Feminisme i Llibertat

Moltes vegades el relat historiogràfic de determinats moviments socials es veu condicionat pel narrador i la seva hegemonia en el present. Un clar exemple és la interiorització de la idea d’Estat Nació fins el punt de ridiculitzar a aquells que tenim la gosadia de qüestionar la seva legitimitat. Avui, però, ens centrarem en el moviment feminista, partint d’un anàlisi crític de la seva apropiació per sectors de l’esquerra i el seu rebuig per gran part del moviment on va néixer: la filosofia individualista i el liberalisme llibertari.

Si fem un cop d’ull a la producció intel·lectual contemporània vinculada al feminisme, semblaria mentida que les primeres figures feministes del segle XIX i del XX fossin radicals individualistes: Voltairine de Cleyre, Hebert Spencer, Benjamin Tucker, Emma Goldman, Suzanne La Follette, Isabel Paterson, Rose Wilder Lane…. S’ha esvaït qualsevol rastre del seu llegat. La seva filosofia i pensament s’han evaporat en el magma candent del feminisme marxista.

Tornant al dia d’avui, és molt habitual atribuir el terme patriarcat a un llenguatge propi de l’esquerra alternativa i tractar de fer-lo incompatible amb el valors liberals. No obstant, i com veurem, l’estatisme i el patriarcat interaccionen en un sistema d’opressió. “La llei veu i tracta a la dona, de la manera en què l’home veu i tracta a la dona” (MacKinnon 1989).

Les feministes volem que les dones pugin ser lliures de la dominació dels homes, del control del seu cos i ment, per a esdevenir plenament responsables de les decisions sobre les nostres vides. El feminisme el que busca, al cap i a la fi, es l’alliberament de la dona com a esser humà amb els mateixos drets i les mateixes obligacions que els homes. Si bé no és pot negar que existeixen diferències biològiques, cal abolir la discriminació en base a les mateixes. Perquè és ben cert que en la diferència radica el progrés, però cal distingir diferència i discriminació i aquest últim fenomen no és tolerable. Cal reivindicar la noció liberal de Thomas Jefferson: tots els homes i dones neixen iguals en autoritat política.

Malauradament, una gruix considerable del feminisme, amb representants mediàtiques com Hillary Clinton o Emma Watson, reclama l’ajuda del govern. Però recórrer al govern només canvia la forma d’opressió que pateixen les dones, no el fet. En lloc de ser oprimides com a mares o esposes, són oprimides com a contribuents i beneficiàries. Únicament desplaça l’opressió patriarcal que coneixem per una opressió patriarcal que no coneixem, exercida a més, per actors que gaudeixen d’un major poder i legitimitat social: els legisladors i buròcrates. Necessitem mesures no autoritàries, substitutives de les institucions i serveis que ja existeixen . En moltes comunitats dels EEUU, les dones han creat centres per a ajudar a les víctimes de violacions i intentar acabar amb els mites i l’estigma present al voltant d’aquestes.

Massa sovint els liberal no es prenen seriosament el terme patriarcat perquè l’atribueixen al nihilisme o al subjectivisme, però mai categoritzen a Hayek de subjectivista o nihilista quan afirma que certs béns econòmics no poden ésser definits en termes objectius. Quan diuen que els rols de gènere no són opressius perquè son acceptats per moltes dones, tornen a caure en incongruència: obliden que els ciutadans també accepten la legitimitat de la coerció del govern. De fet, molt homes, al sentir-se atacats pel feminisme, empren l’expressió coneguda com a ‘Not all men’. Mai apliquen aquest mateix criteri quan afirmen que tots els agents de l’Estat mantenen als ciutadans en un estat de pànic –quan és evident que la majoria de funcionaris no són responsables individuals d’aquesta lògica-.

Segons Dunoyer, economista liberal francès, el patriarcat primitiu va constituir un sistema en el qual una elit parasitària governamental, els líders masculins, van imposar els seus patrons de vida mitjançant l’establiment de tributs, lleis i regulacions. Per Ezra Heywood, l’Estat és, per se, una institució patriarcal i la seva existència ha ajudat a reforçar aquest mateix fenomen al sector privat. Per altra banda i segons Herbert Spencer, militarisme i patriarcat estan íntimament lligats: l’home, pel fet d’anar a la guerra, gaudia d’autoritat il·limitada mentre que la dona és quedava a la llar cuinant i ocupant-se de tasques menors. A mesura que la guerra passa a jugar un paper secundari gràcies al mercat, el comerç i el lliure intercanvi, la igualtat entre sexes augmenta. Les relacions de poder a la família canvien i es donen relacions d’interdependència. Spencer també afirma que el despotisme estatal està associat amb el despotisme a la família. ‘De la mateixa manera que les lleis violen els drets naturals de l’individu privilegiant als rics a costa dels pobres (mercantilisme o corporativisme), també violen els drets naturals a l’atorgar poder als homes sobre les dones.’ En aquesta línia, Moses Harman afirmava que ‘la família és una institució patriarcal perquè està regulada per un Estat patriarcal i l’Estat és patriarcal perquè va ser fundat en els valors de la família patriarcal’. No hem d’oblidar, tanmateix, que els seus escrits daten del segle XIX i avui en dia, la institució del matrimoni, per sort, ha evolucionat.

Els grans teòrics de l’Estat i les lògiques del poder polític, des de la Boétie fins a Rothbard, passant per De Jasay o Oppenheimer, han insistit sempre que la condició que sustenta l’Estat i la seva supervivència és l’acceptació tàcita d’un sistema de pràctiques culturals que el legitimen i li atorguen autoritat moral. Les similituds entre Estat i Patriarcat són evidents. Per tant, parlem de patriarcat des d’una definició àmplia d’institució, entesa com a tota estructura social que sorgeix a partir de la interacció dels individus, orientada pels estatus i les normes de relació i comportament associades. Moltes vegades els factors que hi tenen incidència són mes culturals que legals i es veuen reflectits en l’educació de la dona, el seu desenvolupament intel·lectual o el concepte de feminitat.

La lluita contra el patriarcat no és una lluita legislativa, és una lluita d’idees. És per això que mitjançant la legislació i la imposició no solucionarem res. La solució resideix en la societat civil organitzada i en un canvi de valors per part de la població. Amb ‘legislació positiva’ no aconseguirem aprofundir en les causes subjacents. Mentre els membres del grup subordinat es considerin a si mateixes individus inferiors, romanguin submises i es comportin d’una manera deferent en relació als grups dominants, contribuiran a reforçar aquesta relació de dependència, tot justificant el sistema establert. Un exemple prou clarificador és la legislació laboral de principis del segle XX, en què els homes i sindicats d’homes feien servir el poder de l’Estat per limitar les hores o salaris de les dones quan la seva presència, gràcies a l’impuls de l’economia de mercat, s’estava convertint en una amenaça. El salari mínim interprofessional té un origen similar, però, en aquest cas, l’objectiu era evitar l’entrada dels negres al mercat laboral. Fer servir l’Estat per a lluitar contra la supremacia de l’home seria com intentar apagar un foc amb querosè.

A tall de conclusió, no hi ha res d’incongruent en sostenir una doctrina individualista i a la vegada senyalar l’existència d’estructures socials i culturals masclistes, que ajuden a explicar per què la plena autonomia de la dona encara no s’ha fet efectiva. Hom pot veure l’estatisme i el masclisme com a sistemes que es reforcen mútuament, el que exclou l’opció de lluitar contra el masclisme per mitjà de l’estatisme. Al mateix temps, però, no podem caure en la trampa de creure que un és un mer epifenomen de l’altre, el que exclou també, la possibilitat de lluitar contra el sexisme exclusivament lluitant contra l’estatisme.

Liberalisme i feminisme parteixen d’un mateix principi: la dignitat humana exigeix que siguem propietaris de nosaltres mateixos (the self-ownership principle). Aquesta màxima, al seu torn, es materialitza en el reconeixement de drets com la propietat privada o la lliure circulació i associació dels individus. Per tant, ni l’Estat ni l’home poden disposar de la nostra persona sense el nostre consentiment. Com bé afirma Sharon Presley, “estem aprenent a alliberar-nos del Gran Germà tant políticament com psicològicament.  Les dones no el necessitem en cap de les seves formes o expressions.”

Alysa Soler
Col·laboració de: Martí JM

Bibliografia:

“About ALF.” Association of Libertarian Feminists. 2012.

Johnson, Charles. “Libertarianism through Thick and Thin.” 2008.

Long, Roderick, and Charles Johnson. “Libertarian Feminism: Can This Marriage Be Saved?” 2005.

McElroy, Wendy. “Introduction: Foundation of Individualist Freedom.” Liberty for Women: Freedom and Feminism in the Twenty-First Century. Ed. Wendy McElroy. Chicago: Ivan R. Dee in association with The Independent Institute, 2002. 5-26.

Sharp, Gene. The Politics of Nonviolent Action. 3 vols. Boston: Extending Horizons Books, 1973.

Anuncis