no és inventar-se teoria que no existeix sinó prendre les mesures que sabem que funcionen. Això passa per:reduir el salari mínim, introduir un SMI per a joves, obrir fronteres i acollir refugiats, fer una reformainstitucional que redueixi la corrupció de partits i sindicats i reduir les indemnitzacions. Si volem protecció social, invertim en protecció social (i no en línies de metro, tramvies, AVEs  o carreteres infrautilitzades i que impacten negativament en la productivitat del treball i els salaris), reduïm les barreres al comerç i, sobretot:evitem fer tot el que fa Espanya. Independitzar-se per acabar fent “Más España” és un risc inassumible.

Autor: Ivan Aguilar (PhD en Economia per la Universitat de Barcelona)
Col·laboració de: Elisenda Lamana (MSc Candidate a la London School of Economics), Coro Xandri (Estudiant de IBE a la Universitat Pompeu Fabra i membre de Students for Liberty)