Anàlisi de les restriccions a la competència en l’arrendament de vehicles amb conductor (VTC) i recomanacions a la Conselleria de Territori i Sostenibilitat

La regulació vigent a Catalunya

L’actual regulació del sector de l’arrendament de vehicles amb conductor (VTC) a Catalunya es caracteritza per ser una de les més restrictives de l’entorn europeu. Les principals limitacions són: el límit quantitatiu en el segment VTC, l’obligació de prestar el servei en la modalitat de pre-contractació, la prohibició de circular per les vies públiques o romandre estacionats per contactar directament amb els clients, l’obligació de llogar la totalitat del vehicle, les restriccions geogràfiques a la lliure prestació del servei en territori nacional i l’establiment d’un nombre mínim de vehicles i altres condicionants sobre les característiques dels mateixos. L’efecte de totes aquestes limitacions és la restricció de la competència en el transport urbà de passatgers i el blindatge del règim de monopoli existent en la prestació i intermediació de serveis de taxi.

En aquest context, s’ha aprovat el Decret Llei 5/2017, d’1 d’agost, de mesures urgents per a l’ordenació dels serveis de transport de viatgers en vehicles fins a nou places. Aquesta llei incorpora noves restriccions al sector de les VTC, creant barreres tant a l’accés com a l’exercici de l’activitat indegudament justificades a l’empara dels principis regulació econòmica general i l’interès del consumidor. L’objectiu d’aquest document de Catalans Lliures és aportar elements d’anàlisi que siguin d’utilitat per a les autoritats catalanes de cara a un possible replantejament del model regulatori actual cap a models que fomentin la lliure competència i es basin ens els principis de necessitat i proporcionalitat que defineixen la regulació econòmica eficient.

La dualitat regulatòria entre taxis i VTC s’explica en gran mesura per la intenció del legislador de blindar i mantenir un règim de monopoli en el sector del taxi. Des de principis dels anys vuitanta, s’observen períodes de temps molt dilatats en què el nombre de llicències no ha variat o s’ha reduït, tot i l’existència d’importants canvis demogràfics i econòmics. La manca de resposta de l’oferta a canvis en variables fonamentals de la demanda constitueix un dels indicadors més clars del funcionament ineficient d’aquest mercat. El valor econòmic que s’atorga a les llicències de taxi és la prova més evident de l’existència de rendes reguladores de monopoli generades per una regulació restrictiva que limita l’entrada, restringeix la competència en preus, qualitat i innovació, transfereix rendes dels ciutadans als operadors establerts en el mercat del taxi i redueix el benestar. L’any 2016, les restriccions d’entrada i de preu en el mercat del taxi a l’Àrea Metropolitana de Barcelona ocasionaven un sobrepreu d’almenys un 12,3% i generaven una pèrdua anual en el benestar dels consumidors d’almenys 61,4 milions d’euros.

El manteniment d’una escassetat de llicències totalment artificial, creada administrativament, entraria dins dels fenòmens de captura del regulador (Stigler, 1971; Peltzman, 1976). Segons l’Institut Metropolità del Taxi de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, l’any 2016 el valor d’una llicència de taxi a l’àrea era de 134.115 euros. Al llarg del temps, les llicències de taxi, que en un mercat competitiu no tindrien valor, s’han convertit en un actiu amb una elevada rendibilitat, superior a la d’un altre tipus d’actius, com els actius borsaris. Segons la Subdirecció d’Anàlisi Econòmica de la CNMC, entre 1987 i 2016, el valor d’una llicència de taxi en el mercat secundari ha augmentat un 503,7%, mentre que l’IBEX-35 ha augmentat un 233,7%.

Captura
Gràfic 1. Nombre de llicències de taxi a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. 1982-2016. Font: Informe económico de la CNMC sobre el decreto 314/2016, relativo a la actividad de mediación en los servicios de taxi en Cataluña UM/010/17

Tenint en compte la situació del sector del transport de viatgers amb conductor, no sembla que la solució adequada sigui restringir encara més el tipus de servei tradicionalment més limitat normativament (VTC), sinó alleugerir les càrregues imposades a tots dos tipus de serveis de manera que puguin competir en el mateix mercat en igualtat de condicions, és a dir, anivellar el terreny de joc (“level the playing field”). La prohibició derivada del nou Decret Llei limitarà la comercialització de llicències en aproximadament un 50% de les actualment vigents i previstes en el curt termini a Catalunya. Conseqüentment, aquesta mesura crearà una forta barrera a l’entrada dels operadors VTC, el que suposarà un benefici per a la gran majoria d’operadors ja establerts, els taxistes, però un perjudici pel consumidor, que no podrà gaudir d’un servei substitutiu a uns preus probablement més competitius.

Experiència i bones pràctiques internacionals

A Nova Zelanda es van eliminar els límits quantitatius i es va establir un sistema de preus lliures – amb obligacions d’informació pública sobre les tarifes. Els preus es van reduir al voltant d’un 15% -25% en termes reals en les àrees urbanes (Bekken, 2006). L’experiència del Regne Unit, en concret a la ciutat de Londres, amb la introducció dels minicabs, confirma que els preus es redueixen amb la llibertat l’entrada.

El progrés tecnològic actua sobre els dos principals elements que podrien reduir les possibilitats de competència en preus en aquest mercat: els costos de cerca i els problemes d’informació. Les noves aplicacions tecnològiques que han sorgit en el transport urbà de passatgers (Uber, Cabify, Mytaxi, Lyft) han reduït considerablement, gairebé eliminat, els costos de cerca de vehicles. D’altra banda, permeten l’existència informació a disposició de l’usuari sobre la localització del servei, el temps d’arribada, el preu i altres variables, solucionant els problemes d’informació i incertesa típics en el mercat del taxi. Al seu torn, disposen de mecanismes de generació de reputació i interacció repetida en el mercat. Per tots aquests motius, els costos de transacció són mínims i l’usuari disposa d’informació adequada. En aquest context, la competència en preus pot ser molt intensa i la regulació del nivell dels preus no es troba justificada. Uber ofereix preus més reduïts que els taxis tradicionals en multitud de ciutats d’Estats Units (Silverstein, 2014).

Captura2
Gràfic 2. Grau de llibertat en l’entrada al mercat i en la fixació de tarifes. Font: Autoritat Catalana de Competència a partir de l’Economic review of the small public service vehicle industry. Goodbody Economic Consultants in association with Faber Maunsell and IMS Millward Brown (2009).

Recomanacions

En base a l’evidència presentada, i seguint els arguments aportats per diverses institucions especialitzades en regulació de mercats i competència, incloent l’Autoritat Catalana de la Competència (ACCO), la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia (CNMC) i la Comissió Europea, sembla que la solució òptima per al sector de la mobilitat urbana en vehicles de fins a 9 places amb conductor passa per reduir les càrregues administratives i la sobreregulació existent.

Des del Col·lectiu Catalans Lliures recomanem encarar una reforma del marc regulador del transport urbà de passatgers en vehicle de turisme (taxis i VTC) orientada a l’establiment d’un mercat competitiu. S’han d’eliminar moltes de les restriccions actualment presents, especialment els numerus clausus i els requisits d’accés i exercici injustificats. L’ única opció normativa alineada amb el interès general i els principis de regulació eficient és establir un règim de llibertat d’entrada i llibertat de preu en el transport urbà de passatgers en vehicle de turisme (taxi o VTC), en tots els segments del mercat i amb lliure prestació del servei en tot el territori nacional.

Valorem positivament que les recomanacions de l’Informe de la Comissió Interdepartamental de l’Economia Col·laborativa publicat el 5 de setembre de 2017 i que involucra sis conselleries del Govern de la Generalitat, s’aproximen en major mesura a les propostes aquí esmentades, considerant l’eliminació de les principals restriccions en el sector del taxi i l’arrendament de vehicles amb conductor (VTC).

 La Generalitat de Catalunya podria exercir les competències que disposa en matèria de transports, en virtut de l’article 16 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, per tal de regular l’activitat de VTC de manera que aquests operadors disposessin d’una normativa veritablement pro-competitiva, permetent l’obertura d’un mercat actualment captiu a la competència i generant un major benefici per al conjunt de la societat i l’economia catalanes.

Autor: Martí Jiménez Mausbach. Vicepresident de Catalans Lliures.

Revisió: Elisenda Lamana. Presidenta de Catalans Lliures.

 

BIBLIOGRAFIA

ACCO (2017). Informe de Regulación s/ decreto ley relativo alquiler vehículos con conductor (VTC).

Bekken, J. T. (2006): “Experiences with Regulatory Changes of the Taxi Industry”, 9th Conference on Competition and Ownership in Land Transport, 2006.

CNMC (2015). Informe Económico sobre los límites cuantitativos y las restricciones a la competencia en precios del taxi de la ciudad de Málaga LA/01/2015.

OCDE – Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económico (2007): “Taxi Services: Competition and Regulation, OECD Competition Policy Roundtables”.

Peltzman, S. (1976): “Toward a More General Theory of Regulation,” Journal of Law and Economics, vol. 19(2), pp. 211-40.

Silverstein, S. (2014): “These Animated Charts Tell You Everything About Uber Prices In 21 Cities”, Business Insider, octubre.

Stigler, G. J. (1971): “The theory of economic regulation’, Bell Journal of Economics, Vol. 2, 1971, pp. 3–21.

Anuncis

La Unió Europea: el marc natural d’una Catalunya independent (1/2)

Hospital Sant Pau_UE
Façana Hospital de Sant Pau (http://locampusdiari.com/arxius/38330)

Introducció: el debat de Catalunya al món

Des del inici de l’anomenat procés sobiranista, la intensitat de l’argumentació en el sí del debat púbic ha girat al voltant dels mecanismes que farien possible la independència (consulta, DUI, RUI), així com dels equilibris polítics que la sostindrien. Tanmateix, la necessitat de definir què serà i què no serà Catalunya una vegada sigui un estat independent – a nivell institucional, econòmic i social – és, al nostre entendre, igual d’urgent i imprescindible i una de les motivacions de CCL, així com d’altres moviments que han sorgit darrerament de la societat civil catalana.

En aquest sentit, l’objectiu d’aquest article és explicar com entenem el paper d’una futura Catalunya Estat en el marc institucional global. Si la independència esdevé finalment una realitat, la posició de Catalunya al món serà clau, tant a curt termini  – per a determinar si el futur Estat es podrà sostenir i consolidar en el temps – com a mitjà i llarg termini – per al desenvolupament de les seves institucions, el seu model socioeconòmic i les seves polítiques públiques. Així doncs, amb aquest article pretenem aportar idees al debat sobre el marc global on s’emmarcarà Catalunya una vegada independent.

Des de Catalans Lliures ens posicionem a favor d’un futur estat obert i basat en una economia de mercat dinàmica, interdependent, competitiva, diversificada i enfocada a l’exportació. Tanmateix, assolir aquests objectius dependrà, en gran mesura, de les aliances que s’estableixin una vegada Catalunya esdevingui un estat i del marc on aquesta s’insereixi. En aquest sentit, la Unió Europea (UE), el marc actual de l’economia i la societat catalanes és, al nostre entendre, el millor espai per a que Catalunya progressi en un context de llibertats individuals, drets civils, economia de mercat i institucions inclusives. Tanmateix, som conscients que els mecanismes pels quals Catalunya podria seguir formant part de la UE no són del tot clars. Malgrat que els Tractats no expliciten l’expulsió immediata de la UE del territori que s’independitza – com alguns polítics han (mal)interpretat, intencionadament – el cert és que actualment Brussel·les no és especialment oberta a les secessions, i diferents oficials i representants comunitaris ja han declarat obertament que una Escòcia independent (i, per al·lusions, Catalunya) hauria de demanar accés a la UE igual que qualsevol país tercer. Tot i així, resulta complicat pensar que països com Escòcia o Catalunya, amb societats, institucions i economies plenament integrades al marc comunitari, i amb ciutadans ja “de iure” europeus  – un dret adquirit fonamental segons el Tribunal Superior de Justícia Europeu-  haurien d’esperar per darrere de Turquia per a ser acceptats al marc comunitari del qual ja formaven part.

Però aquest article no pretén especular sobre com Catalunya podria romandre a la UE o si hauria de demanar-ne l’accés en un context post-independència, sinó que se centra en explicar per què la Unió Europea és, d’entre tots els marcs institucionals possibles, l’opció òptima per al progrés de la societat i l’economia catalanes. L’article es divideix en dues parts: la primera se centra en analitzar la genealogia i morfologia de la UE, mentre que la segona es dedica a argumentar els beneficis de formar part d’aquest marc institucional per a una futura Catalunya independent.

Primera part: què és i què no és la Unió Europea

Un projecte polític assentat sobre valors liberals

En un context com l’actual, de replegament i d’atrinxerament d’algunes posicions ideològiques – tant a la dreta com a l’esquerra – al voltant de la idea caduca d’estat nació, la Unió Europea ha continuat defensant els beneficis de la integració econòmica, consolidant el mercat únic i liderant tractats de lliure comerç amb les principals potències globals. Actualment, si hi ha una organització internacional que defensa amb fermesa els valors, profundament liberals, d’obertura i lliure circulació de béns, serveis, capitals i persones és la Unió Europea, si bé és cert que no tots els Estats ni les majories de govern que la conformen actualment en són promotors en igual mesura, com s’argumentarà a la segona part d’aquest article. Tanmateix, els fonaments i els objectius de la UE transcendeixen la ideologia de les majories de govern circumstancials; en aquest sentit, cal destacar que els valors liberals i les pràctiques pro-economia de mercat i pro-globalització han estat la punta de llança del projecte europeu des dels seus inicis.

La UE es va gestar durant la Postguerra europea i va desenvolupar-se en un context internacional – basat en els Acords de Bretton Woods – caracteritzat per la consolidació de  l’estat nació com a unitat fonamental de mesura i acció i com a eina principal dels governs per a desenvolupar les seves polítiques econòmiques, inspirades pel paradigma keynesià (intervenció directa en l’economia via despesa pública).  Paradoxalment, però, el que va pretendre la UE des dels seus inicis – i el que va fer, efectivament – fou llimar les fronteres físiques i psicològiques de l’estat nació westfalià amb la clara voluntat política d’evitar una altra gran guerra europea. Aquest procés d’evolució de l’estat tradicional a Europa s’ha dut terme d’una forma prou insòlita: via cooperació interestatal i cessió de sobirania voluntària en un marc de relacions supranacional. Malgrat, al llarg de la història, trobem diversos exemples de cooperació interestatal no violenta (el Benelux o el Zollverein, l’Unió Duanera alemanya de 1833), en cap altra ocasió un conjunt d’estats tan rellevants  – incloent les antagòniques França i Alemanya – havien cedit voluntàriament i en igualtat de condicions sobirania econòmica i política a unes institucions supranacionals.

El resultat d’aquest procés de cooperació és ben tangible: el mercat únic europeu, que s’assenta sobre les quatre llibertats fonamentals: lliure moviment de persones, béns, serveis i capitals. Aquest mercat de 500 milions de consumidors – que són, a la vegada, ciutadans de la UE – és el més gran del món, superant el dels Estat Units, i s’ha construït en un temps rècord – poc més de mig segle – i sense coacció. Si bé és cert que encara queden àrees on el mercat únic s’ha de completar – especialment pel que fa als serveis o al mercat de capitals -, es pot afirmar que la UE constitueix “l’exemple més reeixit de cooperació internacional voluntària de la història moderna” (Moravcsik, 2012). De fet, el mercat únic europeu és un dels aspectes més ben valorats pels ciutadans europeus (Comissió Europea, 2016).

La UE i el procés de globalització

La UE és fonamentalment un projecte polític que ha progressat via integració econòmica i cessió de sobirania per part dels seus estats membres. I ho ha fet en paral·lel a un procés d’integració econòmica més global – la segona i la tercera globalització – que es va iniciar de facto durant la Postguerra. Malgrat el marc institucional de Bretton Woods atorgava a l’estat supremacia pel que fa a les principals decisions de política econòmica, també va generar, en paral·lel, una sèrie d’institucions enfocades a promoure la integració i la cooperació econòmiques a nivell global. Un bon exemple seria el GATT, actualment la Organització Mundial del Comerç, una institució formada pels principals països avançats i en desenvolupament que des dels anys 50 s’ha dedicat a reduir progressivament les barreres aranzelàries i no aranzelàries arreu del món i a promoure el comerç internacional de béns i serveis.

La UE no només replicà aquest procés de liberalització global a escala europea, sinó que l’intensificà, assolint, amb el mercat únic, els nivells d’integració econòmica interestatal més elevats del món. Aquesta integració, però, no només ha estat “negativa” (en el sentit de desregulació: eliminació de les barreres al comerç), sinó també “positiva”, en el sentit de generar institucions pròpies capaces de regular la competència al mercat únic europeu, impulsar polítiques comunes en el marc de l’agricultura i la pesca, o fins i tot generar una moneda pròpia amb un Banc Central únic per a 19 dels 28 estats de la UE. Actualment, doncs, les economies europees són més interdependents que mai, malgrat continuen presentant diferències institucionals evidents. Si comparem la Unió Europea amb els Estats Units, per exemple, comprovarem que la UE és un ens molt més descentralitzat, en el sentit que els estats membres continuen sent clau per al procés de presa de decisions i legitimació de les polítiques comunes i compartides, i moltes institucions rellevants per al progrés social i econòmic, com el mercat laboral o el sistema educatiu, continuen sent competència exclusiva dels estats membres. Finalment, el pressupost comunitari equival a un percentatge ínfim del PIB europeu, només un 1%, en comparació al 20% del PIB nord-americà que representa el pressupost federal dels Estats Units.

Cedir sobirania per a guanyar-ne més

Un dels dubtes que sorgeixen quan es debat sobre si és interessant que Catalunya esdevingui un estat membre de la UE és la qüestió de la sobirania: formant part de la UE com a Estat, perdria Catalunya la sobirania que hauria guanyat (o recuperat, segons com es plantegi el debat) al independitzar-se de l’estat espanyol?

Entendre la UE com un estat supranacional que absorbeix la sobirania nacional dels estats nació és un discurs que escoltem sovint, especialment per part dels moviments euroescèptics, i va ser un dels arguments principals del discurs pro Brexit al Regne Unit. Però aquest discurs presenta una sèrie de punts dèbils.

El primer és concebre la sobirania estatal com es concebia fa cent, dos-cents o cinc-cents anys, quan els estats nació tradicionals es van començar a forjar. A diferència del passat, en el món globalitzat actual la sobirania ja no es mesura en funció de la capacitat de disposar de més instruments, com per exemple una política monetària pròpia o el control absolut de les fronteres. Una vegada les economies esdevenen interdependents, l’estat més sobirà és aquell que està perfectament inserit dins de l’economia global, i que pot traslladar les seves prioritats amb veu clara i influent en els fòrums d’alta política i presa de decisions internacionals. L’altra opció per a ser sobirà és l’autarquia, però pocs estats al món tenen la capacitat de mantenir un nivell de vida homologable al dels països més avançats essent plenament autàrquics, menys encara les economies europees, històricament interdependents i amb relativament pocs recursos naturals. Àdhuc estats amb recursos naturals substancials poden acabar essent menys sobirans que un estat membre de la UE i esdevenir estats fallits, malgrat disposar de tots els instruments propis d’un estat nació. En altres paraules: el procés de globalització ha posat límits al poder dels estat nació, i només aquells estats que aconsegueixin adaptar-se a la interdependència aconseguiran mantenir la seva sobirania, mentre que els que s’entossudeixin a actuar com estats nació tradicionals i replegar-se sobre sí mateixos es poden trobar que, malgrat disposen de tots els instruments, no els poden exercir. Per als estats petits aquesta realitat és molt més evident. De res li serviria a Catalunya disposar d’una moneda pròpia, per exemple, si aquesta no és acceptada pels mercats internacionals. Inclús si això passés, la moneda catalana s’acabaria ajustant a les monedes de referència, com passa amb els països les polítiques monetàries dels quals s’adapten a l’evolució del dòlar o de l’Euro (aquest fenomen s’anomena “il·lusió canviària”). En definitiva: en un món globalitzat, els avantatges de disposar de certs instruments són relatius, especialment per als països petits, oberts i sense recursos naturals.

El segon punt feble del discurs euroescèptic és concebre la UE com un estat supranacional mastodòntic. Ja hem indicat que el pes del pressupost comunitari sobre el PIB i la capacitat del “govern federal” (que equivaldria, amb matisos, a la Comissió Europea) de prendre decisions independentment dels estats és molt limitada. L’afirmació, doncs, que la UE equival a una mena de URSS (el cèlebre terme “EUSSR” fou encunyat pels partidaris del Brexit al Regne Unit) és una caricatura que només pot ser útil en tertúlies informals. A més a més, malgrat estar formada per un conjunt d’institucions supranacionals, la UE no és pròpiament un estat supranacional, és a dir, que no intenta replicar ni la morfologia ni les competències dels estats nació a escala europea. És, en aquest sentit justament, que la UE trenca amb la psicologia de l’estat tradicional i es situa com un experiment de cooperació interestatal sense precedents, tal i com s’ha argumentat abans.

Per què la UE no és un estat tradicional? En primer lloc, perquè no s’assenta sobre un demos concret. Malgrat molts de nosaltres ens podem sentir europeus, i la identitat europea es pot considerar una realitat més, el cas és que la immensa majoria de ciutadans de la UE responen en primer lloc al seu demos nacional i només un ínfim percentatge dels europeus se sent abans europeu que nacional, o només europeu (Comissió Europea, 2013). El demos, a més, no es conjuga només amb la identitat, forjada a través d’una història, llengua i cultura comunes, sinó també a través d’unes regles del joc, que anomenem institucions i que, tot sovint, són dependents de la història particular dels territoris que conformen la UE, ja siguin els propis estats, les regions o bé les ciutats.

En aquest sentit – i malgrat alguns dels pares de la UE, com Altiero Spinelli, eren fervents federalistes – la UE no ha tingut mai com a objectiu clar i destacat constituir-se com un estat nació, sinó més aviat construir un seguit d’institucions compartides per tots els estats que, progressivament, anessin generant interdependències entre aquests, fonamentalment a través de la integració econòmica, que és molt més senzilla de legitimar a través de resultats, com la millora dels estàndards de vida, que no pas la integració política plena. És per aquest motiu que, malgrat que la integració europea ha assolit nivells molt elevats, la legitimitat dels estats respecte a la seva direcció, intensitat i velocitat sempre ha estat primordial. En aquest sentit, es pot afirmar sense embuts que, malgrat els progressos en integració econòmica i política, la UE continua essent fonamentalment un club d’estats que es relacionen en un marc supranacional però fortament limitat per les majories de govern i les dinàmiques domèstiques. Pel fet de formar part de la UE, els estats membres, i els diferents demos que els sustenten, no han deixat de “ser” ni s’han vehiculat cap a un nou demos, com ha succeït en la majoria de processos d’integració territorial dels darrers segles.

El que realment fa la UE és prendre eines que tradicionalment havien estat en mans dels estats nació i emprar-les a nivell europeu per al benefici dels propis estats. Més que restar sobirania als estats, doncs, la UE ha permès generar un “pool de sobiranies” a escala internacional que multiplica les oportunitats dels estats membres de subsistir en un món globalitzat i dominat per les grans potències de l’Àsia i Amèrica. Formar part de la UE permet a països petits com els Països Baixos o Dinamarca adoptar una posició negociadora amb els Estats Units que no es basi simplement en acceptar el que demani la potència comercial hegemònica. Així doncs, la UE s’ha d’entendre com un amplificador de sobiranies, més que no pas un estat federal que pren competències i legitimitat als estats federats.

Finalment, la UE tampoc és un estat tradicional en el sentit de funcionament institucional. El Parlament Europeu, per exemple, no té la capacitat de proposar lleis, ja que l’únic òrgan amb capacitat legislativa és la Comissió Europea. Si haguéssim de buscar una definició acurada, no diríem que la UE és un estat supranacional sinó, més aviat, un “estat regulador” (Majone, 1997), és a dir, una forma de govern basada en la normativa en lloc d’una intervenció pública positiva via fiscalitat i despesa, una competència que han mantingut els estats membres. La UE com a estat regulador estableix les regles del joc per als diferents agents que conformen l’economia política del mercat únic (empreses, institucions domèstiques, ciutadans) i garanteix el correcte funcionament d’aquest.

L’estat regulador, però, no és un invent europeu; tradicionalment, s’ha emprat aquest concepte per a definir l’estat federal nord-americà, pioner en la creació d’agències independents que regulen la competència en un dels mercat interns més grans del món. I és que, contràriament al que argumenten alguns moviments llibertaris, la situació inicial prèvia a la creació de la UE (o a la creació el mercat únic dels EUA) no era precisament la de competència perfecta, a la qual la UE hi va anar afegint traves reguladores, sinó que el comerç intraeuropeu estava fortament limitat per barreres tarifàries i no tarifàries, així com per les regulacions divergents dels estats, que prioritzaven (encara més que avui) els monopolis nacionals i les oligarquies estatals. El que va fer la UE, com s’ha argumentat, va ser replicar el procés de liberalització o desregulació global a escala europea. Però la simple desregulació en un marc dominat pel pes de l’estat en l’economia, com era el cas del paradigma Bretton Woods, podria haver dut a la privatització dels monopolis estatals, passant simplement d’un marc de col·lusió públic a un de privat. De fet, en alguns països on la regulació de la competència és fràgil, i on les oligarquies extractives tenen un pes substancial, com és el cas d’Espanya, la desregulació dels monopolis estatals en molts casos va derivar en la privatització a dit. En aquest context, per evitar aquesta mala praxis, i per assolir realment l’objectiu de liberalitzar l’economia, és necessari re-regular. Paradoxalment, doncs, els mercats lliures requereixen més normes, justament perquè no es parteix d’una situació inicial ideal on les forces del mercat actuen lliurement, com argumentarien alguns llibertaris, sinó que venim d’un model on el pes de l’estat sobre l’economia era quasi absolut i és el procés de desregulació i re-regulació, com el liderat per la Unió Europea en paral·lel al dels estats membres, el que ha aportat més lliure competència i més liberalització.

Però quins avantatges comportaria per a una Catalunya Estat el marc comunitari respecte a d’altres marcs de relacions internacionals, com per exemple l’EFTA? I què pot aportar la UE a una Catalunya independent a nivell social, econòmic i institucional? Aquestes i més preguntes s’intentaran respondre a la segona part de l’article.

Elisenda Lamana Garcia

Economista i Presidenta del Col·lectiu Catalans Lliures

 

 

Millenials d’esquerres, futurs liberals?

jjubierre36047263-mani-estudiantes-madrid161026135524-1477483068484

Els millenials van votar massivament per Bernie Sanders, per Pablo Iglesias i ho faran per Jeremy Corbyn. Alhora, han viscut en una època de globalització efervescent i han crescut amb el progrés tecnològic recent. Per què, doncs, voten opcions polítiques que no afavoreixen el comerç internacional, l’emprenedoria i el lliure mercat? La resposta és difícil i en canviar la tendència rau l’èxit polític de les opcions liberals. Jo vaig ser un d’ells i és per això que tractaré a continuació d’analitzar les raons que porten als joves al socialisme.

En general, els assumptes que interessen a les noves generacions són el respecte pels drets civils – com els de la comunitat LGTBI, la lliure circulació d’immigrants, l’acollida de refugiats i l’oposició a les guerres intervencionistes -, però també una major regulació de l’economia en favor d’una reducció de les desigualtats, menys injustícia i més prosperitat. També neguen rotundament als abusos de poder, la falta de llibertat d’expressió i la corrupció política.

Sembla evident que les idees són molt llunyanes al liberalisme en qüestions econòmiques, ja que els programes de les candidatures esmentades proposen augments de la despesa pública i dels impostos, així com regulacions sobre la indústria emergent i la tradicional. Tot i així, s’ha de pensar que no són els votants millenial qui han creat aquest ideari sinó els que s’hi han adherit amb entusiasme perquè han cregut que era el més just. Però no els culpeu de tots els mals,  potser s’han decidit per aquestes forces polítiques perquè han confós bones intencions amb bones conseqüències. Sincerament, han cregut que un estat controlador que dóna subvencions, ajudes a mansalva i “doma” el capitalisme seria útil per a la societat. S’equivoquen i no ho saben. Però hi ha llum al final del túnel, ja que si no pensem en termes econòmics, la veritat és que les opinions d’aquests joves no són tan llunyanes a les que defensen les tesis liberals, especialment pel que fa als drets civils, la lliure circulació de persones o la cooperació internacional.

Tenint en compte aquests darrers punts, voldria llençar un missatge als sectors liberals actius en aquets país: si com a liberals voleu que les idees que defenseu s’apliquin i tinguin l’èxit que creieu que tindrien, no us dediqueu a insultar a socialistes i neocomunistes. En lloc d’això, toca explicar als millenials com ha avançat fins ara la humanitat. Toca convèncer que els seus somnis de prosperitat poden fer-se realitat amb més llibertat econòmica i intentar que se n’adonin que els liberals també defensen els drets civils abans esmentats. També cal fer-los veure que s’equivoquen al pensar que la corrupció política i els abusos de poder s’acaben quan l’esquerra governa. Ells ho creuen perquè associen socialisme amb bondat i no consideren el paper dels incentius. L’estudi dels dirigents socialistes de l’Amèrica Llatina els podria fer entrar en raó.

La política sol estar molt polaritzada i els votants associen grups d’idees amb partits, cosa que acaba fent que prenguin les ideologies com a cànons sagrats i que no puguin acceptar cap proposta dels seus rivals polítics. No només els joves han escollit el socialisme per falta d’informació i de coneixement, sinó també per un exercici de comparació. Mentre Sanders omplia sales plenes de joves desconfiats amb l’establishment cada nit, el candidat del partit Republicà, Donald Trump, es dedicava a desacreditar jutges pel seu origen mexicà o a dir que prohibiria la entrada de tot musulmà als EUA. El partit republicà va regalar el discurs del bé a l’esquerra americana. Els joves són idealistes i utòpics i, evidentment, cauran abans en paranys d’intervencionisme i proteccionisme econòmic que en un discurs basat en la mentida i la por. En resum, molts joves millenials han optat per l’esquerra política perquè han cregut que la dreta representava el mal i l’egoisme. És cert que el cas de Trump confon el personal encara més, ja que a la vegada que demana desregularitzar el sistema sanitari o baixar impostos, té una actitud intensament proteccionista, com demostra la seva al·lèrgia als tractats de lliure comerç i el seu “America First”. Malgrat això, sovint es descriu a Trump com a liberal o “neoliberal”, justament perquè s’obvia que els drets civils, les llibertats individuals i el respecte a la pluralitat d’opinions i a la diferència són aspectes inherents del discurs liberal des dels seus inicis.

En definitiva, si es redueix el liberalisme a allò econòmic, i es tendeix – des dels mitjans – a construir un home de palla neoliberal només preocupat per desregularitzar i baixar impostos, és comprensible que molts joves socialistes no es plantegin defensar idees liberals en el sentit econòmic, les quals han acostumat a acompanyar programes polítics regressius pel que fa als drets civils, les llibertats individuals i l’emancipació de les minories.

En altres paraules: molts millenials no es plantegen el liberalisme com una opció perquè veuen que els qui majoritàriament defensen aquestes idees en defensen d’altres que disten molt de la idea de llibertat. Potser els qui són liberals des de fa molt temps veuran estúpid que els joves caiguin en la trampa de l’esquerra populista, però jo ho puc entendre. I és per això que crec que és millor tractar de convèncer a joves escorats a l’esquerra amb un discurs constructiu, que expliqui els avantatges del comerç i l’intercanvi per al desenvolupament socioeconòmic i el progrés humà, i que  incideixi també en els aspectes no econòmics del liberalisme, tals com la tolerància, el pluralisme, les llibertats individuals, les institucions inclusives i els drets civils.

Albert López

Soci de CCL

 

Una economia competitiva i innovadora per a un nou país, amb Andreu Mas-Colell

DALJZjlVYAAZfQj (1)

El passat dijous 18 de maig, vam celebrar el nostre IV Sopar amb el Professor Andreu Mas-Colell com a convidat estrella. La ponència de l’exconseller d’Economia va tractar els aspectes claus que determinen la competitivitat de l’economia i algunes propostes per a Catalunya.

Mas-Colell va recalcar la importància de la internacionalització, la formació i l’atracció de talent per augmentar la competitivitat de les empreses catalanes, així com la necessitat de transferir la recerca al teixit industrial del país per potenciar la innovació. També va destacar que la mida reduïda de les empreses, majoritàriament PIMES poc intensives en capital financer i tecnològic, suposa un fre a l’hora de guanyar productivitat i millors retribucions salarials. Es va mostrar escèptic amb aquells qui critiquen el turisme, subratllant que aquest sector ha impulsat la connectivitat aeroportuària de Barcelona i contundent en la defensa de la col·laboració publicoprivada i l’especialització en la provisió de serveis públics, exemplificada en el cas del nou centre d’oncologia pediàtrica associat al Sant Joan De Déu.

Mas-Colell també va alertar sobre els perills d’establir drets subjectius sense garantia de recursos com en el cas de la Renda Garantida Ciutadana, si bé va matisar que una RGC controlant els possibles incentius perversos seria viable en un escenari d’independència amb hisenda pròpia.

Imagen1 (1)

El Professor va proposar un model de governança universitària per a una Catalunya independent, amb major autonomia i un nou procediment de selecció del rectorat introduint la figura d’un patronat o consell universitari. L’exconseller fou molt clar sobre la relació entre el sistema de contractació obert i els èxits de la recerca catalana i la necessitat de preservar un model on el personal és laboral (ICREA, Serra Hunter) i no funcionarial (CSIC).

També va parlar de l’atractiu model fiscal de Madrid, amb menor Impost sobre la Renda i sense Impost de Patrimonis, per l’atracció d’inversió i com la manca d’autonomia fiscal de Catalunya condiciona les altes càrregues tributàries per empreses i treballadors.

Finalment, Mas-Colell va intentar desdramatitzar l’onada catastrofista sobre la IV Revolució Industrial, la robotització i la desaparició del treball, emfatitzant que millorar la safety net o xarxa de seguretat social és molt preferible a les propostes proteccionistes dels nous moviments populistes.

En definitiva, va ser una vetllada molt interessant, on vam poder tractar a fons un ampli ventall d’aspectes clau per la competitivitat del nostre país, en molt bona companyia. Us esperem al proper sopar!

Llibertat i bons fums

El nostre dret a les drogues. La hipocresia de la prohibició.

La prohibició de les drogues és, a dia d’avui i des de fa dècades, una opció política taxativa que restringeix d’una manera o altra l’accés d’aquestes substàncies als ciutadans. No obstant, l’anomenada “guerra contra les drogues”, igual que qualsevol altra mesura política, ha de ser, com a mínim, debatuda a fons valent-nos dels millors anàlisis que es puguin reunir, especialment quan, com qualsevol ciutadà mínimament immers en la vida social de la seva comunitat sap, l’accés a les drogues no ha estat limitat amb èxit ni el dany derivat del seu consum ha deixat de ser una realitat vigent en tot el planeta.

Per començar, convé assenyalar que l’experiència prohibicionista, en nom de protegir la salut pública dels ciutadans, s’ha caracteritzat per un nefast abordatge de les conseqüències indesitjades i ha creat un mercat  criminal i corruptor. De fet, la prohibició es fonamenta en arguments morals molt dubtosos, ja que si realment la salut és l’excusa plantejada per iniciar i perpetuar la prohibició, l’evident doble vara moral en les polítiques públiques que protegeixen la llibertat dels productors, distribuïdors i consumidors d’alcohol i tabac no sembla tenir massa sentit. El cert és que el nombre de 187.100 persones mortes a causa del consum de totes les drogues il·legals no són res si les comparem amb les 6 milions de defuncions anuals directament atribuïbles al tabac. L’alcohol, per altra banda, està darrere de comportaments violents de tota mena, accidents de trànsit, una addicció molt difícil de vèncer i diferents danys a la salut de caràcter sever.

La tesi principal que afirma que el dany a la salut és el principal motiu pel qual cal prohibir el cànnabis, la cocaïna, el peiot, l’ayahuasca o altres drogues recreacionals o cerimonials il·legals, perd pes i s’enfonsa quan s’enfronta a la resta de drogues legals o altres agents perillosos en què, per dubtosos motius, sembla que no ha de ser aplicada. La llibertat que protegeix les persones relacionades amb l’alcohol i tabac, la boxa, els menjars greixoses, el sedentarisme, l’estrès laboral o altres factors de risc que actualment assolen Occident, és ignorada en un exercici d’hipocresia absoluta, on les piruetes mentals per justificar les suposades diferències entre uns comportaments i uns altres no fan sinó demostrar, que les bases de la ideologia prohibicionista no són més que tèbies excuses.

L’activisme liberal

La pobresa argumentativa de la qual parlem és recognoscible, sense grans dificultats, en el famós eslògan “Just say no” (Simplement digues no), mancat de qualsevol informació científica pel que fa a quina dosi o sota quines circumstàncies un ha de rebutjar les drogues, en lloc de l’ús d’un criteri basat en el respecte a la llibertat de la ciutadania però oferint certes garanties en matèria d’educació sanitària, com sí n’hi ha, per contra, quan es parla d’alcohol o sexe segur. Sens dubte, l’acceptació sense gaire resistència a l’statu quo imperant, té molt a veure amb aquest fet, i per això podem esperar que la prohibició prossegueixi fins que la societat es sensibilitzi d’una vegada per totes amb aquesta causa. De la mateixa manera que l’homosexualitat, i després d’un canvi notable i gradual en l’apreciació d’aquesta orientació sexual, no va ser eliminada per l’Associació Americana de Psicologia dels manuals de diagnòstic de malalties fins a 1973, la percepció que tinguem sobre l’abordatge del que pot significar un problema per a alguns consumidors, però que no deixa de ser una opció vital respectable, ha de determinar el temps de vigència que li quedi a aquesta croada moral. És aquí on els liberals hem de passar a l’activisme, opinant des de la nostra acostumada visió respectuosa i tolerant amb els drets de les persones en tots aquells mitjans en què puguem influir. El respecte a una societat de persones lliures i responsables, a la propietat privada, a la pluralitat de projectes vitals i a l’autonomia contractual de les persones, és, de fet, una caixa d’eines conceptual molt poderosa a l’hora de promoure la llibertat en totes les seves expressions, també en la despenalització de les drogues.

En un exercici de sa civisme hauríem de plantejar, a la resta de persones, si l’autonomia individual per ingerir qualsevol substància hauria de ser anàloga a aquestes llibertats que han estat perseguides durant tant de temps. A ulls de la majoria de ciutadans, plantejar qualsevol mínima intrusió de l’Estat a la lliure manifestació d’idees o a la pràctica religiosa sol impulsar crítiques vehements i fins i tot revoltes, però aquest no sembla ser el cas quan parlem del dret a accedir a la compra de drogues. Actualment, el punt de vista oficial és que les drogues constitueixen una amenaça per als ciutadans. I el concepte que se’n desprèn d’aquesta imatge és que el deure d’un Estat modern, i científicament evolucionat, és protegir els seus ciutadans, generant, de pas, conseqüències imprevistes traduïdes en malestars de tota mena, com el fort estigma social que pateixen els usuaris d’aquestes substàncies i la maximització del risc associat al consum, resultant aquestes unes de les víctimes que més notòriament pateixen l’anomenada ” guerra contra les drogues “.

Promovent l’estigma i l’erosió dels drets humans


Utilitzar el sistema penal per resoldre un problema de salut pública passa necessàriament per criminalitzar la vida privada de moltes persones, fàcilment classificables per la societat en diferents col·lectius especialment vulnerables a aquestes sancions. La identificació de la criminalitat amb un determinat grup, classe o categoria dóna lloc, amb el pas del temps, a una “marca distintiva deshonrosa” que indueix una discriminació o estigma de més o menys intensitat.

Aquesta discriminació no ha passat desapercebuda per l’Oficina de les Nacions Unides contra les Drogues i el Delicte (UNODC), que en un elaborat informe la inclouen dins de les “conseqüències imprevistes” de la guerra contra les drogues:

“La cinquena conseqüència imprevista (del control internacional de drogues) és la manera en què percebem i tractem els consumidors de drogues il·lícites. Sembla haver-se creat un sistema en el qual els que cauen en la xarxa d’addicció es troben exclosos i marginats de la societat, contaminats per un estigma moral, i sovint incapaços de trobar tractament fins i tot si estan motivats a buscar-lo. “

De la mateixa manera, i malgrat que no es reconeix formalment un “dret a les drogues”, criminalitzar aquest àmbit sí que té un impacte real molt gran en alguns Drets Humans reconeguts per les Nacions Unides (sent la protecció als Drets Humans un dels tres pilars del treball de les Nacions Unides, juntament amb el desenvolupament i la seguretat), per exemple en el dret a la privacitat, a la llibertat de creences i pràctiques o el dret a la salut, entre d’altres vulnerats.

“Les persones que consumeixen drogues no perden els seus drets humans. Aquests inclouen el dret d’aspirar a l’estàndard més alt de salut física i mental disponible (incloent l’accés a tractament, serveis i atenció), el dret a no ser torturat o detingut arbitràriament, i el dret a no ser privat de la vida arbitràriament. Amb massa freqüència, els consumidors de drogues pateixen discriminació, són forçats a acceptar tractaments, són marginats i sovint es veuen perjudicats per enfocaments que emfatitzen excessivament la criminalització i el càstig, mentre resten importància a la reducció de danys i el respecte pels drets humans” – Navanethem Pillay, Alt Comissionat de l’ONU per als Drets Humans 2009.

Resulta curiós que el dret a la salut surti perjudicat quan la protecció de la salut és, suposadament, la gran excusa per prohibir les drogues. I és que els incentius de la prohibició, lluny de protegir el dret a la salut, asseguren un consum irresponsable, ja que empenyen a l’usuari de drogues a realitzar un consum clandestí, antihigiènic i sense supervisió, abandonant-lo en un mar de desinformació al voltant del consum i la qualitat de la substància.

Així doncs, podem afirmar sense por d’equivocar-nos que en tot el món, i de manera més o menys intensa, la guerra contra les drogues està soscavant greument els drets humans. Ja sigui perquè la població ignora aquests danys o perquè no se sent molt incòmoda amb ells, la veritat és que s’han donat constants abusos i deteriorament de llibertats civils, negació de drets econòmics i socials, discriminació de persones i grups i imposició de càstigs inhumans a causa d’un enfocament prohibitiu clarament injustificat. Potser perquè aquests actes de flagrant injustícia són considerats de manera aïllada (un consumidor bastonejat per l’autoritat per extreure-li informació, una família desplaçada per la fumigació aèria del seu cultiu il·lícit, un consumidor “reeducat” a força de treballs forçosos …), o perquè el discurs intolerant ha creat un clima polític en el qual no es requereix que les polítiques sobre drogues compleixin amb els drets humans, no hi ha un moviment ciutadà actiu proporcional als danys comesos.

Tanmateix, la realitat és que la guerra contra les drogues s’ha lliurat a tot el món durant 50 anys, propagant els danys anteriorment citats, sense aconseguir reduir el més mínim, l’oferta i el consum de les mateixes. Deixant de banda aquest fracàs, si l’Oficina de les Nacions Unides contra les Drogues i el Delicte (UNODC) ha identificat importants “conseqüències imprevistes” fruit de l’aplicació d’aquestes polítiques, és obvi que aquestes resulten no del propi consum de la droga , sinó de l’elecció d’un enfocament prohibitiu basat en l’aplicació d’unes lleis que, per la seva naturalesa, criminalitzen a molts usuaris de drogues, qui sovint es situen en posicions de vulnerabilitat, i emplaça el control del tràfic de drogues en mans de criminals organitzats.

Aquesta és l’herència que ens ha deixat una opció política equivocada, que no concorda amb els principis de llibertat, propietat i autonomia contractual, necessaris per construir una societat en la qual valgui la pena viure. De nosaltres depèn trencar amb un tabú que tots sabem i pocs s’atreveixen a dir: només en el marc de la legalització de les drogues serem capaços d’aturar aquest desastre, i, per això, és urgent reclamar el nostre legítim dret a les drogues.

Jose María Escorihuela

Becat per l’Institut Mises Barcelona

Activista i estudiant d’infermeria

 

Llibertat i bons fums!

Let ‘Em In

ap_678987637498_custom-a7e49926e391f623fd1fb1f06d5648fb41a82cee-s900-c85-1

No són bons temps per als defensors de la llibertat de moviments. Aquells qui creiem que aquesta llibertat és fonamental i, per tant, té una importància simètrica a la llibertat d’expressió, el dret d’associació o el dret de reunió, veiem com, cada vegada, per motius diversos, són més les persones que aposten per una restricció dràstica dels fluxos migratoris. Aquesta posició no és homogènia i aplega un ampli ventall de posicions, des dels que aposten per un augment de les restriccions amb condicionants fins als partidaris del tancament de fronteres. N’hi ha fins i tot que van més enllà i volen aixecar murs, després de tants anys celebrant-ne la caiguda.

Els liberals som aquells qui entenem que la resta d’individus no són de la nostra propietat i han de poder perseguir els seus projectes vitals amb llibertat. In dubio, pro libertate: cada individu ha de poder determinar, pacíficament, el seu curs d’acció a menys que existeixin fortes raons que ho impedeixin. La raó epistemològica en què es fonamenta aquest principi és la mateixa que s’aplica a la presumpció d’innocència: tothom és innocent fins que es demostra el contrari; tothom té dret d’expressió, reunió o associació fins que es demostra el contrari. La càrrega de la prova recau sobre el prohibicionista, sobre aquell qui vol limitar la capacitat d’agència i l’exercici de les nostres llibertats. El raonament és equivalent quan ens referim a la llibertat de moviments: és la interferència en els plans d’acció dels altres que requereix una justificació per dur-se a terme, i per tant ha d’existir una presumpció a favor de la llibertat migratòria.

El liberalisme, per tant, parteix de dues premisses que són indispensables també per a entendre la qüestió de la immigració: el reconeixement del pluralisme i l’exercici de la tolerància. L’ideal polític liberal, en definitiva, reclama una visió del món que no considera a persones amb diferents interessos com a enemics mortals. Els estats, en la mesura que constitueixen una associació forçosa, no voluntària i amb escassa possibilitat d’escissió, són la distopia per excel·lència d’aquest marc. No obstant, alguns estats compten amb millors institucions que d’altres i protegeixen millor els drets civils, les llibertats individuals i la igualtat davant la llei. En aquest sentit, la possibilitat per a cada individu de poder escindir-se d’un estat o de qualsevol altra organització política hauria de prendre un paper creixent.

La llibertat de moviments és una llibertat bàsica que els governs haurien de respectar i protegir. La tesi que intentarem desenvolupar en aquest article és que les restriccions frontereress4g són èticament inadmissibles i econòmicament destructives. La gran majora dels individus als que s’impedeix la lliure circulació a través de les fronteres nacionals fugen de la persecució o la pobresa i busquen poder millorar els seus plans vitals. La immigració és també un element clau en un món cada vegada més interconnectat. Malgrat les preocupacions significatives i generalitzades sobre les seves implicacions econòmiques i socials, el moviment de persones entre les fronteres mundials ha augmentat la productivitat i el benestar globals.  No deixa de ser curiós veure com la defensa de la lliure circulació de béns, capitals i serveis (malgrat que fins i tot aquestes s’estan posant en qüestió darrerament), sovint no va acompanyada de la defensa de la llibertat de circulació de persones.

Més del 90% dels 247 milions d’immigrants que es van moure a través de les diferents fronteres nacionals ho van fer voluntàriament i, en general, per raons econòmiques. El 10% restant són refugiats o demandants d’asil que s’han desplaçat a un altre país per escapar del conflicte i la persecució. Aproximadament la meitat d’aquests immigrants s’han desplaçat de països en vies de desenvolupament a països desenvolupats, on la immigració és un determinant clau del creixement poblacional. Entre l’any 2000 i 2014 els immigrants han contribuït entre un 40% i un 80% en el creixement de la força laboral en els seus principals països de destinació. Els treballadors que es desplacen a països amb dotacions de capital per treballador majors, i per tant països on poden esdevenir més productius, fan augmentar el PIB global. Algunes estimacions xifren aquestes contribucions en $6.7 bilions, el 9.4% del PIB global l’any 2015, i $3 bilions més del que haurien estat capaços de produir en els seus països d’origen.

L’abolició total de les barreres comercials que permetés la lliure circulació de béns, capitals i mercaderies suposaria un increment del PIB mundial d’una magnitud força reduïda si ho comparem amb l’abolició de les restriccions i barreres per la mobilitat laboral. Les magnituds poden fluctuar força en funció dels supòsits i de la manera en com s’estimi, però estan en un interval d’entre el 50% i el 150% del PIB mundial actual (aquest article fa un recull d’evidència empírica sobre aquest tema ). Això vol dir que l’absència de restriccions a la llibertat de circulació de persones esdevindria la millor font de guanys en eficiència que hauria donat mai la globalització, i un considerable augment de la renda mundial, accelerant, d’aquesta manera, el ritme de disminució de les taxes de pobresa.

Un recent i extens report publicat pel portal VoxEU sobre immigrants econòmics i refugiats dedica un capítol a l’estudi d’aquesta qüestió. Es fa una anàlisi dels costos de la immigració a curt i a llarg termini,  on es modifiquen alguns dels supòsits (com els possibles canvis en l’estructura demogràfica associats a les modificacions dels patrons d’educació i fertilitat) emprats en altres simulacions per a una estimació adequada. Malgrat que les xifres no són tan espectaculars com les citades anteriorment, a curt termini el guany de la lliure circulació de persones seria proper al 20% del PIB i a llarg termini podria arribar al 50% de la renda mundial.

Impacte econòmic de la immigració: mercat laboral

Quan es parla de l’impacte econòmic de la immigració cal especificar de quin impacte s’està parlant. A grans trets, l’opinió pública sol discutir sobre l’impacte en el mercat laboral i l’impacte en l’Estat del benestar, és a dir, en la diferència entre els recursos que reben els immigrants i el que aporten al sistema fiscal. Alhora, quan parlem de l’impacte de la immigració en el mercat laboral, podem discernir entre l’impacte en la quantitat (l’ocupació) i l’impacte en el preu (el salari).

Quan es parla de l’impacte de la immigració en la quantitat d’ocupació al mercat laboral se  sol afirmar que els immigrants “roben” els llocs de treball als ciutadans natius, mentre que en l’àmbit salarial s’afirma que un augment de l’oferta laboral provoca una disminució dels salaris. Aquestes són dues de les moltes fal·làcies econòmiques que tan bé s’han recollit en aquesta entrada del blog Nada es Gratis, i que podem batejar com “la fal·làcia de la quantitat fixa de treball”. Aquestes afirmacions, a més de ser simplistes, assumeixen la consideració implícita que tot roman constant (el que en economia anomenem ceteris paribus) i ometen que un augment de l’oferta del treball comporta canvis en la demanda de béns i serveis (podent, per tant, afectar a la seva composició). A més, no és cert que els immigrants siguin substituts perfectes (no tenen unes qualificacions, aptituds, habilitats, etc. simètriques als treballadors natius) i en molts casos són complementaris.

De fet, la complementarietat dels immigrants en el mercat laboral espanyol és quelcom força documentat en l’evidència empírica sobre el tema. Aquest seria un dels principals motius que ajudaria a explicar el nul impacte de la immigració en l’ocupació i els salaris dels treballadors natius. La immigració sembla que afecta a l’especialització laboral dels natius i els indueix a recol·locar-se a feines amb un menor contingut manual, provocant per tant una modificació de la distribució ocupacional. A més, també trobem una certa segregació dels efectes en funció del gènere (per tant, caldria un estudi on l’impacte s’analitzés per separat d’acord amb el gènere). En la mateixa línia i degut a l’efecte sobre l’especialització, la immigració podria ajudar a augmentar la mobilitat laboral, contribuint positivament a l’eficiència en la intermediació laboral i augmentant la qualitat del matching entre treballadors i llocs de treball . Un altre recull d’evidència empírica sobre aquest tema també reforça les afirmacions anteriors: fins i tot tenint en compte els nivells educatius, els immigrants i els autòctons estan concentrats en ocupacions diferents i, una vegada més, es provoca un efecte “desplaçament” dels natius cap a ocupacions menys manuals i amb remuneracions esperades més altes. La literatura també demostra com l’arribada d’immigrants ha permès augmentar la taxa de participació laboral femenina, especialment d’aquelles dones amb uns nivells de qualificació més elevada.

Una altra fal·làcia és la  suposada menor productivitat dels immigrants, que en teoria explicaria la baixa productivitat de la nostra economia. El problema d’aquesta explicació és que pot presentar un problema en la detecció de la causalitat, i per tant la conclusió pot ser errònia (a més d’haver-hi certa divergència en l’evidència, com aquí i aquí). És la immigració la causa de la baixa productivitat del nostre país o és una conseqüència de la mateixa? Podria ser que els immigrants hagin entrat massivament durant les darreres dècades al nostre país perquè les empreses espanyoles, donada la seva baixa productivitat, demandaven precisament aquest tipus de mà d’obra amb una menor qualificació. Sembla una explicació força plausible. En tot cas la interacció entre ambdós factors podria ser un agreujant.

De fet, l’argument de la disminució de la productivitat és un dels arguments que també se  sol emprar a nivell global per justificar les restriccions migratòries. Segons aquest argument, si grans fluxos d’immigrants dels països pobres i en vies de desenvolupament es desplacen a països desenvolupats, això podria disminuir la productivitat agregada i per tant la renda per càpita de l’economia. Tanmateix, es dóna la paradoxa que aquest mateix argument emprat per augmentar les restriccions migratòries es pot convertir en un argument a favor d’una major liberalització de les fronteres. Si bé és possible que aquest efecte sobre la productivitat es pugui donar, tan sols succeiria amb fluxos migratoris de magnituds molt més elevades de les que observem avui en dia. De manera senzilla, si en un costat d’una balança posem els guanys en eficiència i a l’altre costat els possibles efectes negatius de la immigració en la productivitat, hauríem de tenir uns fluxos molt més grans perquè l’efecte negatiu de la productivitat superés els guanys estimats en eficiència. Així doncs, els defensors d’aquesta tesi haurien d’apostar per una obertura de fronteres fins que un immigrant addicional provoqués una disminució de la productivitat.

Impacte econòmic de la immigració: la balança fiscal

Una altra gran preocupació dels natius pel que fa a la immigració és l’efecte fiscal sobre les prestacions i els serveis de l’Estat del Benestar. Segons aquesta retòrica, els immigrants aportarien molt menys al sistema de protecció social del que acabarien rebent mitjançant serveis i transferències i, per tant, en termes agregats, estarien extraient recursos fiscals de la societat.

En un extens estudi de la Col·lecció d’Estudis Socials de l’Obra Social La Caixa es dedica un capítol sencer a analitzar aquesta qüestió pel cas espanyol. Tal i com enuncien els autors, a falta de treballs complets que incloguin les estimacions paramètriques, les dades de les que disposem mostren un impacte clarament positiu de la immigració sobre els comptes públics. Citant l’informe de l’Oficina Econòmica del President del Govern de l’any 2006, els autors expliquen que del superàvit de les finances públiques en els anys de major creixement de l’economia espanyola (i recordem que Espanya tan sols ha tingut superàvit durant tres anys consecutius, 2004, 2005 i 2006) aproximadament uns 5.000 milions d’euros anuals (el 50%), corresponia a la immigració. En altres paraules: les persones immigrants absorbien el 5,4% de la despesa pública (18.618 milions) i aportaven el 6,6% dels ingressos totals de l’Estat (23.402 milions), amb un saldo net positiu de 4.784 milions, és a dir, la meitat del superàvit del conjunt del sector públic l’any 2005.

Un exhaustiu assaig de Dolado i Vázquez sobre els efectes econòmics de la immigració en el que es tracten diversos àmbits d’impacte, també calcula un saldo net positiu. D’acord amb l’evidència disponible, els ingressos derivats de la immigració per conceptes com IRPF, cotitzacions socials, IVA, impostos especials, etc., excedeixen actualment les despeses, com les prestacions d’atur i inserció, pensions, educació o sanitat, en uns 2.000 milions, un saldo que s’estima que podria arribar als 3.000 milions. Només considerant les cotitzacions socials (8.080 milions) els immigrants aporten més que tota la despesa social associada a la immigració (6.500 milions), amb un 10% del total de cotitzants aproximadament. Malgrat tot, es preveu una disminució en aquesta contribució, l’impacte de la qual dependrà de les projeccions demogràfiques.

En aquests termes, i seguint fent referència a les cotitzacions socials, se sol argumentar també que els immigrants podran solucionar el problema de la sostenibilitat del sistema de pensions de repartiment, ja que la immigració que rep Espanya té una edat mitjana inferior a la espanyola, i contribuiria a prorrogar l’envelliment. A més, les estimacions de la despesa pública en pensions com a percentatge de la renda nacional ens mostren que aquesta podria arribar a ser del 20% el 2050, una xifra astronòmica i difícilment sostenible. En la mesura que els immigrants aportin les seves respectives cotitzacions socials per pagar les pensions dels actuals jubilats, és innegable que aquestes  ajudarien a l’equilibri financer del sistema. Amb dades de 2008 la Seguretat Social comptava amb 18,7 milions de cotitzants dels quals gairebé 1,9 milions eren immigrants, i que van ajudar a elevar temporalment la ràtio de cotitzants sobre pensionistes en prop del 2,5. Tanmateix, si bé la immigració pot posposar el problema, en cap cas podrà solucionar-lo. Si els immigrants es queden al nostre país i acaben cobrant les seves respectives pensions, com és lògic, el problema es traslladarà al futur. Espanya té tractats internacionals subscrits que generen drets pels immigrants que retornen als seus països d’origen (convenis bilaterals amb països llatinoamericans, Marroc o Argèlia, a més de les normes comunitàries de reciprocitat de reconeixement de drets).

Sobre la balança fiscal també podem presentar evidència pel Regne Unit, ja que un dels arguments esgrimits pels partidaris del Brexit ha estat recuperar el control de les fronteres i la política migratòria per una suposada onada migratòria que està assetjant el país i que està provocant uns costos fiscals enormes. Un professor del University College London i un altre de la Universitat de Milà estimen  els efectes fiscals de la immigració al Regne Unit. Segons les enquestes, el 44% dels europeus creu que els immigrants reben més del que aporten al sistema fiscal. Tan sols un 15% creu que els immigrants aportin més del que reben.

L’estudi conclou que, entre el 2001 i el 2011, les contribucions fiscals netes dels A10 (els 10 països que van entrar a la Unió Europea el 2004) al Regne Unit van ser de £5.000 milions, els arribats de la resta de la UE de £15.000 milions, i els que van arribar de fora de la UE de £5.000 milions. Durant el mateix període, el cost fiscal dels natius anglesos va ser de £617.000 milions.

A més, els immigrants també van provocar un enorme estalvi als contribuents britànics proporcionant qualificació i educació pagada pels seus respectius països d’origen. Entre 1995 i 2011, els immigrants europeus van dotar al mercat laboral britànic amb capital humà valorat en £14.000 milions, que haguessin hagut de pagar si s’hagués produït mitjançant el sistema educatiu britànic. Els immigrants no europeus van generar uns estalvis en els mateixos termes de £35.000 milions. Si ens fixem en els immigrants que van arribar entre 2001 i 2011, els estalvis són igualment de £18.000 milions. Un estalvi substancial addicional als contribuents britànics es produeix en termes de “béns públics purs”, que està estimat en £82.000 milions entre 1995 i 2011. En conclusió, segons aquests autors la immigració al Regne Unit des del 2000 ha tingut una contribució positiva neta molt substancial, on els immigrants han contribuït més del que han rebut en beneficis i transferències.

Un altre argument sovint emprat pels partidaris del Brexit, era la hipotètica baixa qualificació dels immigrants i el seu conseqüent  impacte negatiu sobre els salaris. Tanmateix, la proporció d’immigrants amb educació terciària al Regne Unit és la més alta de la Unió Europea (el capítol quatre parla d’aquest aspecte), per sobre de Suïssa (38%) Àustria (30%), Països Baixos (26%), Alemanya (19%) o Suècia (36%), amb un 47%.

Sobre els efectes en els salaris al Regne Unit l’evidència ens diu que la immigració pot tenir un impacte diferent segons les parts de la distribució salarial que analitzem, però amb un impacte, de mitjana i en termes agregats, lleugerament positiu (tot i que poc significatiu, i explicat segurament perquè els immigrants solen tenir un salari menor que el valor del seu producte marginal, causat per un mismatch inicial o factors discriminatoris que degradin les seves condicions). Altres estimacions pel cas alemany van en la mateixa línia: no sembla haver-hi un efecte advers de la immigració en l’ocupació i els salaris.  Per tant, els discursos populistes basats en aquesta retòrica no són gaire consistents

Immigració, criminalitat i refugiats

Una altra fal·làcia que esperona el rebuig a la immigració es basa en el suposat augment de la criminalitat. D’acord amb una enquesta del 2009, la majoria dels europeus creia que els immigrants augmenten el crim; en comparació, només un terç creu que els immigrants roben els llocs de feina als natius. Sembla, per tant, que la criminalitat és un fenomen que preocupa més que els efectes de la immigració sobre el mercat laboral.

Des d’una perspectiva beckeriana i purament teòrica, la decisió de cometre o no un crim es basa en els costos i els beneficis de trencar les normes. És factible pensar que aquesta anàlisi pot ser diferent pels natius i pels immigrants degut a factors com una menor renda o uns majors costos de sanció en cas d’arrest (la pèrdua del permís laboral o, en certs casos, la deportació). El primer factor (una menor renda) podria ser un determinant de major propensió al crim, mentre que el segon podria ser un determinant de majors costos de transgressió. En aquest sentit, facilitant l’accés a oportunitats laborals i a l’economia oficial, l’estatus legal augmenta el cost d’oportunitat de cometre crims. Si l’estatus legal redueix la taxa de criminalitat dels immigrants, aleshores les polítiques migratòries restrictives (a vegades motivades per possibles conductes criminals) podrien ésser contraproduents i provocar que les taxes de criminalitat dels immigrants ja residents augmentessin.

Un exemple de l’evidència esmentada el podem trobar al capítol set del report citat, on es parla d’un episodi d’indult a Itàlia l’any 2006, en el qual 25.000 presos van ser alliberats (incloent 9.000 foranis). Pocs mesos més tard Romania i Bulgària van entrar a la UE i els seus ciutadans van obtenir l’estatus legal a la resta de la Unió. Els autors comparen la reincidència dels presos indultats dels nous països membres de la UE amb un grup (amb característiques comparables) de membres de la UE. Ambdós grups presenten la mateixa reincidència abans de l’ampliació, però la reincidència dels nous ciutadans de la UE disminueix en un 50% en els mesos següents. Aquest efecte és encara més fort i pronunciat al nord d’Itàlia, que ofereix millors oportunitats als immigrants legals. Degut a la semblança dels dos grups abans de l’ampliació, la disminució de la reincidència pot atribuir-se a l’efecte causal de la condició jurídica. Altres estudis que exploren modificacions jurídiques com les que hem comentat per tal de poder trobar causalitat arriben a resultats semblants: la regularització disminueix el crim i la reincidència.

Per tant, en contextos en què els immigrants tenen costos d’integració i regularització reduïts i oportunitats laborals, no es detecta un efecte de la immigració sobre les taxes de criminalitat. En molts països europeus, els refugiats i els sol·licitants d’asil no poden accedir al mercat laboral durant un període determinat de temps (a França i el Regne Unit el període és d’un any). La justificació per imposar aquest període és impedir que els immigrants econòmics entrin als països com a sol·licitants d’asil. Amb l’evidència descrita anteriorment això podria ser quelcom contraproduent.

En resum, els arguments esgrimits per justificar majors restriccions a la llibertat migratòria són fruit o bé del desconeixement de la realitat (i intentant fer ciència de casos concrets o particulars) o bé de la (perversa) intenció de crear un blanc fàcil, un boc expiatori, en moments de crisi econòmica i malestar social. Els immigrants ni roben els llocs de treball als ciutadans natius ni provoquen una disminució dels salaris ni fan disminuir la productivitat de l’economia ni extreuen recursos del sistema fiscal i l’Estat del Benestar. El cert és que qualsevol ciutadà interessat en la reducció de la pobresa, l’augment de la productivitat i eficiència globals i el respecte a les llibertats individuals, els projectes vitals aliens i la igualtat moral de les persones, hauria de ser un ferm defensor de la lliure circulació de persones i l’obertura de fronteres. Deixem-los entrar.

Roger Medina

Revisió i edició: Martí Jiménez

Les ideologies ens ceguen

L’article presentat a continuació no reflecteix necessàriament les nostres idees, però considerem que és un testimoni interessant sobre el marcs ideològics prefabricats i el paper dels biaixos en l’opinió pública. A més, agraïm a l’autor el reconeixement al treball de Catalans Lliures.

Crec en la igualtat de les persones de totes les races, no m’agrada la guerra, sóc ateu, a vegades sóc independentista, intento no ser nacionalista, crec en la llibertat d’expressió, m’agrada la democràcia participativa i encara que no en sé res d’economia m’agradaria que fos justa per tothom. Crec en l’educació i la sanitat pública com a eina per assegurar una vida digna per a tothom encara que no criminalitzo la privada. Bàsicament perquè n’he sigut alumne/pacient des que vaig néixer. Crec en el progrés, en la ciència i en la cooperació humana per superar els problemes. Si tractes d’etiquetar-me o adivinar a quin partit voto potser et serà difícil. He votat 4 cops. A ERC per l’alcaldia d’Argentona, a Junts Pel Sí al Parlament, a ERC al congrés (20-D) i a En Comú Podem al congrés (26-J). No sé si vaig fer bé o malament però vaig fer el que vaig sentir i raonar en aquell moment. Però m’agradaria no haver de votar mai més a una llista electoral d’un partit polític i  a continuació explicaré per què.

Durant aquest últim any m’he enamorat de la política americana encara que el desenllaç no m’hagi agradat. L’antipolítica proposta per Trump em va encendre i em va fer adonar-me que el que em guiava eren els valors i el sentit comú en comptes de les ideologies o el marc esquerra/dreta.

 Tornant a Catalunya, els meus tres primers sufragis van ser identitaris, cosa de la qual no estic gens orgullós ja que he arribat a la conclusió que poc a veure tenen identitat i política. El vot per En Comú Podem va ser més raonat. Vaig sentir-me cridat per la seva defensa de la democràcia participativa, la sanitat pública, l’educació pública, la seva defensa de la igualtat i la persecució d’una societat justa. Encara no sé si s’equivoquen en les polítiques que volen aplicar però crec que no m’equivocava en creure que són honestos, valents i que la justícia està entre els seus ideals. Tot i així, no comparteixo moltes de les coses que fan com “criminalitzar els empresaris” , emprar vocabulari com “gente” o “pueblo”, la seva aferrissada obsessió per la Guerra Civil ( no estic dient que s’hagi d’oblidar) i d’altres…

El relat continua quan aquest passat desembre conec de l’existència del Col.lectiu Catalans Lliures a través de Twitter i gràcies a un ex-company d’escola. Són un grup de joves catalans liberals per la independència. Fins aleshores, associava el liberalisme amb la dreta rància i creia que passava dels desafavorits, només buscava el benefici d’alguns i d’altres tòpics. Llegint-los vaig descobrir que compartien amb mi moltíssims dels valors que he comentat abans i que eren molt rigorosos amb les dades, cosa que com a científic m’encanta. També vaig entendre que no eren dimonis, simplement tenien idees diferents amb el mateix objectiu que el meu. Porto mesos seguint-los i he après moltes coses. Estic d’acord amb algunes de les coses que diuen i menys d’acord amb d’altres. Però no us enganyeu, no he passat de comunista a liberal. Me n’he adonat que no sóc ni una cosa ni l’altra.

Tot això ha fet que me n’adoni que les ideologies ens ceguen. Ens situen en caselles que no ens deixen veure el món amb d’altres ulls. És realment natural que totes les persones que voten a un partit tinguin les mateixes opinions sobre TOT? Jo penso que no i per això em dono de baixa de les ideologies. També dels partits polítics ja que es relacionen amb una certa ideologia (la majoria). Vist això, em costarà decidir el meu vot a les properes eleccions. Em diuen que no voti, que em passi a la militància abstencionista, però em molesta no participar si se’m dona l’oportunitat d’opinar i de triar.

Després de donar-li moltes voltes he arribat a la conclusió que m’encantaria que el vot fos directe, sobre temes concrets i com a màxim sobre representants electes independents. D’aquesta manera hauríem de decidir si estem a favor dels cultius modificats genèticament, sobre en què invertir un superàvit, sobre si volem un casino o sobre qui és el representant de la nostra comarca al parlament. Això involucraria més als ciutadans en la política i l’organització de la societat i evitaria el sectarisme dels partits.

Alguns programes polítics contenen centenars de propostes. El de Podem que em vaig llegir sencer n’és un bon exemple i és més que probable que si t’hi pares a pensar no estiguis d’acord amb moltes de les mesures que el teu partit proposa. Això no seria així si tinguéssim una democràcia més directa. No dic que desapareguin els polítics ja que ells haurien de prendre bastantes decisions (no hi ha temps material de preguntar-ho tot) i haurien de fer campanyes i generar opinió. Simplement proposo separar els temes i no haver de triar un pack de propostes. Un altre motiu és la poca naturalitat que alguns polítics mostren quan defensen línies d’opinió que no comparteixen, el marc ideològic dels seus partits els obliga a ser obedients si volen guanyar poder. Això no passaria amb polítics independents.

En definitiva, gràcies a Podem i a Catalans Lliures per fer-me reflexionar. Gràcies a Donald Trump per fer-me adonar que el més important són els valors.

Dit això… suposo que el que desitjo serà difícil així que hauré d’anar pensant què voto la propera vegada…

 

Albert López